VALÈNCIA. El Tribunal Suprem ha d’abordar en les pròximes setmanes el recurs de cassació presentat per la Generalitat Valenciana contra l’anul·lació parcial del Decret 6/2017 que regula l’ús del castellà i del valencià en l’administració pública autonòmica i decidir si la Generalitat pot usar preferentment el valencià en les seues comunicacions amb la ciutadania o si, com considera el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià, el castellà té un tracte discriminatori en aquesta normativa.
A més, el Suprem haurà de decidir –a petició de la Generalitat i Intersindical (que també va recórrer contra la sentència)– si el Consell pot comunicar-se amb el govern català i el balear en la llengua pròpia d’aquests tres territoris o si, altrament, ha de fer-ho en castellà perquè la llengua de Vinaròs a Oriola és el “valencià” i al Principat i a les Balears és el “català”. L’alt tribunal ha de validar, o no, la decisió presa pel TSJ valencià segons la qual la Generalitat no pot adreçar-se a administracions d’altres territoris de l’àmbit lingüístic perquè a Catalunya i les Balears el valencià no és oficial.
Això ho ha de decidir el Suprem però de moment l’Advocacia de l’Estat ja ha emés el seu criteri. En l’escrit adreçat a la secció quarta de la sala tercera del Tribunal Suprem, l’advocat de l’Estat assumeix completament les tesis dels magistrats valencians i s’oposa al recurs de cassació interposat per la Generalitat. Amb el criteri en contra de l’Advocacia de l’Estat, sembla difícil que el Suprem esmene la sentència del TSJ valencià.
Pel que fa als articles en què el decret assenyalava que el valencià havia de ser la “llengua destacada” en les comunicacions de la Generalitat, l’Advocacia de l’Estat –que ja va recórrer contra el decret aprovat pel Consell el maig del 2017– considera que aquesta redacció implica la “postergació del castellà” i esgrimeix que la jurisprudència del Constitucional “resulta clara, en el sentit que el principi de cooficialitat impedeix que puga imposar-se la primacia d’una de les llengües respecte a l’altra”.
La realitat lingüística supera la norma
Potser, però, el punt que resulta més controvertit del plantejament de l’Advocacia de l’Estat és el que té a veure amb la llengua de comunicació de la Generalitat amb administracions d’altres territoris del mateix àmbit lingüístic. L’advocat de l’Estat assenyala en l’escrit amb data del 24 de setembre –al qual ha tingut accés Diari La Veu– que el valencià és sols oficial “a la Comunitat Valenciana”, ja que ni en l’Estatut català ni en el balear es recull que el valencià siga llengua oficial en aquests territoris i, per tant, les comunicacions amb aquestes dues autonomies s’hauran de fer en castellà.
Justifica el posicionament assenyalant que la llei 39/2015 de Procediment Administratiu Comú “estableix la regla general que l’Administració pública instructora queda obligada a traduir al castellà els documents, expedients o parts dels mateixos que hagen de tindre efecte fora del territori de la comunitat autònoma, contemplant com a única excepció que si haguera de tindre efectes en el territori d’una comunitat autònoma on siga cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no serà precisa la seua traducció”.
Des del punt de vista filològic ni hi ha cap dubte que el valencià i el català que recullen els diferents estatuts són dues formes d’anomenar la mateixa llengua, però l’Advocacia de l’Estat s’entesta a assenyalar que la “pretesa identitat manca per complet de reconeixement legislatiu”. I redunda en el fet que l’Estatut valencià no dona el nom de català a la llengua pròpia mentre que a Balears i a Catalunya sí, de manera que l’administració valenciana ha de parlar en castellà amb les homòlogues catalana i balear, mentre que la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears sí poden comunicar-se en català.
L’argumentació jurídica obvia el consens filològic sobre la unitat de la llengua i la realitat sociolingüística que demostra la plena capacitat de valencians, catalans i balears per a entendre’s.
A més a més, l’Advocacia de l’Estat considera inadmissible la pretensió de l’Advocacia de la Generalitat, que defensa la validesa de l’article sobre les comunicacions entre administracions, argumentant que “l’àmbit lingüístic” del valencià ve determinat per l’Estatut, que el circumscriu “a la Comunitat Valenciana”, i no a cap altre territori. Així, en l’escrit, l’advocat considera que el Decret 61/2017 no pot “determinar l’àmbit territorial en què una llengua té caràcter oficial”, atés que aquesta competència queda reservada “a la Llei orgànica aprovatòria del corresponent Estatut d’Autonomia”.
Sobre la sentència del Constitucional a què al·ludeixen la Generalitat i Intersindical per a argumentar el seu recurs de cassació, l’advocat de l’Estat considera que el tribunal va validar en la sentència 75/1997 l’equivalència entre valencià i català “amb una finalitat exclusivament acadèmica” i, per tant, l’acord pres per la Junta de Govern de la Universitat de València sobre la denominació de la llengua pròpia “no sobrepassa el perímetre de l’autonomia universitària”.
Recursos del C·SIF i Asociación para la Defensa del Castellano
El Tribunal Suprem va admetre a tràmit el passat mes de maig els recursos interposats per l’Advocacia de la Generalitat i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-Intersindical). Amb l’admissió a tràmit dels recursos de cassació, l’alt tribunal acceptava revisar la sentència de la secció quarta de la sala contenciosa administrativa, que va considerar no ajustats a dret 13 dels 27 articles del decret que prioritza l’ús del valencià a l’Administració.
En un primer moment, el 18 de juliol de l’any passat, el tribunal va deixar sense efecte onze articles i una disposició final que regulaven les retolacions d’edificis, notificacions i comunicacions amb els ciutadans en llengua pròpia. Dos dies després va fer el mateix amb dos articles més. Concretament, el 4, que regulava “l’ús general del valencià”, i el 22, que regulava les escriptures públiques.
Tot i la resolució de la sala del TSJ valencià –que és la mateixa que va fallar contra el Decret de Plurilingüisme–, el decret d’Usos Institucionals i Administratius de les Llengües Oficials en l’Administració de la Generalitat continua vigent, ja que la interposició del recurs davant del Suprem manté viva la seua validesa fins que hi haja sentència ferma.
El Suprem explicava en una resolució datada el passat 29 d’abril que concorren les circumstàncies necessàries per a admetre a tràmit els recursos. Segons l’escrit, “l’objecte que té interés per a la resolució del recurs de cassació […] és, en concret, si és necessària la traducció a aquelles comunitats autònomes que comparteixen el mateix sistema lingüístic”.
És a dir, el punt de la sentència redactada pel tribunal valencià el juliol del 2018 que serà objecte de revisió per part del Suprem és la decisió de considerar no ajustat a dret l’article 26 del decret que regula que “les comunicacions de l’Administració de la Generalitat amb administracions públiques […] que corresponguen a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià es redactaran en aquesta llengua”.
La justícia valenciana va considerar que la Generalitat no pot adreçar-se a administracions d’altres territoris de l’àmbit lingüístic perquè a Catalunya i les Balears el valencià no és oficial. És a dir, el TSJ s’apuntava a la causa secessionista del Partit Popular –que és responsable d’un dels diversos recursos que es van presentar contra el decret–en considerar que el valencià no és oficial ni a Catalunya ni a les Balears perquè en cap dels dos estatuts així ho especifica. El TSJ obviava així els pronunciaments filològics o la mateixa jurisprudència, que assenyala en desenes de sentències judicials que català i valencià són termes equivalents.
Un decret judicialitzat però vigent
El decret en qüestió va ser aprovat el maig del 2017. La normativa, que tot i estar encara en via judicial segueix vigent, estableix el valencià com a llengua vehicular de la Generalitat. Així, les comunicacions escrites i orals de l’Administració de la Generalitat, des de la seua aprovació, són exclusivament en valencià o en les dues llengües. Tanmateix, des de l’entrada en vigor de la normativa, el personal que atén el públic iniciarà en valencià la comunicació, així com els sistemes telefònics o telemàtics automàtics tindran el valencià com a primera llengua.
El decret estableix, en les disposicions preliminars, que el valencià és la llengua pròpia de l’Administració de la Generalitat, sense que això supose cap limitació respecte de l’altra llengua oficial, i que la seua normativa lingüística és l’establida per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i pels criteris lingüístics de l’Administració.
Pel que fa a la imatge institucional, els elements d’identitat corporativa es redactaran en valencià, mentre que la retolació informativa es farà en valencià al territori de predomini lingüístic valencià i en castellà al de predomini castellà, on es podrà fer, a més, en valencià. Respecte als usos interns, les actuacions administratives internes es redactaran en valencià; el material d’ofimàtica s’adaptarà, si és possible, perquè funcione en valencià, i el programari elaborat o encarregat per l’Administració es crearà en valencià.
En les relacions amb la ciutadania, les notificacions i comunicacions es realitzaran en valencià quan es remeten a residents en territoris de predomini lingüístic valencià, i també en castellà quan ho sol·licite el destinatari. Per a l’àmbit de predomini castellà, es redactaran en valencià i castellà, i per als destinataris de fora del País Valencià es faran en castellà, llevat que es tracte d’autonomies pertanyents al mateix àmbit lingüístic.
Els models normalitzats tindran format bilingüe, excepte els casos en què, per la seua extensió o complexitat, es determine que tinguen versions separades en valencià i castellà. Així mateix, les còpies de documents en valencià amb destinació a altres autonomies aniran acompanyades de traducció al castellà, llevat que siguen autonomies del mateix àmbit lingüístic.
