És 25 de maig de 1930, i les cireres no han madurat encara a Cornudella, tot i que no tardaran gaire. En Vicent les espera amb ànsia perquè són, amb diferència, la fruita que més li agrada de tot l’any, sobretot quan va a menjar-ne amb els amics furtivament, com abelles, de cirerer en cirerer. Més d’un cop, aquestes expedicions de conquesta els han donat un ensurt, quan l’amo del tros els ha enxampat a mig pujar a l’arbre; però tot forma part de l’atractiu de l’aventura.
Mentre no arriba aquest dia, tenen avui un al·licient que concentra la seva atenció: l’arribada de sa majestat el rei. A l’entrada del poble, per on s’espera que passi la comitiva reial, s’ha construït un gran arc del triomf tot adornat amb heura, i han fet a l’escola, com a senyal de benvinguda, un munt de banderetes verdes i morades plenes d’estels que brillen quan les mouen. Ni tan sols l’arribada de l’electricitat trenta anys abans, o la del primer autobús el 1909, havien despertat tanta expectació.
Fa més de dues hores que s’espera a la vora de la carretera, amb la resta del poble. Els més optimistes fan càlculs imaginant els molts privilegis que concedirà al poble el rei i, de retruc, a ells mateixos. L’alcalde, que ha mirat deu cops el rellotge en els deu últims minuts, s’espera davant l’ajuntament amb el vestit de gala, intentant posar cara de persona important i seriosa. Repassa mentalment, per trentena vegada, el discurs, i només desitja que no es notin els nervis que se’l mengen per dintre. El pitjor seria quedar-se sense paraules davant del rei, de tot el poble i especialment de l’oposició.
Quan els més malpensats ja diuen que tot ha estat una enredada, arriba el primer cotxe. Una onada de banderes i crits inunda el poble quan la reina posa el peu a terra, al pla de l’església, i saluda amb lleus moviments de mà. Fins i tot els menys monàrquics s’impregnen de la il·lusió del moment, tot i que intenten dissimular amb les mans a les butxaques. El segon cotxe on viatja el rei para davant mateix de l’alcalde, i quan aquell fa el gest d’aixecar-se, l’única cosa que pot dir, en un castellà forçat, és: Su Majestad, no se moleste. El monarca, cansat del llarg viatge, sap que l’esperen a Poblet i, amb un gest de cortesia, fa cas a l’alcalde i la comitiva reprèn el camí tot seguit.
El desencís del poble fou sonat i ni el fracàs de l’arribada del ferrocarril anys abans, havien despertat tanta frustració. Però el temps tot ho enterra, i un any després, un fet totalment contrari va omplir els carrers de joia, i d’esperança els ulls de la gent: l’arribada de la República.
Al final, qui més patirà les conseqüències d’aquesta visita serà l’exalcalde que, durant molts anys encara, haurà de sentir-se dir aquelles paraules en les seves partides de botifarra, cada cop que li matin un rei: Su Majestad, no se moleste.
Jesús M. Tibau
Inclòs al llibre Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001)
