Fins al 1979, fins i tot, finiquitada la dictadura, no es van convocar eleccions municipals. Abans tingueren dos eleccions a Corts Generals, la primera de fet esdevingué constituent puix va servir per aprovar la Constitució, marcant, doncs, les línies roges que encara continuen vigents. En aquelles eleccions, es tractava d’enviar a casa als alcaldes anomenats sota el franquisme; el mapa polític estava ja prou definit i el sistema bipartidista funcionava. Això és allò que ara avui podem comprovar als actes i publicacions que sobre l’efemèride tenim a l’abast.
Hi vaig participar a la llista pel meu municipi, el del cap i casal, conformada pel Moviment Comunista del País Valencià-Organització d’Esquerra Comunista, jo anava el tercer i em precedien Just Ramírez i Cristina Piris. Es tractava d’una candidatura, que igual que altres que es presentaren a tot el nostre territori, pretenia acabar amb les restes de franquisme i, alhora, introduir reformes participatives i un model urbanístic raonable i innovador. No traguérem cap regidoria a València, en tant que si aconseguirem una vintena de resultats positius en pobles i ciutats amb una alcaldia, la de l’Olleria. Cal dir que va haver-hi altres diferents opcions esquerranes que aconseguiren alguns resultats, com fou el cas de Castelló, o de l’alcalde republicà de Sogorb.
La celebració ha generat un cert balanç de la tasca feta pels ajuntaments democràtics i dels canvis que hem experimentat en 40 anys. No podem, però, ignorar les millores materials, tant en relació amb els serveis, com en altres àrees, tanmateix, tampoc podem oblidar les disfuncions i alguns casos de corrupció i malbaratament. Igualment, hem de considerar que el marc legal i financer dels municipis des del principi no és que el caldria, i que les reformes que s’han plantejat no han estat assumides pel poder polític de l’estat.
Tornant de nou al 1979, resulta obvi que la voluntat dels de l’electorat era el d’acabar amb el franquisme, i es quedà sols en això, en la representació electa, però, no es va obrir un procés de democràcia més enllà de la cita, necessària i justa, de cada quatre anys. En alguns casos es crearen Juntes de Districte, amb poca capacitat i sense caràcter decisori. Doncs, podem fer-nos algunes preguntes: Es Podia haver fet més en la línia de la participació? No hi ha un excés de presidencialisme? Al cas dels municipis més modestos hauríem de pensar més en alternatives supralocals?
Per concloure, s’ha celebrat un fet, es reivindica un millor finançament i uns canvis legislatius, no res a objectar, sols afegiria que el “model” es queda curt.
