Hui donaré un descans a la desigualtat material, la cobdícia assassina, l’aparença de democràcia o els grillons centrípets. Prompte farà un segle, entre 1925 i 1928, que s’edità a Carcaixent el setmanari CID (Cultura, información y deportes). Sortiren 122 exemplars amb format d’un únic gran full amb dos doblecs (per als carcaixentins, la redacció estava al carrer Sant Roc, 9). En març de 1926, el meu avi Vicent Mengual i Puig (a qui ja presentí en D’un roig tendre i perenne), publicà en CID un sonet en castellà que he adaptat al valencià per a vostés. Espere que passen mig minut entretinguts i descobrisquen de seguida qui és la protagonista.
Sense tu, vull oferir-te un sonet,
orgullós t’exhibiré el meu menyspreu
i entossudit obtindré un just trofeu,
si el concloc i puc veure que és complet.
Dius infondre respecte, ni un quinzet!
Com que no el mereixes no et done peu,
en els meus versos seré el teu borreu,
si et veig prop de mi xiule com distret.
Em creus foll? Tu que en el món no ets ningú!
L’univers?, no et veig enlloc, que oportú!
I què dir-te del cosmos?, i del cel?
No cerque que muires, no sóc cruel,
entenc que et dol i et semble un poc escrú,
només pensí de riure un xic de tu.
