A mamar!

7 març 2019 06:00h

Els meus pares eren gent humil i treballadora. Ma mare, des de ben menuda, estigué «en amo», una expressió terriblement lletja, que m’enfada d’allò més quan als seus huitanta-tres anys encara li la sent dir. El meu pare, milionari d’il·lusions. Quan un somni no es realitza acaba podrint-se i supurant un líquid amb el tast de la frustració. Potser perquè tenia somnis d’empresari vam ser una de les primeres famílies del carrer a tindre telèfon i televisió. Qui ens ho diria ara, quan tots portem un aparell multimèdia damunt, que a penes fa cinquanta anys només uns pocs privilegiats tenien en aquest país un telèfon.

Recorde les vesprades i nits de dissabtes i diumenges estivals amb la televisió de cara al carrer i el veïnat assegut en cadires de boga mirant l’única cadena de la nostra televisió en blanc i negre. Salomé guanyava el festival d’Eurovisió i l’home xafava la lluna. La nostra casa era com la sala improvisada d’un cinema amb una pantalla petita, el caixó dels ninots que li deia la meua estimada àvia Rosario la Tosa. Hi havia qui feia comentaris, hi havia qui feia bufes i les compartia amb la resta.

Recorde les vegades que podia sonar el telèfon al cap del dia. Alçaves l’auricular de l’aparell i més del setanta per cent de les vegades preguntaven per algú del veïnat. Una germana o filla casada al poble del costat, un fill fent el servei militar..., deixaves l’auricular recolzat sobre l’aparador i eixies al carrer a buscar el veí o la veïna. En penjar ens contava com li anava al fill, la filla o la germana. Sempre m’ha agradat saber de la gent que m’envolta. Soc una mica tafaner, ho confesse, no em fa vergonya dir-ho, però ja em diran vostés quin narrador no ho és. Mal negoci és un novel·lista, un contista, un columnista a qui no li interesse res del que passa al seu voltant.

De xiquet m’agradava asseure’m al carrer a la fresca i escoltar els més majors del veïnat contar les seues batalletes, algunes de les quals batalles reals en el front de Madrid o de l’Ebre.

He estat des de menut un telespectador apassionat. Considere que alguns dels millors relats dels darrers trenta anys s’han escrit en forma de guió per a sèries de televisió, estic pensant ara en Los Soprano, alguns capítols de CSI Las Vegas, House, sense oblidar Twin Peaks. També m’apassionen els bons documentals.

Però, no puc suportar aquests xarraires divinitzats que es creuen portadors de veritats, seductors de mitja capa que es rebolquen en la fal·làcia i en la mediocritat més absoluta, antiperiodistes sense ètica i pendents dels índexs d’audiència, capaços de convertir una tragèdia en un espectacle de circ.

He deixat de veure les notícies de la televisió, no puc suportar tanta banalitat, tanta informació per contrastar, tant de discurs únic, tan poc de sentit crític, tant de servilisme amb el poder econòmic. I m’encén la sang l’aparició d’aquests nous i joves inquisidors, les Barbies, els Kents algunes pepones de la jove però ja casposa política espanyola, que des de les trones amenacen constantment els qui no tenen una concepció del món idèntica a la seua. Menyspreen tot allò que ignoren i que em perdone la confiança don Antonio Machado.

Desconnecte el mòbil, apague la televisió i ara que ve la primavera i amb ella una sobredosi de campanyes electorals que ompliran les xarxes de gent histèrica i irritada sense més projecte que el de robar-nos la cartera, alhora que escampen llavors que germinaran en tota mena d’odis, trac la vella cadira de boga al carrer i, mentre salude a qui passa i a qui torna, em deixe seduir per la poesia del bon amic Jaume Pérez Montaner recollida en el volum Defensa d’una forma.

I no, no enviaré a mamar tots els versos, però sí una bona part dels infames, espavilats i mamarratxos intel·lectuals que pasten per tot arreu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next