Un amic que treballa a la Conselleria d’Agricultura em va dir un dia que en aquella administració el valencià era la llengua quotidiana i normal en la parla de la ciutadania. Així, per exemple, cal dir que els noms propis de camins, partides o poblacions mai no es poden traduir perquè són noms únics i singulars. Pocs casos són més clars que el de la toponímia per demostrar que el valencià és l’única llengua pròpia que identifica la gran majoria del nostre país.
Això explica per què l’any 2018 un ciutadà es va adreçar a la Plataforma per la Llengua demanant suport davant l’actitud de la mercantil AGROSEGURO. La documentació administrativa de les asseguradores vinculades amb l’Agrupación Española de Entidades Aseguradoras de los Seguros Agrarios Combinados S.A., com és el cas d’Agro Pelayo de València, sempre està escrita en castellà. En eixos papers podem trobar noms no oficials, com ara “Alcira” i “Carcagente”, o noms de comarques de pura fantasia, com és el cas de “Riberas del Júcar”.
