Enguany fa cinc-cents cinquanta anys de l’esdeveniment. Ferran, el primogènit de la Corona de catalans —dels Països Catalans— i aragonesos, contragué matrimoni a Valladolid, a la Castella profunda, amb la infanta castellana Isabel. Oh dissort! D’aquella pols vingueren aquests fangs, o el que és el mateix, a partir d’ací s’originà el fangar en què encara xipollegem els connacionals de la pàtria de Jaume I.
L’efemèride —vatua!— ha passat desapercebuda per a l’espanyolisme militant de bandereta en façana, xaranga, rei de pandereta, paracaigudista trenca-faroles i exabrupte a Puigdemont (o a Torra, que ve a ser el mateix). Si no hagués estat per això, perquè el príncep hereu catalanoaragonès s’uní en matrimoni aleshores amb la díscola —ara us explicaré que això de díscola no ho dic debades— infanta castellana Isabel, seria impossible un individu de la mena Ximo Puig (que per a morro el d’ell —ep— i cabellera també) bordant a tort i a dret que «ací ningú està demanant ni el dret a l’autodeterminació ni, per descomptat, ningú està volent associar-se a aquesta quimera que no té cap sentit per a nosaltres». Nota: diu quimera per evitar el nom maleït, l’abominable, l’innomenable, l’ectoplasma de l’Oltra (què dic ectoplasma! Un poltergeist): Països Catalans.
