De Pablo Casado he escrit en aquest diari en diverses ocasions. Cada vegada que ho he fet, m’ha mogut aquella lluita interna d’entre el meu Jekyll i el meu mister Hyde, tot per veure si al paper pot haver hi una assenyada moderació, apaivagant les meues malícies, doncs s’ha de veure el xiquet com em trau de polleguera, amb les frases incendiaries que acostuma dir, com per exemple aquesta recent, referint-se a Torra acusant Sánchez per la reunió acordada al proppassat 21 de desembre a Barcelona, d’implorar l’encontre amb “qui vol derramar sang per encetar una altra guerra civil a Catalunya”.
O amb aquesta altra també recent, arran la sessió de control al govern de l’estat, en el Congrés de Diputats, la mateixa setmana assegurant que, Torra, ”desitja que se’n lliuren tancs vers Catalunya, dient-los a ells (les gavines) endemés, carronyaires i hienes, i vostè vol fer una cimera com si Catalunya fos un estat independent”. El commina així mateix a que, en el consell de ministres del 21 a la capital del Principat, s’aprove l’aplicació de l’article 155”, incitant-lo també perquè “Pose ordre, o que presentant la dimissió se’n vagi i abans convoqui eleccions”. Em recorda les soflames d’Aznar a Felipe: “Vaya-se senyor González”, ja fa anys.
No són aquestes les primeres vegades que l’escolà Casado, desbarra de manera incendiaria. Al novembre de 2015 d’entre els molts rebles dits al País, amb motiu de la presentació al “Forum Europa Tribuna Mediterrànea” del cap i casal, del president de la Diputació d’Alacant Cèsar Sánchez, un nacionalista espanyol com la copa d’un pi, va insistir que el País, “és un banc de probes pel nou nacionalisme valencià”. Pobrets de nosaltres.
Sis mesos després, al maig de 2016, ens va visitar de vell nou, ací admetem a tothom, fins al punt que de vegades ens insulten, dient-li al president de la Generalitat, senyor Puig que “havia intentat crear al País, pobrets de nosaltres una altra insistència, un front popular com el de 1936, conseqüentment l’Estat i el País, allò que necessita no són rojos i separatistes com llavors, sinó partits responsables com el PP”, tot titllant el govern de populista, comunista, fins i tot regionalista, i pancatalanista com Compromís, perquè plegat no estan fent res de bo, ni per Alacant”, on era aleshores, “ni per la Comunitat Valenciana”, com si Alacant no fos també País. Cal recordar, que ni Casado ni tampoc ninguna gavina podrida se’n recorda, quan el PP era presumpte implicat per corrupció i, al 2018, la presumpció se’n havia enlairat, esdevenint, això: beneficiari de pràctiques corruptes, així com també haver pagat en “B” la remodelació de la seua seu, del carrer de Gènova a los madriles, malifetes per les quals el partit de les gavines ha estat condemnat, censurat al Congrés de Diputats i fet fora el govern de Rajoy, per una majoria qualificada, democràtica i llegítima.
El pitjor de la classe política, és llençar proclames indignants com aquestes, atiant foc per a curts de cervell, els quals, s’acarnissen en qui calga, per allò recurrent que calga, i alimentar de “raons fefaents” envers tots aquells de la cordada que, impassibles, els deixen fer, amb absoluta manca de voluntat en lloc de redreçar-se, ni redreçar-los, començant per parar-los els peus, perquè fan revoltar fins a les ànimes ben pensants, les quals pul·lulen encara pels arreus.
L’ínclit, un eufemisme açò de l’ínclit, acostuma ben sovint a fer foc preventivament, fidel a la seua manera provocadora deliberada, apresa en màsters de quatre assignatures, d’universitats americanes i espanyoles, la doctrina del Consell de Castella, així com les ordres de bregar-se a les tertúlies televisives i mítings. De Pablo Casado, un home d’estat ple d’esma, com es veu, se’n diu serà el pròxim President del Govern espanyol.
La meua gata, assessora d’aquests temes i d’altres, d’un esma empíric que ratlla la perfecció, em diu a l’orella “que no, que de ninguna de les maneres, Casado serà President del govern espanyol, ara bé, segueix, haurem d’anar tots, fins i tot aquells que no estiguin inscrits, com jo mateixa, i tots els gats i gossos de totes les cases i carres, a votar, perquè un subjecte com eixe, ni tampoc de l’estat major de les gavines ni dels qui les alaba, s’ho mereix”, doncs la dreta reaccionaria”, continua la gata “sempre usa la mateixa tàctica davant d’assumptes seriosos, deixar en mans de les forces policials i de la justícia, la resolució, sense fer allò que cal: política amb majúscules i democràcia, perquè provoca en el seua manera d’obrar, una reacció contrària, la qual cosa sembla, pretén”. En definitiva, ço de la meua collita, segueixen amollant una flaire viciada pel temps, respirada irremeiablement per nosaltres, que no ens la mereixem, o sí.,
Segueix perorant la gata “Com que les casposes gavines, curiosament, sempre parlen de llibertat sense arrupir del seu llibertinatge, i la vida, com deia Albert Einstein, és com una bicicleta, si vols mantenir l’equilibri, no pots parar, tothom a votar a les properes eleccions”. El felí, se’n va acomiadant-se’n amb de tres meus, tres.
Mentrimentres es s’acomiada també un servidor, amb versos de l’Estellés de Burjassot, vers Miguel Hernández d’Oriola, que trobareu, si voleu, a l’obra immensa del Mural del País Valencià: “… Apel·le amic al teu cor combatent, apel·le amic, al teu cor comissari, apel·le amic, al teu cor de trinxera. Ara és distint. No hem de fer el País: l’hem de refer, com un antic mosaic, tot restablint, una a una, les pedres.”
