Els 70 són els nous 50: expertes alerten que s'ha de repensar la societat davant l'envelliment de la població

Les investigacions assenyalen que la transició demogràfica cap a una societat envellida és irreversible i proposen solucions més enllà del foment de la natalitat
26 octubre 2019 06:00h
A data d'1 de gener del 2019 al País Valencià hi havia 970.752 persones majors de 65 anys. / ANA ESCOBAR / EFE

VALÈNCIA. L'any 1919 es va establir el llindar de la vellesa en 65 anys. En la primera meitat del segle XX, l'esperança de vida rondava els 40 anys i les persones que arribaven a viure'n 65 eren una excepció. Una anomalia en una època marcada per greus malalties sense cura i conflictes bèl·lics.

Les condicions i la qualitat de vida de les persones han millorat substancialment i, com a resultat, l'esperança de vida ha augmentat 43 anys en un segle, fins a situar-se en els 83 anys, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). "Això suposa que les edats excepcionals a les quals abans s'arribava com a individu, ara són normals com a societat", explica la doctora Dolores Puga, membre del grup d'Investigació sobre Envelliment del CSIC.

Puga va participar, junt amb altres experts, com la doctora Mercè Pérez Salanova, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora en Institut Català d'Envelliment, en unes jornades sobre envelliment organitzades per l'Adeit a la Universitat de València el dijous 24 i el divendres 25 d'octubre. L'objectiu del congrés va ser trobar les claus per a afrontar l'envelliment de la població, un fenomen demogràfic que s'ha d'entendre com una transformació "i no com una crisi", segons explica Puga.

L'augment de l'esperança de vida sumat al canvi dels hàbits reproductius de la societat suposa que cada vegada hi ha menys xiquets i alhora apareixen "noves edats". És a dir, dins de la classificació de la 'gent gran', hi ha més varietat d'edat que abans i cadascuna amb les seues necessitats específiques. Puga recorda que les primeres quintes de la generació del baby boom –els nascuts entre el 1960 i el 1975– comencen a entrar en la maduresa i en els anys vinents incrementaran la base poblacional considerada anciana.

Trencar l'esquema de les tres etapes vitals

Segons les dades de l'INE, a 1 de gener del 2019 al País Valencià hi havia 970.752 persones majors de 65 anys. D'aquestes, 284.133 en tenien més de 80. Fa només deu anys, aquestes xifres eren molt menors. L'any 2009 hi havia 805.464 majors de 65 anys i 208.648 majors de 80. Si comparem les xifres amb l'any 2002 –el primer del qual l'INE té registres– l'augment de la població anciana encara es fa més palés. L'1 de gener del 2002 al País Valencià hi havia 686.410 majors de 65 anys i 147.052 majors de 80. Segons l'INE, la població major de 90 anys actualment arriba a les 47.907 persones, 29.197 persones més que el 2002.

Aquesta transformació de la societat obliga a adaptar-se a noves situacions. Així, tant Dolores Puga com Mercè Pérez assenyalen que el primer pas és reclassificar la gent gran perquè ni les seues condicions ni les seues necessitats són les mateixes a totes les edats. "Si no posem al mateix grup un xiquet d'un any i un adult de 30, perquè sí que ho fem amb una persona de 60 anys i altra de 90?", es pregunta Puga.

En aquesta línia, Pérez remarca que "no és el mateix tindre 65 anys ara que fa 20 anys" i que les capacitats i característiques de persones que actualment estan en la setantena són comparables a les de persones que fa unes dècades en tenien 50.

Les expertes assenyalen que cal assumir que la transició democràtica és una realitat i que no és reversible. La mitjana de fills per dona actualment a l'estat espanyol no arriba a dos i per a revertir l'envelliment poblacional caldria que aquesta mitjana s'incrementara fins als 5 fills per dona. Així, Puga demana que es "deixe de culpar a la cigonya" i s'acabe amb la idea que si les dones tingueren més fills, se solucionaria el que algú considera com un 'problema' demogràfic.

Reptes econòmics i socials

Ambdues apunten que cal treballar per a posar en marxa polítiques per a adaptar la societat a la nova situació. Per part seua, Puga planteja que cal desterrar la idea "que unes generacions competeixen amb altres". Segons assenyala, el fet que més persones de 65 anys treballen no dificultarà l'accés de la gent jove al mercat laboral i apunta a la necessitat de revisar el sistema de solidaritat intergeneracional.

Així, considera que cal parlar més de pensions i de reforma del sistema, no només per a fer-lo sostenible, sinó per a fer-lo "suficient". En aquesta línia advoca per explorar les possibilitats que dona la jubilació flexible i indagar en els diferents mètodes que s'apliquen en altres països, com jornades parcials compatibles amb la jubilació o bancs d'hores.

Un altre aspecte que destaca és com el canvi de la societat ha trencat també el model de cures que dominava fins ara. Les dones fa anys que estan instal·lades en el món laboral i en la gran majoria dels casos les filles ja no poden o volen encarregar-se de cuidar les mares i pares majors, i opten per contractar personal extern per a fer aquesta tasca. En aquest àmbit, l'experta apunta a la regularització i el control d'aquests nous treballs que envolten les cures i les necessitats de la gent gran. Considera que és una bona font d'ingressos per a l'economia, sobretot per a la vidriola de les pensions.

Una altra de les reformes que cal abordar, segons Puga, és la Sanitat. El sistema sanitari espanyol, que ha sigut referent mundial per la seua gratuïtat i les seues característiques, ha d'adaptar-se a les necessitats que planteja el canvi demogràfic. Actualment, se centra a atendre les malalties agudes i cada vegada i en alguns casos són majoritàries, les malalties cròniques que s'associen als majors.

La transformació de la ciutat

Si alguna cosa comportarà la transició demogràfica, serà la necessitat de transformar les ciutats per a fer-les més habitables per a la gent gran. Aquesta reinvenció de les ciutats ha de tindre en compte l'heterogeneïtat tant de la societat com de la gent gran en si i tractar de buscar fórmules per a rebaixar les tensions que els canvis puguen suscitar.

En el redisseny de les ciutats, Pérez advoca en primer lloc per fer-les accessibles orogràficament, reduint les barreres físiques que es puguen trobar i que els impedisquen desenvolupar-se amb autonomia i els faciliten els desplaçaments. Així, l'experta considera que cal posar la quotidianitat en el punt de mira per a eliminar barreres i fer de les ciutats uns espais inclusius.

L'equipament i el mobiliari urbà també juga un paper clau. L'experta advoca per dotar els espais públics d'àrees de descans, de lavabos públics, posar bancs amb espatlleres als parcs i, en definitiva, posar a l'abast de la gent gran facilitats i estímuls que els animen a baixar al carrer, socialitzar i fer vida de forma autònoma. Adaptar els ritmes dels semàfors o facilitar l'accés al transport públic són algunes de les accions que proposa Pérez en aquest sentit.

Però no només això, cal dotar-la d'espais socialitzadors inclusius, on les persones majors puguen relacionar-se amb tot tipus de persones i no queden relegades a espais concrets. Fomentar les activitats a les places i parcs, i desterrar-les d'àmbits privats i restrictius. No obstant això, Pérez també apunta que cal crear ambients propicis i de confort perquè les persones grans es puguen relacionar amb els seus iguals, amb qui normalment es poden sentir més còmodes. Aquests espais de confort específics per a gent gran són necessaris per a facilitar-los certs tipus de relacions i no conduir la gent gran a llocs on es puguen sentir rebutjats, o ambients que puguen considerar hostils.

Un dels principals problemes que detecten els experts són les barreres amb les quals es troba la gent gran abans d'eixir de casa. I és que moltes persones majors viuen en edificis vells on encara no hi ha ascensors. Per això Pérez considera que cal conéixer la ciutat, recollir informacions i detectar problemes com aquest per a poder actuar des de les institucions. Com a exemple pràctic, Pérez proposa –com ja s'ha fet a algunes ciutats com Barcelona– subvencionar millores en els edificis i garantir així que els propietaris dels immobles no les utilitzaran per a encarir els preus del lloguer.

Totes aquestes propostes teòriques s'han de transformar en realitats a través de polítiques públiques. Els canvis a escometre són molts, molt costosos i no estaran exempts de polèmica. Per això Pérez considera que cal començar amb xicotets projectes i fer veure a la societat que les transformacions que necessita la ciutat per a adaptar-se a les necessitats de la gent gran són útils per a tothom en moments puntuals de la seua vida.

Perquè aquestes transformacions siguen acceptades han de fer-se des del consens amb la ciutadania, per això Pérez considera que cal involucrar el conjunt de la societat, amb processos participatius, per a fer-los "corresponsables" dels dissenys de la ciutat.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next