9 de març

10 març 2019 06:00h

És l’endemà. L’endemà de la vaga, l’endemà de les pancartes, l’endemà d’aquell riu de dones pels carrers del centre de València. Vull creure que aquella força d’ahir ens acompanyarà tot l’any. Vull creure‑hi. M’acompanyen els crits i l’alegria, sobretot l’alegria d’aquelles adolescents i joves que omplien els carrers i pregue, pregue molt fondament perquè aquella força les sostinga quan es topen amb els paranys de la vida. Quan jo era una xiqueta que saltava a la corda, cantàvem una cançó que deia “Voldria saber quina serà la meua professió: fadrina, casada, vídua o monja”. I t’havies d’aturar, havies de xafar la corda en aquella professió que voldries. Era un temps en què la professió per a les dones, en les cançons infantils, no era sinó un estat civil. Fa anys d’això, és clar, i tanmateix, pel que fa a mi, trobe que afectà a la meua capacitat de projectar‑me en el futur. Paranys. Al darrer llibre de Maggie O’Farrell, un llibre autobiogràfic traduït amb el títol Visc, i visc, i visc, la novel·lista irlandesa ens conta experiències vitals on va vorejar la mort, amb consciència o sense, i relata com, quan era adolescent i després d’haver estat salvada d’ofegar‑se per un xicot que devia estar enamorat d’ella, va ignorar les seues atencions. No va explicar‑li per què, i només ara, anys després, escriu: “El que li havia d’haver dit és: Haig de treballar per poder marxar, i només llavors podré crear una vida que em semble vivible. Potser que em trobes voluble i capritxosa, parlant amb tu un dia, defugint‑te l’endemà, però és que, saps?, haig d’estar centrada només a alliberar‑me, i res pot interferir en això. No aguante que res ni ningú em frene, em distrega, em lligue.” De manera que, aquella adolescent que era O’Farrell, va vorejar el parany de l’amor, el va saber veure i no caure‑hi. I amb això, ja entendreu que no escric contra l’amor, però sé que l’amor és un parany per a les dones moltíssimes vegades, perquè de colp omple la visió i esborra tota la resta; esborra els viatges projectats, els somnis, els objectius, el futur imaginat anterior a aquella mirada que de colp t’omple d’una identitat que desconeixies, et dibuixa, t’encarna. No sé com s’evita aquest parany, un parany on, jo no puc dir que queia, sinó que m’hi tirava de cap, tota sencera. No renegue d’un passat que em conforma. L’accepte per viure en pau amb mi mateixa, però no sóc d’aquelles persones que diuen que no se’n penedeixen de res. Jo me’n penedesc, de moltíssimes coses, i tot i saber del cert que s’aprèn, que es pot aprendre molt de les caigudes, també sé que hi ha qui no se’n surt mai, dels paranys. Per això pregue intensament per totes aquelles joves d’ahir, perquè dibuixen un camí propi, perquè el busquen, perquè no l’obliden mai a base de carícies, perquè aquelles carícies no esdevinguen mai colps, visibles o invisibles. Perquè escolten, després dels crits, en el silenci, el seu interior, el lloc on s’hi troben totes les respostes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next