A l'altra banda del mur

11 abril 2019 06:00h

El cervell és una calaixera on guardem, aparentment desordenats, plens de pols i teranyines, els nostres records. Una olor, o un sabor, obri d’una manera automàtica algun dels calaixos i, de sobte, n’ixen nítides les imatges del passat, agafades de la mà porten les sensacions, les emocions, els sentiments que pensàvem perduts i irrecuperables. Evocar és una forma de literatura. L’evocació la memòria passa pel filtre del jo i acaba recreant una veritat subjectiva.

Hi ha paraules que porten amb elles la flaire, el tast d’etapes passades de la nostra vida. Paraules que de tant d’usar-les es van desfer en la nostra boca com un caramel.

L’altre dia, per pura casualitat, vaig ensopegar amb el verb «aüpar», no sé per què em pensava que era un d’aquells castellanismes que se’ns han enganxat com una paparra en la nostra parla popular. Alcover-Moll, els meus filòlegs de guàrdia, amb un colp de pàgina van espolsar els meus dubtes. La paraula em va portar als anys de la meua infantesa quan jugava a bolets i al futbol al caminàs de Puçol. El caminàs era una vereda que tancava el casc urbà pel sud, aleshores estava encaixonada entre les parets del poble i un mur de metre i mig.

«Aüpa’m, aüpa’m!», li demanava a un dels amics de la colla. Jo era un dels més baixos i em costava superar el mur sense ajuda. «Aüpa’m!». Dalt, a cinc metres escassos de les cases, s’obria un món conformat per un bosc de tarongers solcat per desenes de séquies que nosaltres imaginàvem rierols. Un espai de llibertat lluny de la mirada i les normes absurdes dels adults. Un espai on ens reinventàvem en soldats, aventurers, regatistes competint amb els nostres vaixells de canya en regates impossibles... Una despensa on ens atipàvem de taronges, albercocs, melons, bresquilles, cireres, maduixes... No n’érem conscients, però en qualsevol moment el nostre inaugurat esperit llibertari podia topetar amb l’autoritat dels guardes rurals. Córrer, fugir a tota velocitat, amb la por en el cos i, de sobte, trobar-nos un mur... «Aüpa’m, aüpa’m!», i els guardes acostant-se, «Aüpa’m!», i sentir que potser t’has quedat sol, i pensar en la cara que posaràs quan ton pare s’assabente que t’han denunciat els guardes, «Aüpa’m», i sentir les mans solidàries i generoses d’un amic i superar amb la seua ajuda el mur, això no té preu. En acabant, arribar al poble sans i estalvis, recuperar l’alé i riure’s emocionats i satisfets d’haver sentit en la boca el tast del risc, de l’aventura, de la llibertat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next