El cas de Divalterra ha evidenciat el tema dels càrrecs públics en allò que afecta al nomenaments o la forma d’accés. Els esdeveniments han alçat polseguera, el problema s’ha resolt puntualment amb el relleu de les persones responsables i deixant en mans de la justícia la qüestió de fons, la qual es concreta a la practica habitual de designar els càrrecs tècnics o experts com si es tractés de càrrecs polítics i no en funció de la capacitat i dels mèrits acreditats. Tot i considerant, que la legislació i les normes són més que millorables, resulta evident que en la fórmula de les quotes està la causa del que passat i, molt especialment, en les entitats creades per les administracions públiques per a gestionar algunes àrees.
Al nostre país i en altres territoris, es parla de transparència, fins i tot, tenim una conselleria que intenta aplicar-la i que, al meu parer, ha introduït una millora a les nostres institucions. El recent cas de Divalterra, depenent de la Diputació de València, ha afectat l’experiència del Botànic, que ha estat positiva en molts aspectes, i ha facilitat a la dreta arguments o elements d’atac, com a instrument per pal·liar la seua crisi generada per la corrupció dels seus dirigits i del propi partit. El pacte del Botànic hauria de no quedar-se en l’anècdota i abordar amb rigor el problema, per imperatiu ètic i per la seua credibilitat.
També aquestos dies ha estat sobre la taula la renovació del Consell Valencià de Cultura. Cal recordar com en diversos moments va haver-hi comentaris amb motiu de la presència en aquesta institució consultiva de dues persones imputades, les dues, cal dir-ho, proposades pel PP. La present renovació es fa també pel sistema de “quotes” entre els grups polítics, la qual cosa no implica vulneració de la norma o de la llei, però ha estat objecte de crítica raonada i, al meu parer justa i, per tant, entenc que aquesta pràctica hauria de ser reformada. També apuntaria a altres temes a considerar: que el president de l’òrgan no és elegit pels membres del CVC sinó designat a dit pel president de torn de la Generalitat, igualment, hi ha un sistema de dietes poc transparent. El cas és que la reforma de la llei del CVC s’ha anat ajornant, crec que les propostes de reforma s’han deixat al calaix, puix, cada grup parlamentari ha fet el seu llistat i al final tot és negociable.
Així doncs, des de la perspectiva del canvi qualitatiu, de l’esmentada transparència, aquestes problemàtiques, diferents òbviament, però, que tenen en comú la provisió de càrrecs institucionals o de gestió, que mereixeria més atenció. Sóc conscient que hi ha prioritats i urgències, ara bé, que com a mínim haurien d’estar en l’agenda, puix tenen la seua rellevància i poden generar disfuncions o corrupteles com acaben de comprovar.
