El major èxit en la construcció de majories lleials l’ostenten les forces del suposat perímetre virtuós. A la base de la seva estratègia, l’eix corbat esquerra-dreta que Podemos tracta de combatre amb la seva proposta baix-dalt. És una lluita pel significat, pel llenguatge, per la narrativa. Una lluita enormement desigual, no només pel volum i la potència dels mitjans que els primers tenen al seu abast, també pel sediment que han fabricat en dècades d’hegemonia.
Dintre del cinturó virtuós, el neoliberalisme ha imposat les seves concepcions i el seu relat, construint la majoritària acceptació social de l’estat de coses mitjançant la modelació del sentit comú de la nostra època: “Cadascú és individualment responsable del benestar o malestar propi i de la seva família; la cosa pública és menys eficient i només ha de servir de marc en el qual els privats competeixen; aquest és l’únic sistema de crear riquesa; no hi ha alternativa; els intents d’arribar a una igualtat material només porten pobresa per a tothom; la recerca d’igualtat material no deu coartar la llibertat per competir i tractar d’enriquir-se, etc.”. Sentit comú que sosté la brúixola política decantada arreu del món cap al quadrant que convé a l’oligarquia i llurs protegits, patrons i clients d’un sistema de clients que ens venen com a democràcia. Sentit comú que rovella l’agulla de la brúixola i li treu la mobilitat necessària per a canviar de quadrant.
Des de posicions excloents i xenòfobes (Le Pen, Trump, etc.), la construcció d’una identitat comunitària, un “nosaltres-nacional” enfront del forà i l’emigrant, es reconeix amb extrema nitidesa. L'”ells” es fa molt visible, un “ells” adversari que, a més de l’intrús estranger necessitat, també inclou l’autòcton que els comprèn i acull. Encara que des del centrisme es pretén confondre l’electorat insinuant (fins i tot afirmant) la proximitat de Podemos amb aquests personatges, els morats es compten entre els més decidits combatents. Les estratègies de construcció es basen en les mateixes categories conceptuals de Laclau/Mouffe, els adversaris definits per Podemos són, però, diametralment diferents: entre ells, precisament, els “Le Pen” espanyols.
El cas de Ciudadanos és paradigmàtic del “moment construcció” (populista en termes de Laclau). No solament el discurs, llenguatge i simbologia foren elaborats per impulsar una identitat aglutinadora en una dinàmica nosaltres-ells, el mateix partit fou construït a partir del germen català en una operació protegida pels grans poders financers-empresarials-mediàtics molestos amb les expectatives electorals de Podemos. L’aposta resultà: el nul contingut ideològic de la marca “Ciudadanos” (com també ocorre amb la marca “Podemos”), l’ambigüitat calculada i la capacitat camaleònica de gran part dels seus líders, afavoriren que Ciutadanos transités còmodament el camí obert pel discurs transversal de Podemos a partir de la multiplicitat del descontent acumulat. Compartiren la denuncia de la corrupció, el “no ens representen” i el “nosaltres-la nova política” enfront dels partits tradicionals. Competiren –l’objectiu de l’expansió inicial– per la construcció de la identitat que la formació morada havia ideat.
En la construcció d’una identitat aglutinadora pròpia, afegiren el seu segell nacionalista-espanyol, els seus tocs antiimmigrants (en qüestions sanitàries, v.gr.) i, sobretot, seguretat front al risc i els perills (populistes, extremistes, leninistes 3.0…) associats als universitaris madrilenys, com aviat començà a propagar el complex mediàticoempresarial. Executada la missió, controlat l’impacte Podemos, Cs ingressà al club virtuós (del qual, irònicament, procedia) per la porta gran, concretament la de la sala Constitucional del Congrés, lloc de la signatura mediàtica Sánchez-Rivera
Al poder econòmic real no li importen les baralles a l’interior del club, ni les ferides d’uns i altres, tan sols que asseguren la continuïtat de l’ordre establert i frenen els experiments dels exclosos del club. Mentrestant, ompliran d’anècdotes el show mediàtic i entretindran lectors, radiooients i teleespectadors; aparentarà que alguna cosa es mou, res d’essencial, però…
