Abstracció compromesa

22 febrer 2019 06:00h
Barbara Hepworth, 1953 (detall)

El 1946, Barbara Hepworth deia: “Sempre he estat interessada en els ovals o les formes ovoïdals. Les primeres talles eren simples formes ovals realistes del cap humà o d'un ocell. A poc a poc, aquesta inclinació va créixer en valors més abstractes: el pes, l’equilibri i la curvatura de l'ovoide com a forma bàsica. La talla i la perforació d'aquesta forma sembla obrir una infinita varietat de corbes contínues en la tercera dimensió, que canvien d'acord amb els contorns de l'ovoide original i amb el grau de penetració del material. Ací hi ha un camp suficient perquè l'exploració dure tota la vida”. A aquesta tendència se li va afegir, a finals de la dècada del 1930, la investigació sobre les tensions originades al si de les figures que duia a terme. Unes tensions que, a partir de models matemàtics, va plasmar –igual que altres col·legues, com ara Henry Moore i Naum Gabo– amb la incorporació de cordes tibants entre diferents punts. A més, ara el color esdevenia fonamental per fer més visibles aquests traços espacials i per palesar els contrastos entre l’interior i l’exterior. En Escultura amb color (forma oval) blau pàl·lid i roig (1943), per exemple, les forces expansives resten ben subjectes a un centre que fins i tot dona la sensació que les xucla. També el dinamisme de la peça s’accentua per aquesta combinació de les línies rectes del fils i les múltiples corbes. “El cromatisme de les concavitats em va submergir en la profunditat de l'aigua, les coves o les ombres més profundes. Les cordes reflectien la tensió que sentia entre mi mateixa i la mar, el vent o els turons”, apuntava.

Barbara Hepworth, 'Escultura amb color (forma oval) blau pàl·lid i roig', 1943. Fusta, cordes i pintura.

En aquesta època, en plena II Guerra Mundial, Hepworth va reflexionar sobre la relació entre l’artista i la societat i va arribar a la convicció que l’abstracció no suposava cap mena d’escapisme. Calia que mantinguera aquelles idees sobre l’art que hi havien germinat molt abans i que tant l’apassionaven com un desig de llibertat i de compromís íntim. “Una consolidació de la fe en els valors de la vida i una manera completament lògica d'expressar la voluntat de viure intrínseca enfront del desastre extrínsec del conflicte bèl·lic”, manifestaria. Més encara: “En oposició al realisme social, pense que els significats en l'escultura sorgeixen amb més vigor mitjançant el llenguatge silenciós de l’escultura, i que si l'escultor pot trobar una integració personal amb el seu entorn i la seua comunitat, el seu treball tindrà més possibilitats de desenvolupar la poesia que és la seua contribució lliure i afirmativa a la societat”.

Barbara Hepworth, 'Monument a la Guerra Civil espanyola' (projecte), 1938-39. Destruït.

Ella, però, uns anys abans, havia respost a un altre enfrontament armat: la Guerra Civil Espanyola, igual que havien fet altres grans artistes contemporanis de totes les tendències. La seua aportació, un projecte de monument -destruït, irònicament, en el bombardeig del seu taller-, seguia els seus plantejaments estètics i conceptuals, i entrava en el debat obert llavors al voltant de la comprensió de l’art avantguardista i de la seua capacitat de posicionar-se políticament. Una qüestió respecte a la qual Simon Martin, curador d’una exposició sobre obres d’autors britànics vinculades a aquesta conflagració -celebrada a la Pallant Gallery House de Londres el 2014-, explica que, el 1938, quan el col·leccionista Roland Penrose va portar el Guernica de Picasso a les New Burlington Galleries, al West End de la capital anglesa, hi van passar a veure’l unes tres-mil persones, però que, poc després, a la Whitechapel Gallery, en una zona obrera, n’hi van acudir catorze-mil. No hi ha dubte, doncs, que “la gent anava a contemplar el Guernica i el missatge contra la guerra que el seu poder visceral transmet immediatament”.

Barbara Hepworth, 'Pelagos', 1946. Fusta, cordes i pintura. Tate Gallery, Londres.

Per a Hepworth, l’abstracció no va implicar mai un allunyament del seu entorn, ans al contrari, sempre es va sentir ben arrelada als llocs on va viure. Llocs i realitats amb les quals també es va comprometre. “He rebut una gran inspiració del paisatge terrestre i marítim de Cornualles, la línia horitzontal de la mar i la qualitat de la llum i el color, que em recorda la llum i el color mediterranis, que tant excita el sentit de la forma; i al principi i al final, hi ha la figura humana que en aquest país es converteix en una part lliure i en moviment d'un tot més gran. Aquesta relació entre la figura i el paisatge és de vital importància per a mi. No puc sentir-ho en una ciutat”, contava. Una inspiració que s’aprecia en Onada (1943-44) o Pelagos (1946), dues peces de fusta amb cordes i color que al·ludeixen precisament al moviment de la mar i les estructures que genera. Unes escultures que comuniquen, junt amb un intens caràcter poètic i espiritual, una enèrgica sensació de vida.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next