Puc imaginar el govern de Rajoy valorant les possibilitats (i dissenyant accions per tal d’alimentar-les) que esclataren brots violents a Catalunya la tardor de 2017; ataülle algun talent d’aquell govern dient: “Necesitamos que haya alguna respuesta violenta, aunque sea aislada”. Hui en dia les forces centrípetes, encapçalades per uns rampants Rivera i Casado, continuen cercant eixa resposta violenta, els mèdia centrípets fan la seua feina propagandística i el nou govern central del PSOE, tan centrípet com l’anterior, sols fa que marejar.
I si anem a les dades: hi ha informes, de centres de salut i hospitals, de la violència que es va predicar de la concentració de 20, 21 de setembre 2017 front al Departament d’Economia i Hisenda? Les imatges del cotxes policials, usades com a prova de violència dels concentrats, i increïblement aprofitades en el procés als líders socials Sànchez i Cuixart per rebel·lió, semblen tindre origen en un parany preparat. És conegut el fet que des d’Economia s’oferí a la Guàrdia Civil que entrés els cotxes al seus aparcaments, cosa que rebutjaren, deixant-los al carrer sense bloquejar les portes i amb armes a dintre. Les vuit hores de setge policial a la seu nacional de les CUP, volent escorcollar-la, sense cap ordre judicial ni pel setge ni per l’escorcoll, també sembla un altre parany preparat que resultà infructuós.
També puc sospitar de Cs (que ja tingué un protagonisme central en la manifestació de JUSAPOL a Barcelona en gener 2018) tenint alguna mena de contacte en la concepció i disseny de la manifestació de JUSAPOL, a Barcelona 29-S passat, en homenatge a les forces antiavalots que apallissaren catalans l’1-O (a dos dies de l’aniversari). Sabedors que el departament d’Interior de la Generalitat no pot negar-los un dret que figura entre els article 15-29 de la Constitució (els únics amb garanties), la convocatòria fou una provocació que cerca la resposta violenta. Els basta que succeïsca qualsevol fet agressiu, encara que anecdòtic, per tal que els mèdia ho magnifiquen.
Per doloroses que siguen provocacions com la de JUSAPOL i Cs, bé faria el jovent de sang calenta d’assossegar-se quan l’annexionisme es manifesta. Que mostren l’oposició fent tot el soroll que vulguen, però tenint les mans quietes i vigilant la possibilitat que algun cervell annexionista tracte de fer servir el parany d’infiltrar-los elements violents. Les provocacions continuaran en la recerca d’una resposta violenta vertaderament greu i cal estar atents. Cal que puguem felicitar cada dia, per mantindre la serenor i els clavells, la Catalunya que demana autodeterminació o independència. Cal que, per sempre, puguem felicitar els autodeterministes i independentistes catalans i valencians per perseverar ferms i pacífics. Cal garantir, com fins ara, que si hi ha violència i agressivitat solament arrele entre els annexionistes, veritables nacionalistes en el sentit pejoratiu del terme que es fa servir avui en dia.
En el nus del debat, un dret tan just com el d’autodeterminació front a la pretèrita annexió. La desobediència civil pacífica tracta d’evidenciar el “desajust” entre justícia i legalitat i d’apropar la segona a la primera. Cal que cadascú del jovent que de vegades s’acalora i aixeca la mà tinga present el principi fonamental de la desobediència civil: estar disposat a rebre colps, però no mai a donar-los.
