Ai la senyera! Empastifada de color barrufet

Els valencians tenim una bandera que ens identifica des de temps immemorials: quatre franges horitzontals roges sobre groc. Òbviament, sense blau, com la de la imatge, que il·lustra la proclamació de Carles d'Àustria com a rei de València a Dénia en 1705. Il·lustració de T. Argemí per al "Portofolio de la historia de España" (1910) de Manuel Sandoval del Río. 

Els valencians, per sort o per dissort, tenim una bandera que ens identifica des de temps immemorials, una bandera, la senyera, que ens uneix amb els territoris amb els quals compartírem rei —i nació de debò— durant segles. La senyera del rei, la de Jaume I i els seus successors, els valencians la férem nostra, símbol de les glòries pàtries, del nostre país, a la qual li cantava el poeta Teodor Llorente, «Drap gloriós d’or i de grana / que corona el rat penat». Òbviament, sense blau.

La senyera del rei, la de Jaume I i els seus successors, els valencians la férem nostra, símbol de les glòries pàtries, del nostre país, a la qual li cantava el poeta Teodor Llorente, «Drap gloriós d’or i de grana / que corona el rat penat». Òbviament, sense blau. 

L’Estatut d’Autonomia vigent, aqueix que degrada el poble valencià a simple «comunitat» subalterna, la qual, tots i els «imparables» i les crides a que ve el llop, continuarà així, subalterna!, diu al seu article 5.1: «La senyera tradicional de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre fons groc, coronades sobre franja blava vora el pal». Ep!: diu barres, que en heràldica —l’heràldica de tota la vida— és símbol de bastardia. Els legisladors d’aleshores anaven bastant fluixets en això de l’heràldica i la vexil·lologia. Les franges horitzontals —ai llas!— les denominen «barres» i es queden tan amples. I per a embolicar encara més la troca, els florons i murons heràldics sobre blau els converteixen, a la babalà, en «corona», acompanyats —encara que no ho diu l’Estatut— per una franja roja vertical carregada de pedreria. Tot plegat d’un barroquisme extrem, un veritable pastitx impropi de la senzillesa que aconsella la vexil·lologia. Algú en el seu moment, el segle XIX, es tragué del barret tal decoració per a l’asta de la bandera i, vaja!, l’aparatositat del disseny acabà confonent-se amb la bandera. D’antuvi, què us diré?, el fruit de la poca cura amb la història del país, que fins i tot s’encomanà, com deia Joan Fuster, a «aquell ‘valencianisme’ primerenc pobre i despistat». Arribats els anys setanta del segle XX i mort el dictador, amo d’Espanya, Francisco Franco, la invenció blava féu fortuna entre aquells horroritzats pel desvetllament del país dels valencians. De la franja blava, esdevinguda grandíssima efèlide sobre la senyera, tragueren petroli ideològic a dojo fins a convertir la marca blavosa en tret identitari, el seu més característic i que els dóna nom: blaveros.

De la franja blava, esdevinguda grandíssima efèlide sobre la senyera, tragueren petroli ideològic a dojo els enemics del país dels valencians, fins a convertir la marca blavosa en tret identitari, el seu més característic i que els dóna nom: "blaveros". A la imatge, desfilada blavera el 9 d'octubre amb símbols feixistes. 

D’aleshores ençà la màcula blava a la senyera ha servit, com a símbol de valencianía (valencianía hispànica, és clar), per a amagar tota mena d’abusos contra la cultura i la llengua valencianes, per a distingir, en el particular codi maniqueu blavero, entre els bons —no importen que roben a cabassades— valencians i els roïns, els catalanistes, els que —vegeu!— aspiren a un País Valencià alliberat de la cotilla despersonalitzadora que l’aboca a la desaparició. El catalanisme és l’únic valencianisme possible, des de sempre: des de la Renaixença amb els seus càntics, encara que innocus, a la pàtria comuna de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca, passant pel regionalisme polític de principis del segle XX, el republicà dels anys trenta i el ressorgir del valencianisme als anys seixanta fins a hui.

Escrivia l’espanyol, intel·lectual tradicionalista carlí, Francisco Elías de Tejada al seu assaig Las Españas (1948): «que Valencia cae dentro del ámbito catalán es aseveración posiblemente molesta para los habitantes del reino levantino, però en manera alguna un hecho incierto». Efectivament, hi ha a qui li molesta, li emprenya conèixer la història, reconèixer el seu país o que, més aviat, ras i curt li la bufa. Com —val a dir-ho— li la bufava a qui, a València, tingué l’esplendorosa idea de decorar l’or i gules en 1876 (sí, en 1876) amb un tros de blau amb florons i murons, com era —atenció— comú fer en altres llocs. La bandera de la Unió Catalanista de 1891 també té decoració al costat de l’asta, amb motius molt similars als fets servir a la bandera «valenciana» en 1876. I —vaja!— no passava ni passa res. La bandera s’exhibeix amb orgull a Manresa. Els membres de la Unió Catalanista, com és obvi, no eren cap mena de blaveros avant la lettre. A València, la senyera municipal feta servir en processons i actes de diversa índole sofrí una modificació amb el propòsit d’adequar-la al gust d’ornaments enrevessats de l’època. La bandera, però, mai no deixà de mostrar les franges horitzontals grogues i roges, això que en heràldica seria els pals de gules en or (la vexil·lologia, la disciplina de les banderes, no utilitza la nomenclatura heràldica). Ara, però, amb decoració a la banda de l’asta, amb un fons —fou triat un fons blau cel, molt claret— per a acollir la decoració de florons i murons, que no pas significava, com passa en l’actualitat, l’accentuació del blau fins a convertir-lo en ben obscur i ocupant gairebé un terç de la bandera.

La bandera de la Unió Catalanista de 1891 també té decoració al costat de l’asta, amb motius molt similars als fets servir a la bandera «valenciana» en 1876. I —vaja!— no passava ni passa res. La bandera s’exhibeix amb orgull a Manresa. Els membres de la Unió Catalanista, com és obvi, no eren cap mena de "blaveros" anticatalanistes "avant la lettre". 

1876, un any clau

La monarquia borbònica havia estat reinstaurada a Espanya en 1874, sis anys d’haver estat destronada, amb parèntesi republicà (1873) inclòs. En 1876 s’acomplia el sisè centenari de la mort de Jaume I i el consistori valencià, novament engalanat de monarquisme, volgué celebrar l’efemèride. El 16 de febrer acordà la formació d’una comissió especial per a organitzar l’esdeveniment. L’1 de maig fou aprovat el pressupost per a la commemoració, amb proposta inclosa de monument commemoratiu. La idea, però, d’estàtua eqüestre de Jaume I hagué d’esperar fins a 1891 per a veure’s implementada. Ara, en 1876, els actes es reduïren a una exposició d’objectes històrics a la Llotja i un funeral per l’ànima del rei «Conqueridor» celebrat a la seu el 27 de juliol al matí, amb trasllat de la senyera al temple del qual donen notícia els diaris El Mercantil Valenciano i Las Provincias

Ara bé, sorpresa!, que la senyera que exhibeixen en 1876, en compte dels quatre extrems o faldes, la forma típica bossellada, com la del Penó de la Conquesta, i documentada fins a 1838, ara només tenia dos faldons, les dues puntes de la bandera amb franja blava conservada a l’Arxiu Municipal de València. Ep! I a més a més, ai llas!, dues litografies conservades de poc després de 1876, una de M. Pujadas sobre una pintura d’E. Gimeno (publicada a la Historia de España de Modesto Lafuente de 1877), i una altra de T. Pérez i pintada per J. Cortés (portada del volum 2 de la Historia General de Valencia de Escolano-Perales de 1879) mostren, per primera vegada una bandera de València modificada: les franges horitzontals vermelles tenen la mateixa amplària que les grogues, cosa que l’antiga senyera no tenia. 

La bandera que tragué a passejar l’Ajuntament valencià en 1876, amb dos pics o faldes, apareix augmentada a la part de l’asta per una franja vertical vermella amb brodats simulant pedreries i d’una altra blava major sobre la qual s’hi sobreposen murons i florons intercalats, com a capolls o flors de lis, fets de tissú d’or. No era pas la senyera que hi havia en 1838. A la imatge, la vella bandera amb blau (blau que no es veu) conservada a l'Ajuntament de València. 

Atenció: no tenia! La senyera, la tradicional, la de sempre, fins que la pesta borbònica arrasà l’edifici institucional del Regne foral, «la vandera [sic] de la Ciudad que llaman del Rat Penat», com escrivia en 1640 Marc Antoni Ortí, estava feta «de tafetán carmesí con unas barras muy anchas de tela de oro». Tafetà carmesí i or, roig i groc, i punt! No res de blau. Ortí, es referia a les festes pel quart aniversari de la conquesta de València, en 1638, que escriví en castellà, Siglo quarto de la conquista de Valencia, però lamentant no fer-lo en català. Coses de l’època, d’aquell segle XVII de passions per fer servir a mossegades la llengua del rei resident a Madrid. Ara tal passió, a la vista està, continua, amb l’afegitó a més a més —ideal per a aparentar— de l’anglès. Però, en fi, escrivia en castellà i descrivia la senyera, la de sempre, sense cap taca blava que la desllustràs. La bandera que tragué a passejar l’Ajuntament valencià en 1876, amb dos pics o faldes, apareix augmentada a la part de l’asta per una franja vertical vermella amb brodats simulant pedreries i d’una altra blava major sobre la qual s’hi sobreposen murons i florons intercalats, com a capolls o flors de lis, fets de tissú d’or.

A quin sant la franja blava?

La senyera, la de sempre, com transmeten els textos, sofrí desgast per l’ús, que afectà sobretot al bossell, que fou, ras i curt, amputat. Pere Maria Orts i Bosch, la persona que ha dedicat temps i passió a la història de la senyera encara no superat (Història de la senyera al País Valencià, València, 1979), indica que la senyera, l’antiga, fou transformada o desfeta pels volts de 1845. Diu Orts que és possible que la senyera es refés, tot suprimint la part inferior, el bossell, igualant les franges horitzontals roges i grogues, i que per a evitar que la senyera restàs curta, s’hi afegís una franja perpendicular en vermell i una altra en blau. Per què blau? Per a Orts perquè la tela podia provenir d’un dels molts dossers que hi havia en l’antiga Casa de la Ciutat, demolida entre 1854 i 1860. Ai desídia valenciana! És cert que en 1853 patí un incendi, com Notre-Dame de París el mes passat.

La senyera bossellada, com la del Penó de la Conquesta. Aquesta és la senyera tradicional de València, la ciutat i el seu Regne. 

Ara bé: a que els francesos no per això la demoliran? Els valencians, però, ja veieu, la Casa de la Ciutat a terra, tota la història que atresorava a fer punyetes! No us estranye que, com la Casa de la Ciutat, la senyera també, a prendre per sac. La senyera antiga fou desfeta i els trossos que sobraren foren repartits. Dos dels fragments anaren a parar a les mans de l’historiador valencià Vicent Boix: un el regalà a Pere Maria Orts i Berdín i d’això que fóra conegut per Orts i Bosch, l’historiador de la senyera, i l’altre Boix li’l regalà al literat principatí Víctor Balaguer, prohom de la Renaixença, bocí de la senyera hui dia conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf). S’hi aneu, el veureu; és el tros de la bandera que descrigué Marc Antoni Ortí, el de la bandera custodiada en temps medievals i forals pel Centenar de la Ploma.

I ja veieu, el blau fou un atzar. En sobrava i, punyetes!, a reciclar-lo. Afegit a la senyera li donava cert tarannà vintage a la bandera, amb la pinzellada kitsch que a València ciutat sabem que agrada molt. I veieu, vet ací la bandera que l’Ajuntament de València té en una vitrina. També es desgastà, el blau es descolorí i l’alcalde de la dictadura marquès de Sotelo, decidí fer-ne una de nova.

Per què el blau? Per a Orts i Bosch perquè la tela podia provenir d’un dels molts dossers que hi havia en l’antiga Casa de la Ciutat, demolida entre 1854 i 1860. Ai desídia valenciana! És cert que en 1853 patí un incendi, com Notre-Dame de París el mes passat. Ara bé: a que els francesos no per això la demoliran? Els valencians, però, ja veieu, la Casa de la Ciutat a terra, tota la història que atresorava a fer punyetes! No us estranye que, com la Casa de la Ciutat, la senyera també, a prendre per sac. 

La bandera del marquès de Sotelo

Marquès de Sotelo, veieu el nomenet. Un senyor que la dictadura de Primo de Rivera imposà com a alcalde de València. Era el cap de la Unión Patriótica —el PP, Cs i Vox tots plegats d’aleshores—, el partit primoriverista que pretenia meter en cintura la ciutadania dels anys vint, que ja començava a estar majoritàriament farta de les excentricitats polítiques del Borbó Alfons XIII i els seus lacais. El marquès de Sotelo era un militarot, nascut a València però de cor espanyolíssimament carpetovetònic. Per al 9 d’octubre se li acudí que una nova bandera, amb una blavor enlluernadora, havia de substituir la que ara és a la vitrina de l'Ajuntament per a processons i altres disbauxes folklòriques oficials. 

A Sagunt (l'antiga Morvedre), com veiem a la imatge, la senyera no té cap taca blava. La senyera de València tampoc la tenia, si més no fins a 1876. Després, ja veieu, blau a tort i a dret. 

El banderot de Sotelo, el mateix que ara trauen cada 9 d’octubre en processó, fou beneït a la catedral per l’arquebisbe ultraconservador Prudencio Melo y Alcalde. Un senyor, val a dir-ho, de Burgos, que l’Església a València —ja veieu— més castellanòfila no pot ser. Després d’això, la comitiva s’adreçà al Parterre. Davant de la bella estàtua eqüestre de Jaume I feta per Agapit Vallmitjana (tot s’ha de dir, un català del Principat), el president de Lo Rat Penat, Facund Burriel, envalentí de valencianisme per a l’ocasió i s’atreví a fer el parlament en valencià. Ep! ¿A dónde vas? —li recriminà el governador civil, don Cristino Bermúdez de Castro. El tallà en sec i li ordenà que parlàs en castellà. Com li agradaria un tio d’aquests als Toni Cantó i la patuleia aferrissadament desafecta a la llengua dels valencians! I què féu el Burriel? Doncs, a sus órdenes, es passà al castellà. Tot un símbol la primera eixida a l’exterior de la nova bandera, de trinca, empastifada amb el color dels barrufets. Eixí el bruixot Gargamel (el Bermúdez de Castro), pegà un crit i s’acabà la festa barrufetera. La bandera de Sotelo naixia amb l’estigma de la desolació, la de la societat postrada a la que, certament, bé la representa.

En 1928, al marquès de Sotelo, alcalde de València per obra i gràcia del dictador Primo de Rivera, se li acudí que una nova bandera, amb una blavor enlluernadora, havia de substituir la que ara és a la vitrina de l'Ajuntament de València per a processons i altres disbauxes folklòriques oficials. El banderot de Sotelo, el mateix que ara trauen cada 9 d’octubre en processó, fou beneït a la catedral per l’arquebisbe ultraconservador Prudencio Melo y Alcalde, a la imatge. 

En fi, com escriu Orts i Bosch, l’historiador de la senyera, la bandera blavosa «serveix a uns i als altres per a encobrir un valencianisme pura i simplement convencional, sense nervi ni profunditat, un convencionalisme que s’utilitza quan interessa muntar una operació de diversió, d’engany, a fi que el poble, columna vertebral del País Valencià, no prenga consciència de si mateix i exigesca el reconeixement de la seua autèntica i inalienable personalitat». I, certament, així és. Mentre hi haja senyera blava, la dels dossers que sobraven en 1876, la de Sotelo de 1928, el País Valencià, es diga com es diga, poc ha de rascar. A més a més, com argumentava Joan Fuster en 1977, al seu opuscle El blau en la senyera: «si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià. I que cadascú traga les conseqüències que vulga».

El blau en la senyera té un origen banal, trivial, no gens gloriós. Imagineu-vos que en compte de dossers blaus a l’antiga Casa de la Ciutat, que —recordem-ho— la tiraren a terra, n’hi hagués hagut de rosa, lila o fúcsia. Doncs aleshores, ara mateix els blaveros serien roseros, lileros o fucsieros, o vés a saber què. I els de Compromís, com els de la imatge, amb rosa, lila o fúcsia hagueren continuat «imparables» en marxa triomfal cap a la deserció nacional. 

La bandera del blau mai no ha estat la senyera «tradicional», com diu l’Estatut, del País Valencià, ni del Regne, ni de la comunitat, reunió, conxorxa, associació, confraria, lògia o com s’empatollen dir-li, valenciana. Tradicional, això sí, des de 1982 només, que és quan començà la seua tradició, gràcies a PSOE i UCD, a l’igual que la imbecil·litat —Emilio Attard dixit— del nom comunitat referit al país dels valencians. El blau, com he tractat d’explicar, té un origen banal, trivial, no gens gloriós. Imagineu-vos que en compte de dossers blaus a l’antiga Casa de la Ciutat, que —recordem-ho— la tiraren a terra, n’hi hagués hagut de rosa, lila o fúcsia. Doncs aleshores, ara mateix els blaveros serien roseros, lileros o fucsieros, o vés a saber què. Ah! I els de Compromís, amb rosa, lila o fúcsia hagueren continuat «imparables» en marxa triomfal cap a la deserció nacional.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next