Amb tota l’artilleria i sense estalviar-se d’acusar-los de contrareformistes i de botiflers, Àngel Calpe, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), es despenjava fa poc amb un article contra el director i la subdirectora generals de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana. Els acusava literalment d’haver emprès una “contrareforma lingüística contra el pacte lingüístic”, de “maniobres” contra l’AVL per a “soscavar la tasca d’una institució autonòmica mentres es fingix fer-li costat”, de “no estalviar esforços per a desincentivar l’ús del model de llengua de l’AVL”, d’“obsessió per dissuadir de l’ús de paraules normatives generals entre els valencians” i d’actuar contra “l’ús normal i no conflictiu del valencià”. La impressionant llista de malifetes prové simplement del fet que en els Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat es recomanen algunes formes que, tot i ser absolutament correctes segons la mateixa AVL, no són les preferents per a aquesta institució.
Ara, ni això és un rampell justicier aïllat de l’acadèmic Calpe ni està sol en la “denúncia” de la conspiració. Com ell deia, tot plegat responia a una “maniobra que denuncià el meu company d’Acadèmia, el professor Saragossà, en el diari Levante-EMV (2017)”. En efecte, al poc de temps d’aparèixer els Criteris lingüístics, Abelard Saragossà publicava en aquell diari tan respectuós amb el valencià un parell d’articles (“Els ‘Criteris’ de la DGPL i les lleis valencianes” i “Els ‘Criteris’: un retorn cap al passat”) en la mateixa línia argumental que Calpe. Com ell, tergiversava sense escrúpols el contingut dels Criteris, que segueixen estrictament la normativa general i la de l’AVL en particular però que –gran blasfèmia!– no prioritzen sempre les formes que l’AVL considera preferents quan hi ha diverses opcions.
Però la hipocresia més sagnant és que Saragossà exigeix als altres fer allò que ell, acadèmic, no fa respecte a la seua Acadèmia. En aquests articles de “denúncia” usa un bon grapat de formes que no són preferents per a l’AVL: “vore” en compte de “veure”, “partidiste” en lloc de “partidista”, “hi han tres aspectes” i no “hi ha tres aspectes”, “varen assignar” en compte de “van assignar” o “assignaren”, “en agost” i no “a l’agost”. Això, sense privar-se de construccions que ni la Gramàtica ni el Diccionari de l’AVL admeten com a normatives: “A la vista que el llibre només és aplicable al Consell” (= “En vista que…”), “u dels motius d’estos articles” (= “un dels motius….”) “quanta més, millor (= “com més, millor”).
Els tenebrosos resultats que preveu Saragossà de l’aplicació dels Criteris són semblants als de Calpe: la publicació dels Criteris “més que impulsar a usar el valencià, anima el contrari”, perquè “‘sacralitzaria formes lingüístiques arcaiques i literàries’, generaria ‘culpabilitat lingüística’ i ‘provocaria inseguretat i canvi de llengua’”. No diu res –tranquil·litzem-nos!– de les deu plagues d’Egipte en versió valenciana. Però en la presentació del seu llibre El valencianisme lingüístic –sorgit com a resposta a la “maniobra” de Política Lingüística– ja adverteix dels perills d’apartar-se del recte camí: “Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política, tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic”, segons informa l’associació que Saragossà mateix presideix, la Taula de Filologia Valenciana.
Per acabar de definir el quadre, un altre company de Calpe i Saragossà de l’associació Taula de Filologia Valenciana, Leonardo Giménez, identificava dos grans problemes de la llengua: denunciava que la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià suspenia massa aspirants i que “la majoria de manuals i llibres escolars […] no inclouen les novetats normatives establides per l’AVL”. I això fa que “gran part del professorat continua considerant faltes moltíssimes de les novetats normatives aprovades per l’AVL (cosa que repercutix en la nota de l’alumne)” (“Qüestions de política lingüística a plantejar”), una peculiar anàlisi de la realitat lingüística valenciana que era aplaudida per Saragossà.
De manera que, com deia Víctor Gómez Labrado en un article magnífic: “Les dues principals més angunioses i urgents ‘qüestions’ a resoldre pel que fa a la decaiguda situació del català parlat o escrit al País Valencià no serien la supressió de ràdios i televisions en aquesta llengua, o la incapacitat de la conselleria corresponent per a crear noves línies en valencià, ni les sovintejades pressions per fer desistir els valencianoparlants de ser-ho més enllà del tancat familiar i del veïnat”, sinó la duresa de la Junta Qualificadora i els manuals escolars sense les preferències de l’AVL (“Qüestions de política lingüística a plantejar?”). Concloïa Labrado: “Entenc, però, que a vostés dos [Leonardo Giménez i Abelard Saragossà] els és molt més còmode i rendible assenyalar amb el dit qui no té possibilitat de mossegar-los-el. I, per acabar, l’invite, els invite, a la reflexió. Heus ací el tema: no s’han parat vostés a pensar mai per què l’única revista en català subvencionada per una institució controlada pel PP ha sigut precisament la seua Taula de Filologia Valenciana?”.
No tenim constància de cap “denúncia” ni la meitat d’inflamada de Calpe, Saragossà i companyia per qüestions de salut social de la llengua, que deuen ser secundàries respecte al “model lingüístic”. Ni tan sols –tan preocupats com estan per la normativa lingüística– pel model aïllacionista, dialectalitzador i castellanitzant de l’època del PP. Ni ens consta cap queixa al diari Levante, on publiquen molts dels seus articles, que cobra subvencions per aplicar un traductor automàtic i publicar sense vergonya autèntiques barbaritats en un català macarrònic. Els qui clamen contra totes les plagues que ens portaran els Criteris, contra la Direcció General de Política Lingüística i la seua “contrareforma”, contra les editorials de llibres escolars, contra la Junta Qualificadora i contra el Bloc han callat durant anys respecte a l’atac frontal del PP contra la llengua. Es veu que aleshores sí que s’aplicava un bon “model lingüístic”.
