Un homenatge petit
a qui sols he conegut
pel que diu i pel que ha escrit.
M’apunta, però, un sol neguit:
agafar desprevingut
a l’amic Josep David.
La història, la que ell divulga,
la del País Valencià
i els Països Catalans,
no la trobem onsevulga
en els textos que promulga
l’autoritat competent,
per contra és història absent.
I l’escassa referència
dels llibres de batxiller
a la història de València,
clama tindre més paper.
Un inajornable envit
quan es llegeix a David.
Ens regala ses “memòries
històriques” nostre amic,
distretes, àgils, notòries,
poseu-les a bon abric!
Sovint troba, que ocurrent!,
paral·lelismes històrics
per delitar l’auditori,
el que hi ha de permanent
en una i altra centúria.
Fets i tipus del present,
de casa i de la planúria,
tenen, del tot o en fracció,
en el passat llur parió.
Les “memòries” de David
serien de bon profit
com a fanal, com a guia,
composant la melodia,
per aprendre des d’escola
d’on vingué cada rajola
que bastí el nostre país,
entreteixint el tapís.
Desitjable trajectòria
que els estudiants valencians
aprenguen la pròpia història?
Podrà arribar sols si abans
assolim independència
(que no vol dir aïllament),
és el que ens diu l’experiència!
El que tenim, altrament:
la història d’Espanya ofega
i la nostra veles plega.
Hui per hui és un pensament,
romandrà com una faula
mentre ens prenguen la paraula
i ens mantingen lluny de taula.
De moment és sols idea,
només tenim…, el camí.
Amenitzant l’odissea
l’amic polsa el violí:
siga sobre els Vinatea,
o ens parle del rei Martí,
la Renaixença potser,
el papa Calixt tercer,
el jurat Gàmir Melcior
o els colpistes que hem patit,
benvinguts són, de tot cor,
els articles de David.
