Afrontar el 28 d'abril

Adrià Mompó Ruiz, estudiant de Ciències Polítiques
6 març 2019 06:00h
Viquipèdia

El protagonisme no és sempre desitjat. De vegades, no importar a ningú és força beneficiós en la consecució dels interessos, si aquests són particulars i frontalment oposats amb un enemic més mediàtic i més fort. Eixa és la situació, diria jo, dels valencians. Malgrat els nostres clams històrics per importar més i el desig (m’hi incloc) d’ocupar un lloc decisori en l’alta política espanyola, talment han fet catalans i bascs sempre, clams i desitjos se’ns han girat en contra, o almenys han arribat en el moment més inesperat.

La decisió de Ximo Puig és lògica, de fet seria incomprensible que no l’haguera presa, a pesar dels riscs indefugibles que comporta qualsevol procés electoral en aquests temps convulsos. La reacció de Podem s’entén, perquè la seua màxima expectativa per a les pròximes eleccions és no desaparéixer de les Corts, i com bé han apuntat alguns, la coincidència amb les generals pot arrossegar alguns vots al seu favor. El gran perjudicat és, doncs, Compromís, i fins ací no innovem en res. La qüestió és, com hauria d'afrontar la coalició valencianista aquesta punyalada estratègica dels socialistes? A priori, no sembla que posar el crit en el cel siga un bon començament. El votant no pot percebre derrotisme, i quan tots els partits saluden amb entusiasme l’avançament electoral excepte Compromís, trobem una manifestació clara de derrotisme. Si es vol guanyar o, segons el que pensem la majoria, mantindre l’agradable statu quo del 2015, cal eixir a guanyar. Les eleccions no fan por, sinó les males estratègies, i d’aquesta pel·lícula de terror només n’eixirem vius amb una bona estratègia. I parle en primera persona referint-me a tots els valencians que no desitgem un govern antivalencià, la qual cosa implica, amb les variacions que siguen, reeditar el Botànic. Un Botànic que es reeditarà únicament amb un Compromís mitjanament fort.

Arribats a aquest punt, crec que Compromís només conservarà aquesta força espanyolitzant-se, i m’explique. Si els temes que ocuparan la primera plana seran espanyols, i si la gent votarà pensant en clau espanyola, l’anomenada “agenda valenciana” no pot ser tal cosa. Els valencians no pensen gaire en ells mateixos. En tot cas, aquesta agenda ha de ser espanyola, i Compromís ha de fer entendre l’electorat dues coses:

D’una banda, que les polítiques progressistes aplicades en el País Valencià són vàlides per a Espanya en general, i que ningú sap, millor que ell, com han d’efectuar-se. En el Congrés, Compromís podria exportar l’experiència pròpia a l’escenari polític espanyol. S’ha parlat molt d’imitar el Botànic a Madrid. Doncs bé, per fer-ho, es necessiten els mateixos actors que en València, no? Pense que presentar Joan Baldoví com un possible mentor d’un hipotètic govern d’esquerres seria encertat, atesa la seua credibilitat i posició.  No m’atreviria a definir aquesta figura de mentor, però, posats a imaginar, perquè no vendre’l com un possible ministre valencià?

D’altra banda, que el canvi polític en la Generalitat és irrealitzable sense canvis en Madrid. No es tracta de guanyar València, només; es tracta, també, d’establir una presència contundent en el Congrés que faça del vot valencià un vot indefugible en la confecció de polítiques progressistes. D’alguna manera, tothom percep que un vot “útil” per a Espanya ha d’anar adreçat a partits estatals. Es tracta de presentar, doncs, el vot valencianista com un vot “pràctic”, perquè, tot i que arribat el moment serviria igualment per legitimar Pedro Sánchez, posaria sobre la taula unes condicions en benefici dels valencians i, d’alguna forma, de tots els espanyols, com a pressió per l’esquerra que oriente el PSOE cap a aquest sector. “Podemos no és una bona opció, perquè ha demostrat poca capacitat de pacte i de govern. Però tampoc un PSOE massa fort que actue sense negociar. Compromís, en canvi, garantiria un govern més estable i alhora pactista”. Així, reconduiríem eixe vot progressista que pot adreçar-se a Podemos però també a un PSOE que es presenta com a front contra la dreta (i que en unes autonòmiques en solitari bé podria transformar-se en valencianista), cap a un vot de canvi per a tota Espanya però des de l’experiència valenciana. Compromís hauria de ser la nostra versió del canvi polític que en la resta de territoris representa Podemos, i alhora el vot de contenció contra el trifacho que intenta encarnar Sánchez.

Respecte al primer, la coalició de Mònica Oltra i Joan Baldoví té un avantatge: ells mateixos. Si alguna cosa pot diferenciar-los és, sobretot, les personalitats d’aquest personatge, molt millor valorats que la desgastada figura de Pablo Iglesias.

Pel que fa al segon, el millor és esgrimir l’arma antiestablishment i en contra del bipartidisme.

Amb tot, només queda confiar que les televisions estatals no eclipsen en excés els debats propis. Amb aquesta fi, recomane l’oració.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next