“Mentre dormiu us creix la barba. Això és el temps”. Aquesta cita, ho haureu endevinat, no és meua per raons ben obvies. És de Fuster. Jo la interprete per al que em convé: Com una pèrdua del substantiu, de temps. Altre com l’Estellés titula ‘Temps’ un dels poemes més memorables que li he llegit: El viscut a Burjassot, el seu poble, en el període immediatament anterior i posterior a l’esclat de la Guerra Civil el 1936 on descriu els fets del temps viscut llavors, ajudat de l’aigua, amenitzat pels tocs d’una “guitarra amarga, amarga i profundíssima que poava didals d’aigua d’un aljub remotíssim”. Altres exhaurits, pansits del perible per la vida, quan el temps viscut és infinitament superior a aquell que resta per viure, entre els quals m’incloc, direm a més que: “Que prompte passa el temps!”, sense adonar-se’n, o sí, que els que passem ràpids, a passeres agegantades, com el vent, som nosaltres. Què hi faré.
Abocat sense remei a passar per damunt del temps, no sé exactament què fer. Sí que ho sé, però, què no hi faré mentre em duren forces i il·lusions. No defallir per assolir allò que crec, seguir lluitant sense desmai perquè la competència (un eufemisme açò de la competència) lingüística en valencià siga contemplada en la Llei de Funció Pública que s’enllesteix. Sembla que no serà en aquesta legislatura, sense que la barba prenga el seu camí, sense temprar gaites, a fi que un servidor i tots aquells que vulguem, siguem atesos en valencià, l’idioma del País, pel funcionari de torn pagat amb els diners de tots. Almenys en igualtat de condicions que l’altre idioma cooficial evitant que ens escarnisquen fent-nos la cara roja.
Que hom haja de lluitar contra aquells que se suposa enemics directes del valencià, els hereus polítics de Franco, les gavines i joseantonians, meneja lògica. Allò que no semblava lògic, per tant, decebedor, és que, havent donat al Consell per part d’institucions i associacions cíviques en defensa de la llengua del País corda i confiança, particularment als negociadors; sent capdavantera la consellera de justícia, la senyora Bravo, aquesta senyora simule estar parada emulant el temps, deixant-nos i deixant-lo córrer mentre nosaltres, estupefactes, atònits, no veiem el moment de vore’ns en justícia complaguts. Tot per no posar-se a peu i cavall, havent abandonat a destemps la trinxera de la pancarta reivindicativa. Tot açò ve de l’antigor, més recentment encara, des de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de novembre de 1983, fa trenta-cinc anys, en la qual es contemplava.
Ara, amb les ferides obertes encara per les successives descreences dels nostres assalariats i assalariades (ben pagats, totes i tots) tenim raons més que suficients per a amoïnar-nos, perquè El Mundo, en un article del 19 d’octubre passat de Xavier Borràs, a bombo i platerets, sembla fer burla. El resumisc amb aquestes paraules: “Gabriela Bravo blinda en la ley al personal sanitario frente el requisito lingüístico”. La senyora metgessa de l’ambulatori Juan Llorens, al cap i casal, estarà a aquestes hores, ballant en un peu i amb una copa de cava a la mà. Vol dir-se que els drets dels assalariats estan per damunt dels drets dels ciutadans.
El document en què es contempla el blindatge és un esborrany, obert encara des de fa temps, s’està negociant amb els sindicats. Ja veurem els assumptes i el seu encaix com queden. Particularment si se sap que l’acord al blindatge esmentat és signat no només per la consellera Bravo sinó també per la directora general de la Funció Pública, Eva Maria Coscollà (nomenada a proposta de Compromís) i pel secretari autonòmic de Justícia, Ferran Puchades, defensor, cal dir, de la via més dura partidària del requisit.
El Consell, la consellera Bravo com a màxima responsable de la negociació, alguna cosa haurà de dir públicament sobre l’assumpte. De la senyora Bravo potser ens podríem creure que res no dirà, perquè açò del valencià no s’ho creu, però de la senyora Coscollà i del senyor Puchades, ens ho esperem tot. Que ho facen aviat perquè les eleccions són pròximes i alguns de nosaltres, prou, hauríem de reconsiderar seriosament els nostres vots. Mentrimentres haurem de repensar-nos també si tornar a ser a la trinxera davant del Palau de la Generalitat.
D’acomiadament, versos aquesta volta de José Martí, l’heroi cubà d’ascendència valenciana ‘Jo sóc un home sincer’, Guantanamera:
“Jo em sé els noms estranys, de les herbes i les flors, i de mortals enganys i de sublims dolors”.
