Ara fa 550 anys: Ferran d'Aragó es casà amb Isabel de Castella

El 18 d'octubre de 1469, a Valladolid, s'uniren en matrimoni Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella. El resultat, ja el sabeu: d'aquella pols aquests fangs del present. La unió matrimonial acabà en unió dinàstica i la supeditació de la corona de catalans i aragonesos a la corona de ponent. 

Enguany fa cinc-cents cinquanta anys de l’esdeveniment. Ferran, el primogènit de la Corona de catalans —dels Països Catalans— i aragonesos, contragué matrimoni a Valladolid, a la Castella profunda, amb la infanta castellana Isabel. Oh dissort! D’aquella pols vingueren aquests fangs, o el que és el mateix, a partir d’ací s’originà el fangar en què encara xipollegem els connacionals de la pàtria de Jaume I.

L’efemèride —vatua!— ha passat desapercebuda per a l’espanyolisme militant de bandereta en façana, xaranga, rei de pandereta, paracaigudista trenca-faroles i exabrupte a Puigdemont (o a Torra, que ve a ser el mateix). Si no hagués estat per això, perquè el príncep hereu catalanoaragonès s’uní en matrimoni aleshores amb la díscola —ara us explicaré que això de díscola no ho dic debades— infanta castellana Isabel, seria impossible un individu de la mena Ximo Puig (que per a morro el d’ell —ep— i cabellera també) bordant a tort i a dret que «ací ningú està demanant ni el dret a l'autodeterminació ni, per descomptat, ningú està volent associar-se a aquesta quimera que no té cap sentit per a nosaltres». Nota: diu quimera per evitar el nom maleït, l’abominable, l’innomenable, l’ectoplasma de l’Oltra (què dic ectoplasma! Un poltergeist): Països Catalans.

La Corona d'Aragó, corona de catalans (inclosos els valencians) i aragonesos, i de la qual Ferran era l'hereu, el successor de Joan II. Aleshores cap Ximo Puig possible hagués dit "ací ningú està demanant ni el dret a l'autodeterminació ni, per descomptat, ningú està volent associar-se a aquesta quimera que no té cap sentit per a nosaltres". Ah!: la quimera són els Països Catalans. 

Ningú? N’esteu segur, Molt (des)Honorable? Com diria el castís, quan els gossos borden, alguna cosa senten. I el Ximo ho sap, i l’Oltra també, i fins i tot el badoc del Baldoví. A propòsit: a aquest paio se li ennuega escandalosament la gola quan ha de pronunciar el nom del país. Xe, País Valencià! Tan difícil és de dir? Per a anar a la tele a fer el moniato, millor et quedes a casa, puix que, a aquestes alçades de la pel·lícula, emular el «peix al cove» del Pujol ja no s’estila. En fi, què us diré? Provincianisme de pet i ronquit no superat i —important!— amor a la poltrona, a l’escaiola espanyola.

El País Valencià —sí, el País Valencià— necessitaria per a reeixir d’una altra mena de polítics, ara mateix inèdits, amb voluntat de servei al país, al país de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i no al país de la Zarzuela, la Moncloa i el Corral de la Pacheca. Ep! Vam ser Regne sobirà, que no tres províncies aigualides a l’Espanya borbònica. I vet ací la tria: o recuperar l’estat sobirà històric, el que defensà el general Basset fins al darrer alè, o enfonsar-se a l’abisme espanyol. Aquest abisme s’obrí per primera vegada en 1469, perquè el rei aleshores de catalans i aragonesos, Joan II, necessitava els castellans per a foragitar els francesos de la Catalunya Nord (els comtats del Rosselló i la Cerdanya). Joan II era el secundogènit del matrimoni de Ferran I —dit «el d’Antequera»— i Elionor d’Alburquerque. Era, doncs, fill del rei entronitzat amb la sentència de Casp (1412) i germà d’Alfons IV, el V dels aragonesos, dit «el Magnànim». Alfons IV no tingué fills de la seua esposa legítima i, doncs, la corona recaigué en 1458 en el seu germà, rei de Navarra (pel seu matrimoni amb Blanca) i, sobretot, el capitost familiar a Castella dels Trastàmara hereus d’Elionor d’Alburquerque «la ricahembra».

A Joan II li esclatà un «procés» als nassos. Catalunya —el Principat— estava dividida aleshores en dues faccions irreconciliables: la Biga (l’aristocràcia i el patriciat urbà) i la Busca (la pagesia i la menestralia), amb el conflicte remença d’escenari, però també la vindicació sempiterna de controlar el poder reial, el pactisme. Llavors no hi havia espanyols a l’horitzó, però aquests eren amatents. I a l’altra banda de les Corberes, apareixia el rei francès Lluís XI, que reclamava per a ell el Rosselló i la Cerdanya. Esclatà la guerra, no de performances de lliris i somriures sinó una guerra de debò. Joan II, aclaparat, cedí d’antuvi davant el rei francès, que envià un exèrcit contra la Generalitat rebel a canvi de les rendes de la Catalunya Nord, el que suposava l’ocupació efectiva del territori. La Generalitat no restà de braços creuats i creà un exèrcit. La guerra civil s’allargà durant deu llargs anys, de 1462 a 1472 i les seues conseqüències determinarien el futur de la terra, dels regnes catalanoaragonesos. Desesperat, Joan II cercà l’ajut de Castella, de la Castella díscola encapçalada per la infanta Isabel, però, en definitiva, de Castella. I a la cerca de l’ajut castellà, el seu hereu, l’infant Ferran, el casà amb la infanta castellana.

Joan II era el pare de Ferran. Rei de catalans i aragonesos a la mort d'Alfons IV el Magnànim, a Joan II en 1462 li esclatà un "procés" als nassos. Catalunya Principat es rebel·là, gelosa de les seues institucions, i França amenaçà la Catalunya Nord. 

Isabel de Castella

Joan II de Castella (ep! El de Castella) era el pare d’Isabel. Pare d’Isabel i cosí del seu homòleg i del mateix nom catalanoaragonès. Bé, rei catalanoaragonès, però, en realitat, castellà de nissaga i de naixement. Els fills de Ferran I «el d’Antequera» eren tots nascuts a Castella. Personatges, doncs, castellans, que pensaven i actuaven a la castellana, i que no entenien, o bé s’avenien poc, amb la realitat institucional d’un país —uns països— que havien bastit jurisdiccions alternatives al poder reial. Vet ací la causa principal de les desavinences. Ferran I morí aviat, dels disgustos, i Alfons IV «el Magnànim» capejà el temporal fugint a Nàpols, però el seu germà i successor hagué de bregar amb la complexitat institucional que limitava el seu poder, i que preferia al seu fill Carles (el príncep de Vina).

Joan II, el de Castella, tampoc vivia en un país de xauxa. Dividida en faccions nobiliàries poderosíssimes, el rei era cobejat per uns i altres. Una violenta guerra esclatà entre 1437 i 1445, guerra en la qual Joan, el de Catalunya-Aragó (futur Joan II), es veié ben mesclat. El rei castellà morí avorrit de ser rei. Sí, cert. Diuen que, al moment de morir, digué: «naciera yo hijo de un labrador e fuera fraile del Abrojo, que no rey de Castilla». Això, precisament, no ho dirien ara els successors borbònics de Franco, el Juanca i el Felipito, que s’han pegat i es peguen la vida pare. Joan II de Castella morí el 22 de juliol de 1454. Es casà dues vegades: la primera amb la seua cosina Maria, filla de Ferran I «el d’Antequera». D’aquest matrimoni nasqué Enric IV, rei de Castella. Morta Maria, tornà a casar-se, ara amb Isabel de Portugal, néta del rei Joan I de Portugal (quina època, tothom es diu Joan!), que li donà dos fills: l’infant Alfons i la infanta Isabel, la nostra protagonista de l’article de hui.

Castella era un vesper, no ho dic debades. Enric IV bregà contra una noblesa díscola que es recolzava en els fills de la portuguesa Isabel, primer Alfons, a qui obligaren al rei proclamar-lo príncep d’Astúries, és a dir, successor; després amb Isabel. Enric IV derrotà la noblesa díscola a Olmedo, en 1467. Alfons morí i a Isabel —ai Isabel!— el seu germà Enric disposà casar-la amb don Pedro Girón, mestre de Calatrava, un home que passava la quarantena aleshores (o sia, un vell). Ella, una adolescent de setze anys, pregà a Déu perquè el seu «nóvio» no aparegués i —tatatatxaaan!— a don Pedro, de camí al casament, de sobte li agafà un atac d’apendicitis que el portà a la tomba.

El rei castellà Joan II morí avorrit de ser rei. Diuen que, al moment de morir, digué: "naciera yo hijo de un labrador e fuera fraile del Abrojo, que no rey de Castilla". Això, precisament, no ho dirien ara els successors borbònics de Franco, el Juanca i el Felipito, que s’han pegat i es peguen la vida pare. 

I la Isabel tan contenta, que de bona s’havia alliberat. Pedro Girón era un ferm partidari del germà d’Isabel. Mort Alfons, prometé passar-se al bàndol d’Enric IV. Ara mort ell, el rei castellà pensà a desposar la seua germana amb el duc de Berry Carles, el germà del francès Lluís XI. Un altre, val a dir-ho, germà díscol. Lluís XI ordí el matrimoni per a allunyar-lo de desitjos sediciosos. A Enric IV també li anava bé l’enllaç de la germana amb el príncep Valois: la casa amb el francès i —xim-pum!— l’envia a pastar fang a la Guiena, problema familiar i dinàstic resolt. Però Isabel pregà i pregà, que tampoc li agradava el «nóvio» francesot. I vet ací que entra en acció un nou pretendent. Bé, ell d’antuvi, no volia, però sí el pare: Ferran, el fill de Joan II, a qui el pare havia convertit en rei de Sicília.

L’infant Ferran

Ferran, mentrestant, vivia a mercè de la política i els enrenous del pare. Havia nascut, per atzar, a la vila aragonesa de Sos, fronterera amb Navarra (no debades, el seu pare era també rei navarrès, en pugna contra el fill Carles), el 10 de març de 1452. Amb deu anys, mort Carles, Joan II el féu jurar hereu per les corts aragoneses a Calataiud. Després l’envià a Barcelona, amb la mare, Joana Enríquez. El «procesisme» galopant de les institucions catalanes obligà mare i fill a fugir de Barcelona i refugiar-se a Girona, on foren assetjats per l’exèrcit de la Generalitat. Ací s’inicià la guerra. D’això que, per a alliberar-los, Joan II pactàs un tractat amb Lluís XI de França: tu me’ls alliberes i jo et pague una barbaritat de diners garantits amb la possessió del Rosselló i la Cerdanya.

Els «procesistes», com hui, no ho tenien gaire clar. Hi havia divisió, i tant! Per una banda estava la biga, atrinxerada a les institucions, però per una altra la Busca i els remences, que confiaven en el rei per a alliberar-se dels mals usos. I a tot això, fugida d’empreses i capitals cap a València (com us agradaria Ximo, Oltra i Baldoví que passara això hui dia), que vivia en pau. Vaja, una pau sempre relativa. Quan la guerra de Castella de 1429-1430 havien estat els valencians els que havien rebut. Són, en definitiva, els que sempre reben. Ara no, però rebrien de nou en el futur, que les Germanies estaven per vindre. Vindrien! Temps al temps. Però no avancem esdeveniments que serien motiu d’un altre article, d’una altra «memòria històrica».

Isabel era filla de Joan II i Isabel de Portugal. No era, precisament, un model de bellesa, però els cronistes panegiristes de l'època la consideraven un model de beutat. Deien també que quan conegué Ferran s'enamorà perdudament d'ell, i ell d'ella. 

Mort Alfons, el germà d’Isabel, els seus partidaris pressionaren Enric IV per convertir-la en successora de Castella i Lleó. Però Enric IV tenia una filla, Joana, a la qual, per dret, li correspondria la corona abans que a Isabel. I vet ací que els castellans isabelins inventaren les fake news. Bé, aleshores no es deia així, però és el mateix, des de... Ostres! Com ara, amb l’escàndol dels Facebooks del PP a Andalusia. Xe, genis i figures! O la dels capsigranys d’España Global, amb la Lozano de capdavantera. La guerra de la comunicació, les campanyes brutes contra l’adversari polític ja fa molt de temps que corren pel món. Els partidaris d’Isabel eren experts en la matèria. Feren córrer la notícia de la presumpta impotència del rei i, doncs, impotent sexualment, no podia concebre fills. Així, s’escampà la notícia falsa que la Joana no era filla del rei. La feien filla d’un cortesà molt proper al monarca, Beltrán de la Cueva, a qui el rei havia concedit el mestrat de l’orde de Sant Jaume en 1464. Tot plegat, era fruit de l’enveja del marquès de Villena, don Juan Pacheco, un prohom castellà partidari primer d’Alfons i ara d’Isabel. Partidari, òbviament, per conveniència. Tot un pardal! Ep! Era el germà del Pedro Girón, el «nóvio» de la Isabel, de qui abans us he parlat. Senyor de Villena, castellana fins que en 1836 la integraren a la província d’Alacant, el Juan Pacheco era l’Aleix Sanmartín del moment. Si aquest és el guru de Pablito Casado, aquell era el de la Isabel futura «Catòlica». Ell llançà la merda: la reina Joana i el Beltrán de la Cueva s’entenien. A partir d’ací, la filla del rei, també Joana (ja us he dit que era època de Joans i Joanes), hagué de suportar l’escapulari de la Beltraneja de per vida.

Ferran, mentrestant, aliè a tot el que succeïa a Castella, trobava l’amor en braços de la catalana Aldonça Roig d’Ivorra, vescomtessa d’Èvol. Era príncep i... Bé, ja sabeu, fornicava amb qui volia. Aldonça era de Cervera (la Segarra) i, sembla ser, restà impressionada pel jove príncep. O bé, altrament, el jove príncep s’encapritxà d’ella. A Cervera, precisament, tingueren lloc, en gener de 1469, les negociacions entre els partidaris d’Isabel i el representant de Joan II, el navarrès Pierres de Peralta, per a negociar el matrimoni de la infanta castellana amb el príncep catalanoaragonès. A Cervera era Ferran, un xicot aleshores que no havia complert els dèsset anys. Era eixerit ja, val a dir-ho, per a les qüestions d’estat i, sembla ser, també per a les amoroses. Dels successius concúbits amb l’Aldonça nasqué un xiquet, de nom Alfons, futur arquebisbe de Saragossa, en complir els set anys, i també de València. Sí, també bisbe de València, bisbe de postureig, puix que no visità mai aquesta diòcesi.

Ferran havia nascut, per atzar, a la vila aragonesa de Sos, fronterera amb Navarra (no debades, el seu pare era també rei navarrès, en pugna contra el fill Carles), el 10 de març de 1452. Amb deu anys, mort Carles, Joan II el féu jurar hereu per les corts aragoneses a Calataiud. 

A Cervera era Troilo Carrillo, el fill de l’arquebisbe toledà Alfonso Carrillo (els prelats, com veieu, tenien fills aleshores i no passava res), el partidari més ferm d’Isabel. Vaja! Estava cantat: Isabel i Ferran es casarien, tot i l’oposició d’Enric IV, que no sabia res de les negociacions. Isabel s’havia compromès a casar-se (acords de Guisando) en qui el seu germà volgués, i aquest havia pensat a casar-la amb el germà del rei francès, però... Isabel —més aïna els seus valedors— conspiraven per casar-la amb el príncep catalanoaragonès. Els opositors al rei i, doncs, partidaris d’Isabel, necessitaven del recolzament de Joan II, oimés l’econòmic, i aquest, per la seua banda, pensava que si la jugada eixia bé tindria a Castella del seu costat per a foragitar els francesos del Rosselló i la Cerdanya.

Casori a Valladolid

El 7 de març, a Cervera, foren signades les clàusules matrimonials. Atenció!: ja a Cervera s’estipulà la primacia de Castella en la futura unió resultant. Es donava per fet que Enric IV moriria sense successor masculí i que l’hereva seria Isabel. I Ferran acceptà; el tio, príncep d’Aragó, assentí; i el pare també. A aquests castellans assentats a la Corona d’or i gules encara els excitava, per sobre de tot, ser reis de Castella. Fins i tot s’acordà que mai Ferran podria abandonar Castella sense el consentiment de la seua esposa. Signades les capitulacions, ara tocava cobrar la pasta. Isabel envia prest el judeoconvers Alonso Fernández de Palencia —el futur historiador de la guerra de Granada— a arreplegar l’or i les joies del dot promès. Isabel necessitava —li urgia— l’or per a sostenir els seus partidaris. Ep! En definitiva, els doblers dels catalans. Sempre ha estat així. Els espanyols volen la pasta, des de 1469, i ja ha plogut molt des d’aleshores, ençà. Així que, ja podeu bramar tot el que vulgueu, eixos que demanen un nou finançament. Si de debò el voleu, l’únic camí possible és trencar definitivament el matrimoni infaust que se celebrà a Valladolid, en octubre de 1469.

Enric IV de Castella i la seua filla Joana, a la imatge, foren víctimes dels generadors de "fake news" de l'època al servei dels isabelistes. A Joana la feren filla d'un cortesà de nom Beltrán de la Cueva. D'això que li diguessen "la Beltraneja". 

Signat el compromís matrimonial, Ferran encara tenia temps a desdir-se, però no ho féu. Joan II tingué els seus dubtes i àdhuc es mostrà reticent a enviar el seu fill i hereu a Castella. Era castellà, sí, i doncs sabia com se les gastaven a la seua pàtria d’origen. Així que dubtà. Finalment Ferran marxà; partí de València l’11 de setembre de 1469. De València, sí, que al Principat encara estaven els «procesistes» donant la llanda, amb rei alternatiu i tot, Renat d’Anjou. El 25 Ferran era a Saragossa, on era el seu pare. El 5 d’octubre Ferran eixí de Saragossa, d’incògnit, rumb a Castella.

Ferran amb un seguici de nobles castellans arribà a Valladolid el 14 d’octubre. Fou la primera vegada que els futurs esposos es veieren i, segons els panegiristes, la sageta de Cupido els enamorà. No era, precisament, Isabel, un model de bellesa, però per als cronistes cortesans d’aleshores, com Alonso Flórez, era guapíssima. Ostres, quina altra cosa podien dir? Isabel tenia díhuit anys quan conegué Ferran i ell dèsset. Mentrestant, a Cervera, l’Aldonça esperava un fill de Ferran.

A Cervera (la Segarra), mentre convenien el matrimoni de Ferran amb Isabel de Castella, el príncep catalanoaragonès li feia la cort a la vescomtessa d'Èvol, n'Aldonça Roig d'Ivorra. I el frenesí sexual donà els seus fruits, que nasqué un xiquet de la unió, Alfons, futur arquebisbe de Saragossa i també de València. 

Bé, ja es coneixien. Ara calia casar-los, i prest, perquè a Enric IV no li feia gràcia el que pretenia la seua germana. A la casa d’un ciutadà local val·lisoletà, de nom Juan de Vivero, fou celebrat el primer episodi de les noces, el dia 18 d’octubre: l’intercanvi de promeses in praesenti. Després d’això, cadascú a sa casa. A l’endemà, també a casa de Juan de Vivero, fou celebrat un àpat, en presència de l’avi del nóvio, l’almirall de Castella don Fadrique Enríquez. A veure, recordem-ho: la mare, Joana Enríquez, era filla de l’almirall Fadrique. Així que, a les noces, el nét conegué l’avi. Ah! I no hi mancà l’arquebisbe toledà Carrillo, només faltaria! Diuen les cròniques que acudiren a les noces uns dos-cents invitats, tota la noblesa no addicta a Enric IV. I entre brindis, festa i xerinola transcorregué el dia, fins que arribà el moment esperat, la consumació del matrimoni.

Al voltant del tàlem nupcial tot era un bullici de persones: jutges, notaris, l’arquebisbe de Toledo... Una gernació per a veure com Ferran trencava l’himen d’Isabel. O havia prova de la sang virginal als llençols o tot se n’anava en orris. Així s’esdevingué la nit del 19 de setembre. Ferran i Isabel copularen a la vista dels testimonis. Imagineu-vos l’escena: espaterrant! I sí, nóvia verge, prova superada. El matrimoni, doncs, s’havia consumat. Com digué un cronista d’aleshores: «esa noche fue consumpto entre los novios el matrimonio, e do se mostró complido testimonio de su virginidad e noblesa en presencia de jueces e regidores e caballeros, según pertenecía a reyes».

A Valladolid, al palau de Juan de Vivero (a la imatge, en l'actualitat) tingueren lloc les noces entre Ferran i Isabel. Hi assistiren uns dos-cents invitats. Allà contragueren matrimoni "in praesenti", celebraren l'àpat i consumaren la unió conjugal. 

A l’endemà, dia 20, el primer que féu Ferran és escriure als valencians. Els escrigué, com no podia ser d’una altra manera, en la llengua pròpia del Regne de València:

«Magnífics e ben amats nostres. Perquè som certs vos serà consolació, vos avisam com despús-ahir, dimecres, vinguem en aquesta vila de Valladolit, acompanyats del reverendíssim arquebisbe de Toledo, almirant de Castella, comte de Trevinyo, adelantat de Caçorla e altres comtes e barons d’aquest regne, ab bella companyia de gent d’armes. Fom reebut de la sereníssima senyora princesa ab molt gran alegria, e per semblant per tot lo poble d’aquesta vila. E mateixa hora que arribam, aprés d’haver fet lo jurament acostumat de fer per los altres prínceps d’aquests regnes, nós esposam públicament ab la dita senyora princesa. E ahir oïm missa nupcial. E esta nit passada, a servei de Déu, havem consumat nostre matrimoni.»

Al voltant del tàlem nupcial tot era un bullici de persones: jutges, notaris, l’arquebisbe de Toledo... Una gernació per a veure com Ferran trencava l’himen d’Isabel. O havia prova de la sang virginal als llençols o tot se n’anava en orris. Així s’esdevingué la nit del 19 de setembre. Ferran i Isabel copularen a la vista dels testimonis. Imagineu-vos l’escena: espaterrant! I sí, nóvia verge, prova superada. El matrimoni, doncs, s’havia consumat. 

Guerra civil a Castella

A Enric IV, no li feia gràcia el cunyat aragonès (Ferran, com ja he dit, era nascut a l’Aragó). Ell volia fer reina a la seua filla Joana, a qui pretengué casar amb el germà de Lluís XI de França, Carles de Guiena. Recordem que abans havia pretès desposar la germana amb aquest mateix individu. Joana era, però, una nena encara en 1469, i Carles morí de tuberculosi. Enric IV privà a Isabel del títol de princesa de Castella i de la successió. La situació, mentre visqué Enric IV, fou complicada a Castella per a Ferran i Isabel. Ferran, obligat per les circumstàncies, marxà de Castella a lluitar contra els francesos a la Catalunya Nord i, mentre era fora, Enric IV morí a Madrid, l’11 de desembre de 1474. Qui havia de ser reina: Joana o Isabel?

Isabel, a Segòvia estant, s’autoproclamà reina el 12 de desembre. S’erigí en reina contra els designis d’Enric IV i contra els drets de la legítima hereva Joana. Sedició? Rebel·lió? Colp d’estat? Oh! Llarena, Marchena, on sou? Ara bé: Isabel tingué la picardia de proclamar-se reina al crit de «¡Castilla, Castilla, por el rey don Fernando e por la reina doña Isabel, su mujer, propietària de estos reinos». Ah! I no pegà a fugir (i no vull mirar a ningú), ni tampoc anà com un corderet a lliurar-se als seus enemics (tampoc ara mire a ningú). Era la reina de facto i com a reina aguantà i actuà des del primer moment.

El 15 de gener de 1475 fou redactat l’acord de la governació del regne o concòrdia de Segòvia. Hi hagué concessions a Ferran, però Isabel —que no ho oblide l’aragonès!— era la reina. I, a partir d’aleshores les armes de Castella i Lleó prevalen sobre les de Catalunya i Aragó. 

Joan II, pletòric, anuncià a la ciutat de Barcelona que el seu fill s’havia convertit en rei de Castella, però els consellers de Barcelona, ben cauts i coneixedors d’allò que els venia al damunt, sabien que Ferran era rei, però Isabel era la sobirana de debò de Castella. Ferran anà a Segòvia, on arribà el 2 de gener de 1475. Allà l’aragonès topà de seguida amb les reticències castellanes. Era rei, sí, però rei consort, que la reina era Isabel. I ara què? El 15 de gener fou redactat l’acord de la governació del regne o concòrdia de Segòvia. Hi hagué concessions a Ferran, però Isabel —que no ho oblide l’aragonès!— era la reina. I, a partir d’aleshores les armes de Castella i Lleó prevalen sobre les de Catalunya i Aragó. I així continua, com demostra l’escut actual de l’Estat espanyol. En fi, a Segòvia, Ferran certificà la supeditació dels seus estats patrimonials a la Castella que anhelava governar, i de fet la governà, però primer hagué de vèncer la guerra civil castellana que s’aixecà. Joana també havia estat proclamada reina de Castella. El 30 de maig de 1475 contragué matrimoni amb Alfons V de Portugal, que envià el seu exèrcit a lluitar contra Isabel i Ferran. Uns i altres s’esbatussaren de valent a Toro l’1 de març de 1476. Tot i que el resultat final de la batalla fou incert, l’exèrcit portuguès acabà per retirar-se, la qual cosa facilità que Ferran i Isabel acabassen imposant-se a Castella. Finalment, al tractat d’Alcaçovas (4 de setembre de 1479) el rei portuguès reconegué la Corona de Castella i Lleó en Isabel i Ferran. Mesos abans, el 19 de gener de 1479, havia traspassat a Barcelona Joan II «el Sense Fe». La Corona d’or i gules, doncs, havia passat a Ferran.

L'1 de març de 1476, a Toro (a l'actual província de Zamora) tingué lloc la batalla decisiva entre Ferran, espòs d'Isabel, i Alfons V de Portugal, marit de Joana. Encara que el resultat final fou incert, els portuguesos, finalment, es retiraren de Castella i això donà la victòria a Ferran i Isabel. 

I d’aquella pols vénen els fangs del present. Ferran frisava per ser rei de Castella i ho aconseguí. Castella es convertí en el seu món, en la seua pàtria. Li van etzibar que era un catalanote, però a ell igual li tenia. No guanyà Alfons V de Portugal a Toro i això, veieu, garantí la independència de Portugal, feliçment lliure d’ingerències estrangeres fins a hui. En canvi, Ferran triomfà a Castella i el pes del reialme de ponent caigué sobre els seus regnes genuïns. Fou Ferran qui imposà la inquisició castellana a terres catalanes i aragoneses. En fi, què us diré? Un desastre. Amb Ferran II començà a balbotejar això que diuen Espanya i que encara, cinc-cents cinquanta anys després, continuem patint.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next