Quan Podemos començà a ser qualificat de populista, els fundadors sorprengueren part dels simpatitzants admetent-ho, encara que en el sentit analític desenvolupat per Laclau/Mouffe, difícil d’explicar i difondre. Una paradoxa innecessària si els teòrics hagueren triat una paraula diferent a populisme en el context de la seva proposta. Evitar ser injuriat no està a la mà de qui pateix l’improperi, però, per què proporcionar arguments al difamador? Els autors hagueren pogut parlar de, v. gr., moment construcció o moment identitari en lloc de populista. La seva creació intel·lectual –les lleialtats i identitats polítiques estan en moviment i han de construir-se a partir de la fragmentació del descontent que hi ha en les societats– hagués tingut el mateix predicament i la paraula populisme hauria quedat acotada a l’ús pejoratiu.
La lluita entre adversaris polítics es dirimeix amplament en el terreny del llenguatge, el relat i la propaganda. Diàriament, tenim exemples, alguns de recents a propòsit de Catalunya: el repertori “encabotament de l’Estat i negació del diàleg, connivència dels quatre poders, exercici de la repressió i violència institucional” és comprimit i transmutat en “principi de realitat”. La lluita pel relat és fortament asimètrica i l’armament pesat està en mans del poder establert. D’aquí les dificultats de les forces progressistes per emergir hegemònicament. La tradicional divisió i el secular enfrontament entre elles són, en part, conseqüència dels formidables obstacles que es troben, dels paranys que els posen i de l’arraconament que sofreixen. Les forces liberal-conservadores han imposat el seu llenguatge modelant el sentit comú i dissenyant les regles de joc. Han captivat els qui s’autonomenen socialdemòcrates i junts han delimitat un perímetre virtuós entre 4 i 7; màxim, entre 3 i 8; seràfic ,entre 5 i 6, en l’eix esquerra-dreta corbat que vaig citar en la part 2.
En Construir poble (2015), el llibre escrit en forma de diàleg per Errejón i Mouffe, la professora belga –qui reconeix l’elevada sofisticació de la seua filosofia política– defensa el terme populisme tal com Laclau el va usar en La Razón populista (2005), es nega a acceptar els significats que tracta d’imposar l’adversari i insisteix que cal reconquerir el concepte. Errejón, per la seva banda, lamenta les dificultats per a fer servir el significat de populisme de Laclau en el debat polític-mediàtic, doncs és imprescindible el temps i una elaborada argumentació per explicar-se. “És clar”, li contesta Errejón, “però aquest sentit que vosaltres teoritzàreu i teoritzeu, explica’l en un plató de televisió en tres minuts amb set persones preguntant!”. Crec que Errejón té en ment l’interrogant que he subratllat abans sobre proporcionar arguments al difamador, doncs confessa tindre un dubte permanent: “Re-significar termes o abandonar-los i usar-ne altres?”
La teoria política de Laclau/Mouffe està desenvolupada des d’un pensament progressista i socialista. Els autors, però, saben i diuen que no té contingut ideològic, que més aviat descriu una forma d’intervenir en política i, per tant, pot ser practicada per totes les forces de l’espectre polític. I, així, es pot analitzar sota aquesta òptica l’estratègia de totes les formacions, no solament de Podemos. Chantal Mouffe ho diu clarament quan es queixa que aquells qui pretenen identificar el seu plantejament polític amb models i situacions concrets (habitualment Venezuela o similars) no distingeixen entre l’esfera analítica de la teoria política i els casos particulars que la teoria tracta d’il·luminar. Jo no seré tan considerat, és més simple: no tenen interès a distingir res, només a usar “populista” per desprestigiar i fer por.
Podrà usar-se la teoria política de Laclau/Mouffe per a l’anàlisi sense recórrer al terme populisme?…
