Tanca una paradeta que va obrir-ne les comportes de bat a bat fa set anys amb un vestit inicialment anomenat La Veu del País Valencià. Duga la indumentària que duga, no ha deixat de ser l’alé que durant molt de temps havia viscut ofegat al si de la nostra terra, però que no deixava d’embolcallar-la encara que no s’hi percebera. Pràcticament s’erigí com l’únic mitjà fet per valencians, amb sensibilitat valenciana i adreçat a valencians. Havia desplegat un raconet, en aquest univers virtual que no sé molt bé si ens “globalitza” o ens despersonalitza, on els valencians podíem retrobar-nos a nosaltres mateixos i ser el que som com a poble per damunt de les moltes sensibilitats identitàries. Tot girant al voltant del poble valencià, quin pecat.
Amb un periodisme seriós i allunyat de tota la fullaraca frívola, la web traspuava aqueixa proximitat d’esdeveniments i avinenteses que ens afectaven directament. Amb opinions de ciutadans nostres que clamaven tot allò que a molts ens inquietaven des de monocles diversos.
Ser valencians, quin pecat.
Un espai on la llengua ha sigut la columna vertebral de tota l’actualitat i on cada mot estava revestit de la fonètica amb què nosaltres instrumentalitzem la realitat i cap a la qual se li ha rendit un gran respecte.
Tot en valencià, quin pecat.
Cague dubtes sobre si som víctimes o botxins d’aquest acte d’escapçament cultural i identitari. Però tinc clar que aquest dilema no deixa de ser reflex de l’endèmica disquisició de si som reus del supremacisme o meninfots panxacontents. I més aïna crec que ambdós factors viuen interlligats fins al punt de retroalimentar-se amb una solidesa tan massissa que costa Déu i ajut de clevillar. Som un poble poc respectat i patidor d’una veritable síndrome d’Estocolm. Amb una autoestima molt atrotinada, hem interioritzat el paper de secundó i de col·laboradors per a glòries alienes. No és d’estranyar que encara sovintegen els que encara defenen a crit pelat els espoliadors de la nostra terra mentre banalitzen la identitat valenciana lluint una bandereta, entonant un càntic regional, matant-se en debats de tints teologals sobre la qüestió transcendental de si la paella ha de dur cigrons o no (però sempre estirant-se dels pèls davant el crim d’afegir-li xoriç) i pegant estufits felins quan algú insinua una paraula contra les falles
La Veu, la nostra veu, torna a ofegar-se, i aquesta vegada també en part per unes administracions que ens han deixat sense aire malgrat que amb el gir polític se suposaven aliades de les nostres intencions. Una vegada més, encara no ens creiem mereixedors de ser protagonistes de primera de la nostra història; ens sentim indignes de dur les regnes de la nostra idiosincràsia i d’ocupar els primers plànols.
A gratzient de tot, Diari La Veu és també una esperança que no deixa d’haver-se materialitzat durant set anys i que espere que haja deixat una petjada més consistent que l’aroma de pólvora que roman rere un esclafit de focs d’artifici. Tant de bo siga senyal que l’escletxa del nostre maleït cercle viciós comença a obrir-se pas com una tendra gemma a l’espera de la primavera. Mentre aguaitem que esplete, és d’obligada servança agrair a tot l’equip que ha esmerçat esforços a mantindre aquest projecte periodístic en peus sense renunciar a un àpex de dignitat, per l’oportunitat brindada a mi i a tants altres opinadors a amollar els gripaus i colobres que albergàvem dins, i a les correctores i editores per la paciència que de vegades han fet gala quan els he lliurat el relat d’El conte del diumenge in extremis.
I, per descomptat, vull desitjar-los sort en els projectes embrionaris que s’ajustaran a les condicions financeres que els puguen fer sostenibles. Qui sap si, en un futur, La Veu, la nostra veu emesa sense interferències, tornarà a renàixer de les cendres.
Creure en el futur, quin pecat!
