«A los lugares no se puede volver ni siquiera volviendo»
Flavia Company, Volver antes que ir
El poble és com la família: t’ha tocat. Com més els estimes, més feliç viuràs. Aquesta és una llista hiperbòlica i incompleta d’una retornada:
1. Els berenars
No puc passar per davant un forn entre les cinc i les set de la vesprada sense caure en la temptació. Excepte quan vaig amb pressa, és clar, perquè les cues arriben fins a la porta del carrer. He vist coques de pimentó i tomaca amb tres quilos de mescla, pastissets de bledes escaldats més addictius que la xocolata, xocolata líquida injectada en croissants acabats de coure. Amb el temps aprens de cor quins establiments farceixen els dolços en el moment, a quina hora preparen els beneïts pastissets i quina coca de pimentó i tomaca has de provar abans de morir si vols saber de què va la vida.
2. Les normes no escrites
Aturar el cotxe enmig del carrer sense avisar ni posar els intermitents. Fer un cop de cap per cedir el pas a un vianant, en un pas de vianants, tot perdonant-li la vida. Fer com si no veieres una persona, pel motiu que siga. Potser ja te l’has creuat tres voltes hui, sou enemics d’infantesa o simplement no et ve de gust que et pregunte de nou si tindràs fills. Tant se val! Fes com si no l’hagueres vist i no et preocupes: ella també ho faria i segurament ho ha fet.
3. No caminar fins a l’estació de tren
Pots anar fins a l’hotel Sicania pel passeig marítim cada dia quan cau el sol. Fer la volta a Cullera tots els caps de setmana i acabar pujant i baixant al castell. Recórrer la seca, la meca i la vall d’Andorra. Aficionar-te al ioga, al crossfit i esculpir-te al gimnàs. Menjar molta verdura i beure molta aigua. Canviar els processats per productes ecològics, l’ascensor per les escales i l’exercici pel sofà. Mai, però, mai de la vida aniràs a peu fins a l’estació de tren. Si ho fas, ta mare es preguntarà durant dos anys i mig perquè no li demanares que et portara.
4. Els arguments irrefutables
Eixe/a és foraster/a (no li faces cas). Això és aixina (i punto). És lo que n’hi ha (xiquet/a). Ahí no va ningú del poble (que no et passe pel cap entrar a eixe bar).
5. Les platges on va la gent del poble
Una línia imaginària divideix la costa. Així, de la mateixa manera que Moisés separà les aigües, algú instal·là a l’imaginari popular local una frontera invisible des dels edificis Espacio fins al Racó. Si no vols semblar foraster, no poses un peu en el territori comprés entre aquests dos punts en temporada alta. I recorda els manaments: a Cullera no fem platja, anem a la mar; concretament, de l’1 de juliol al 31 d’agost; només amb bandera verda, i únicament si el cel és blau immaculat i fa tanta calor que podries fregir-te un ou al cap.
