Diari La Veu del País Valencià
Llei de supremacia de la llengua comuna

Hui m’estrene en heptasíl·lab,

sovint mètrica fallera.

Els diré què és el que espera

en la propera quartilla:

llengua i llengua en una cruïlla.

Agafem ja la drecera!

Assegut a una terrassa

d’un gran centre comercial

els escric, cafè en la tassa,

després d’un passeig casual;

el centre es troba a València

no lluny de la capital,

mes si fos a Saragossa,

trobaria diferència

quant a l’escrit i l’oral?

… Més o menys seria igual.

I si escarbem el dial

de ràdio o televisió,

i també la premsa escrita,

o mirem l’exposició

de qualsevol llibreria,

saben qui és el campió?

Què els sembla aquesta oració?

“I vosté, com és bilingüe,

diga-ho ben clar i en cristià,

és de bona educació

en la costa i el secà;

i així es pot assegurar

que tot el món l’entendrà”

Pot parèixer una engruna,

però un tros de tu se’n va,

mentre la llengua comuna

va engrossint hui pèl demà.

Per tres anys, en castellà,

parlava amb un dependent,

fins que un dia ens adonem

que sabem el valencià

i ens agrada de valent;

vaja estrany comportament!

En la llengua de Nebrija

puc arribar a més gent,

cinc anys vaig fer eixa aposta;

em mancava atreviment

per publicar en la nostra,

i confesse que tenia

un xic de remordiment.

Molts alumnes, molts més anys

fent feina en l’ensenyament,

i si hi ha algú que se’n queixa?

No vull doblar documents,

el castellà val per tots

i em comporte amablement.

Quan em trobe amb el recíproc

reconec el seu esforç,

em complau per agradívol

i valore el compliment;

usualment, però, inequívoc,

pel valencià és el turment,

i en podem donar constància.

En la nostra circumstància

i en aquest hostil ambient,

defensar el nostre idioma

ha de ser acte conscient.

Quan una llengua comuna

viu amb altra de local,

hi ha un efecte, que si es deixa,

pot arribar a fer mal.

Intangiblement arrela

una consideració:

el fet que aprendre el vernacle

solament és una opció;

saber-ne, però, la comuna,

és útil, i obligació.

I heus ací com nostra llengua

està en greu debilitat,

i sempre sota amenaça.

Per avançar una passa

cal mantindre un dur combat,

que si Marzà mou un dit

ve Bonig inflant el pit

amb Rivera de remat.

A la llengua valenciana

se la menja el castellà,

envestint i cuirassat.

A casa… i arraconada!

Creuen que açò és assenyat?

O que la llei que he citat

ha de regir immutable

com la de la gravetat?

Comparteix

Icona de pantalla completa