La lluita principal és pel contingut del sentit comú i res essencial es mourà mentre no experimente mudances… I a les paradoxes disperses per les anteriors entregues, per acabar la sèrie n’incorpore una altra, a títol d’hipòtesi, relacionada amb la distribució de la riquesa.
La majoritària acceptació social i mediàtica del principi liberal econòmic: “Si u s’ho guanya, és lícit que reculla tota la part del pastís que puga”, ha farcit de continguts el sentit comú dominant, té un reflex en els resultats electorals i condueix, sembla evident, a la desigualtat econòmica. Hi ha, però, altres principis que generen altres sentits comuns. Per exemple, el dels simpatitzants del moviment EBC (Economia del Bé Comú), un corrent que comença a tindre certa presència i que compta entre les seues directrius amb l’establiment de quantitats màximes per la renda, el patrimoni i l’herència. Per exemple, el dels partidaris de l’ideal socialista: “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”, un ideal que iguala en l’accés als recursos no sols homes i dones, treballadors i jubilats, sinó també el conseller amb el mestre, el director executiu, l’enginyer, l’operari, qui els serveix el cafè, l’esportista famós, el menys famós, qui els endreça l’habitació de l’hotel, el parlamentari, el taquígraf o l’uixer.
Que Unidos-Podemos té complicitats amb el moviment EBC es desprèn de certes propostes i iniciatives i dels documents programàtics. A partir d’algunes senyals, la meva hipòtesi és que els dirigents de Podemos també participen de l’ideal socialista. El rastre el proporciona la regla 3SMI, el fet que els seus diputats (també els d’Izquierda Unida) es limiten els seus ingressos personals com a càrrecs electes a 14 pagues de tres vegades el salari mínim interprofessional (SMI), segons es desprèn de la informació (no totalment actualitzada) publicada a les seves webs i donen la resta a les seves organitzacions i a projectes solidaris. En baixar els seus ingressos, sembla que tracten d’apropar-los a la mitjana espanyola i als altres treballadors del Parlament. Un gest que evoca l’ideal socialista i, potser –tan sols és un supòsit–, està fet com a exemple de la senda igualitària que desitjarien que s’obrira per a tota la societat.
Un gest que, diametralment oposat a pràctiques com ara pagar sobresous des del partit en A o B, hauria de ser ressaltat pels mitjans, conegut, valorat i recordat per l’electorat. Quin estímul, però, poden tenir-hi a destacar-lo i difondre’l les influents estreles de la comunicació que copen les audiències i ingressen, segons està publicat, desenes, fins a centenes de vegades el SMI, que raonen i actuen, per tant, segons el principi liberal-econòmic citat a dalt?
Front al sentit comú majoritari del cos electoral, l’ideal socialista està proscrit, com ho està qualsevol organització que el defense obertament. Reconegut, tinc entès, per Izquierda Unida i el corrent Anticapitalistas de Podemos, si la meva hipòtesi és certa, els líders del tronc majoritari dels morats el comparteixen en alguna mesura, el guarden en algun racó de llurs entranyes; la paradoxa és que ho silencien, sembla que per raons estratègiques; raons electorals relacionades amb la recerca de la transversalitat i de l’agregació des de la pluralitat del “moment construcció”; raons relacionades, també, amb la prevenció davant les campanyes de la por que, amb seguretat i feroçment, es deslligarien contra ells. La cerca de nous camins per tractar, en un entorn hostil, de capgirar el sentit comú neoliberal, té aquestes coses.
