Presentí una teoria,
després parlí d’una llei,
què he deixat per aquest dia?
Un supòsit que és remei,
provaré ma punteria.
Un element molt notable
afirmant un col·lectiu,
sense dubtar-ho és la llengua,
és el nom, és l’adjectiu,
és el ritme dels frasejos
que ens proporciona caliu.
I això val per cada idioma,
a tots ho faig extensiu.
L’equilibri, però, es desfà
i el respecte i l’atenció,
quan s’imposa el castellà.
Com passà amb aquell Borbó,
i un cabdill cruel i malsà,
fins Aznar, Wert o Rivera,
sempre a punt per a l’ocasió.
Amb tosquedat, determini,
tots de l’idioma pretenen
fer instrument de domini,
posar-nos el picarol,
puix si el vernacle arraconen,
la identitat es dissol…
I aleshores ja ens han pres.
O és que no ens han desatés
dictant la Constitució?
Mire’s bé l’article tres:
sols una llengua oficial
per a tota la nació?
És obvi? No hi ha qüestió?
Rasque tan sols un poc més
i albirarà raó de pes,
travesse el sentit comú
(eixa crosta irreflexiva).
Veuran altra perspectiva,
un argument oportú.
Per tindre-nos més respecte,
per conviure, un bon aval
de l’Estat, totes les llengües
haurien de ser objecte
del caràcter oficial.
Quins inconvenients n’hi ha?
Si amb les tècniques de hui,
arribés a un organisme
o madrileny o asturià,
un ofici, un formulari
redactats en valencià?
O a nosaltres una multa,
siga en basc, siga en gallec?
No és difícil la consulta,
i per això faig el prec.
Volen provar si resulta?
Des de fora i des de dins,
menyspreant el nostre idioma,
àdhuc fent que entrés en coma,
hem sofert ja molts botxins.
Per tal de romandre a Espanya
sense ser uns inquilins,
basta de pegar-nos canya!
No creuen que és bona idea
tindre reciprocitat?
Cal que ens mostren voluntat
de guardar nostre llegat;
nosaltres pel castellà
força suport que hem donat!
I seguiríem donant-lo,
això està per descomptat.
I acabant deixen que els diga
que si es repassa la història
hi ha elements per la fatiga
i per la desconfiança.
Pel futur de nostra llengua,
per mantenir l’esperança,
no és millor amb Catalunya
caminar ansa per ansa?
