Quantes vegades després de fer kilòmetres ens hem trobat amb una església que volíem visitar tancada? Quantes altres fer un acte dins d’un temple ens ha estat vedat? Fer una relació d’aquesta mena de fets resultaria interminable. Doncs bé, quasi estem ja resignats, però, aquesta qüestió, tot i sabent que hi ha altres temes de més rellevància, te fàcil solució i ja va estant hora de fer veure a les autoritats eclesiàstiques que han de complir les normes.
Per raons i circumstancies històriques, l’Església Catòlica, concepte que inclou tota mena de congregacions vinculades al Vaticà, és titular d’un immens patrimoni immobiliari i artístic, gran part del qual té un ús religiós o de culte, siga per a determinades dates o diguem-ne quotidià. En el primer estarien les ermites, santuaris…, i en el segon, les parròquies, convents… En la gran majoria d’ocasions, si buscàrem els antecedents, trobaríem que els immobles es van finançar per donatius privats o pels consells municipals i un exemple el trobem en el cas del Convent de la Trinitat a València, on estan dipositades les notes contables d’Isabel de Villena donant comptes dels noms dels donants.
El fet és que amb posterioritat als moment fundacionals, d’una o altra forma, la titularitat present correspon a l’Església Catòlica, la qual recentment continua immatriculant al seu nom edificis a l’empara d’una reforma legal del govern d’Aznar, una mostra més de tracte de favor.
Tornem de nou l’inici, la vigent Constitució, en allò que afecta al patrimoni cultural, té coses positives i la legislació ha intentat garantir el dret de la cutània a gaudir del patrimoni cultural. Precisament en aquest aspecte de la visita a edificis, la norma, que és la llei estatal de patrimoni, és bastant clara: els propietaris de béns d’interés cultural estan obligats a deixar accedir els investigadors i, a més a més, a tot el personal de forma gratuïta com mínim quatre vegades al mes. I no és que la norma siga difícil d’aplicar, norma que jo considere de mínims i que, per tant, caldria ampliar a millor.
La compensació que les normes han creat a favor dels propietaris afectats és l’exempció de l’IBI, Impost de Béns Immobles, als edificis declarats BIC, de forma que molts edificis religiosos que tenen la condició de BIC estan doblement compensats en relació a un impost que la resta paguem. Dic doblement perquè en base als acords de 1979 signats entre el govern d’Espanya i la Santa Seu, tots els béns de culte de l’església gaudeixen d’aquest privilegi, tema que resulta escandalós per ser un greuge al conjunt de contribuents que paguem religiosament als ajuntaments.
Les autoritats, doncs, han de vetllar pels drets de la gent i un dret com el de visita als edificis de culte que són patrimoni està a la llei. La cosa es fàcil: llegir la cartilla als responsables religiosos.
