Adéu...! Però la lluita continua

Les «Memòries històriques», aquesta oportunitat de ser cada setmana amb els lectors de Diari la Veu, acaben. Hui, doncs, em toca acomiadar-me; si més no, dir-vos un fins aviat. Més de dos anys narrant la història del país, del nostre, del dels valencians, a les pàgines d’aquest diari, m’ha generat un hàbit escriptural que serà difícil de suplir. No ho dic debades, puix que escriure història a Diari la Veu m’ha resultat una activitat enormement gratificant. Fa dos anys i tres mesos, un 30 de setembre de 2017, vaig començar el meu periple personal en aquest diari, amb l’objectiu de traslladar la història pàtria als lectors, una singladura pels temps pretèrits dels valencians, que desitjava fora agradable de llegir i que, sobretot, fóra capaç de fer sentir. Comencí amb l’article titulat 1714: valencians defensant Barcelona i a partir d’ací fins a hui, cada setmana (en total 117 articles), amb l’excepció d’una, en juliol de 2018, he anat escrivint, força vegades a l’escalf dels esdeveniments del moment present —era i és inevitable—, la història del país. Ha estat una aventura, l’elaboració de les «Memòries històriques», engrescadora de debò, que trobaré a faltar, i de la qual agraïsc les mostres d’afecte rebudes, com la de l’amic Vicent Mengual, que mai no oblidaré.

La història —deia Ciceró— és mestra de la vida (magistra vitae). La frase de De oratore —trobe— és encertadíssima. La història ensenya, ens mostra què fórem, les grandeses i també les misèries del passat, i, com una mena de pitonissa, ens insinua què no hem de fer si volem reeixir en el present i en el futur. Per exemple, conformar-se a ser una anodina regió, província o imbècil Comunitat (l’adjectiu, ja sabeu, és original de l’Emilio Attard), quan en el passat el nostre poble tastava la mel de la llibertat, a la llum de la història, és, ras i curt, fer el moniato —ser uns muelles— o, directament, de ser burros. La història —vegeu!— hi és per recordar-nos-ho. Perquè brame qui brame i facen els escarafalls que facen, si València fou un Regne, i en això trobe que tothom estarà d’acord, és una evidència històrica, és perquè era independent, lliure, sobirà, sense gosset —o gossot— carpetovetònic ponentí que li lladràs.

Aquella llibertat pretèrita ens modelà, als valencians —a tots els catalans—, i ens permeté ser reconeguts al món. Ni millors ni pitjors que altres, senzillament, nosaltres. Amb l’anhel d’explicar, dins de les meues possibilitats, per què els valencians som el que som i no som allò que no som, inicií les «Memòries històriques», que ara, per motius aliens a la meua voluntat, he de deixar amb molta recança. Com bé sabeu, a partir del dia 1 de gener, dimecres, ja no hi haurà Diari la Veu i, doncs, ja no hi haurà més diumenges on explicar-vos les mil i una peripècies passades —algunes ben sofertes— pels valencians o, dit d’una altra manera, pels catalans que habiten més enllà de la vora dreta del rierol de la Sénia. Sí, heu llegit bé, els catalans del sud de la Sénia —i a qui li coga que es fota—, que «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans», com tan encertadament definí Joan Fuster. Allò de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova no incloent-hi els valencians ho inventà un jurista del segle XIII, al Principat estant, Pere Albert, per a explicar allà on hi havia pagesos de remença i on no. No pogué anar més enllà perquè, de Sénia al sud, Jaume I s’empatollà fer un regne nou amb lleis pròpies. Vaja! Tot això seria interessant convertir-lo en «memòria històrica». Lamentablement, no podrà ser, almenys de moment. A València la pretenien els aragonesos, per annexionar-se-la, però els catalans que hi vivien s’hi negaren. Això és l’origen del nostre Regne i —ai llas!— de tant de dubte i de tant de donar quefer els cagabandúrries de hui dia.

Necessitem la nostra història, com necessitem l’aigua que bevem o l’aliment que prenem. Com canta Raimon, «qui perd els orígens perd identitat». Si no sabem qui som, d’on venim, difícilment sabrem on anem. I què serem doncs? Mireu, destrellatats, com destrellatada és la classe política convencional que ens ha tocat patir als valencians en l’actualitat, i no ho dic solament per la gentalla, autòctona o forània, que avorreix tot allò que no siga castellà (espanyol). Què voleu que us diga? Mentre el Sr. Baldoví negocia la seua poltrona a Madrid per a quatre anys més de plàcida vida política a la villa y corte, l’únic diari —l’únic!— en valencià del País Valencià (El Temps, publicació igual d’honorable, és un setmanari i té la redacció principal a Barcelona) abaixarà la persiana i cessarà l’activitat. El «compromís» —ai la parauleta!— d’eixos dits del Botànic per la llengua pròpia dels valencians clama al cel. Entestats, a canvi de prebendes madrilenyes i «autonòmiques», a negar el conflicte lingüístic i nacional valencià, tota reivindicació de la llengua i del país els destorba, no volen saber-ne res. La història ens mostra que paios d’eixe pelatge ja existien al segle XVII, i feien igual el moniato, per això a Madrid els deien muelles. Al segle XVII el paper de moniato major del Regne el representà el Cristòfol Crespí de Valldaura, a qui el comte-duc d’Olivares, el Pedro Sánchez del moment, li etzibà allò de muelle!, o sia, cagacalces, i al XXI —ai quina creu!— els muelles encara perseveren. Ja veieu el Baldoví, que amb eixos del Más Madrid, s’ha apuntat al pedrosanchista festí.

Els combats per la història —faig servir a dretcient el títol de l’assaig de l’historiador Lucien Febvre— ens faran lliures. El combat pel relat, per l’autenticitat i la credibilitat d’allò que s’explica versus la imposició, substitueix a les societats contemporànies els conflictes que en altre temps es dirimien per la força. A Espanya, però, encara no. No importa ser deixada com un drap per la justícia europea, el caràcter espanyol és així, de They Died with Their Boots On, de morir amb les botes posades, atonyinant els sioux. Ara atonyinen catalans, però no fa molt esbatussaven cubans i filipins, i abans d’ells americans continentals, portuguesos, neerlandesos... I total... La història ens ensenya la inutilitat de l’obcecació espanyola a fer tothom espanyol a la força, malgrat el relat oficial espanyolista, el que prediquen a tort i a dret, per terra, mar i aire, de fer-nos creure el contrari. Un relat falsari, però, inoculat en bona part de la societat valenciana a través dels aparells ideològics i repressius de l’estat no valencià que la sotmet; aparells generadors, com diria Louis Althusser, d’ideologia, en aquest cas l’anticatalanime oficial (antivalencianisme al sud de la Sénia), que defeca contra els nostres drets lingüístics i nacionals. I en aquest antivalencianisme se situen, gràficament, tot els que, cortesanament, han aplaudit el darrer discurs de Nadal de Felipe VI (no mereix que li diguem Felip), inclosa eixa esquerra de xaranga i pandereta, muntera, banderilla i mansió a Galapagar, que, com la dreta de faisó franquista, s’entesta a fer-nos combregar amb espanyolíssimes rodes de molí a la força.

El coneixement de la història ens permet bastir una alternativa a l’angoixa de suportar un estat que ni ens estima, ni ens suporta ni ens considera. València fou un regne —un país!— lliure i valencià fou el dirigent agermanat, el paraire Joan Llorenç, que volgué fer de València una república a l’estil de Gènova o Venècia. Des que Ferran II, castellanot ell, trià el regne de la seua esposa, Isabel de Castella, com a pàtria seua, els valencians (els catalans) deixàrem de confiar en les testes coronades. M’hagués agradat dedicar-li un article, a Joan Llorenç i a tot el moviment que encapçalà, cosa que ara, de moment, resultarà impossible. L’agermanat Joan Llorenç és un exemple clar, un més, de les diferències ideològiques que separen el País Valencià (els Països Catalans) de la Carpetovetònia que s’apropià del nom geogràfic Espanya. Si la Carpetovetònia és Espanya i els valencians no som carpetovetònics, o sia, mesetaris, els valencians, doncs, no som espanyols. És d’una lògica espaterrant. La Germania, però, es frustrà, i d’aquelles atribolades noces, les del Ferran amb la Isabel, aquests confits, ser muelles, digueu-los Lerma, Zaplana (aquest de Cartagena), Camps, Puig, Oltra, Martínez Dalmau o Baldoví.

En un país periodísticament colonitzat per mitjans, audiovisuals i escrits, situats ideològicament a les antípodes del valencianisme, Diari la Veu constitueix un bri d’aire fresc, l’esperança que el país dels valencians és possible. Premsa, a més a més, escrita en la llengua del país, llengua tan necessària de cures intensives si la volem preservar. No vivim, ara mateix, al país dels somnis del valencianisme, és evident, però Diari la Veu ens permetia somniar-lo, i només per això, la tasca de tot l’equip de persones que formen Diari la Veu era importantíssima i no queia en oïdes sordes. Des de les «Memòries històriques», jo he aportat —val a dir que cada setmana amb molta il·lusió— el meu granet de sorra al projecte. Ara, malauradament, em toca dir-vos adéu o, més aïna, seria millor dir-vos un fins aviat. Ja veurem el futur que ens depararà.

M’acomiade amb l’oli sobre llenç del pintor valencià Ignasi Pinazo i Camarlench, Els últims moments del rei en Jaume el Conqueridor a l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill. És l’única imatge que he triat per a il·lustrar aquest article final. El quadre, actualment al madrileny Museo del Prado, el pintà Pinazo en 1881, i representa amb una vivacitat extraordinària el moment de juliol de 1276, a Alzira estant, en què un Jaume I envellit, humiliat pels moros a la batalla de Llutxent, lliura el poder al seu fill Pere, la saba nova que havia de reconquerir un Regne amenaçat que no acabava de formar-se. Com una al·legoria del present, del comiat de Diari la Veu, Jaume I diu adéu, s’acomiada dels seus (morí a València, el 27 de juliol), però deixa la seua llavor, el seu fill, valencià de naixença, al quadre de genolls, un polític formidable que aconseguí, com deia el cronista Bernat Desclot, que «nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa». Quins temps aquells, els dels nostres reis! Les seues glòries, fins i tot la seua existència, ens la nega l’escola espanyola de reyes católicos, hernancorteses, duques de Alba, tercios de Flandes i pizarros. Remembrar els nostres reis, el nostre passat de nació lliure, sense castellans, no deixa de ser un acte alliberador (de segur sediciós per als Llarena i Marchena) de les consciències valencianistes —catalanistes— que somnien amb un País Valencià lliure de la cotilla espanyolista (dura o en versió regionalista de pet, rot, blavera i burrera) que l’oprimeix. Diari la Veu havia generat un espai comunicatiu valencià, nostre, insubstituïble, sense dependències foranes, que, com l’enyorat Jaume I, trobarem a faltar. Però ha plantat la llavor, que ha de germinar, i, de segur, com Pere el Gran, ressorgirà amb vigor renovellat, perquè el País Valencia, si vol ser, no pot prescindir de la premsa valenciana en valencià. Adéu...! Però de moment, puix que estigueu segurs que la lluita continua.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next