Al-Azraq, el cabdill autòcton de la frontera d’Almisrà

Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl, més conegut com "al-Azraq" (el Blau), fou el cabdill dels xarc-andalusins (àrabs valencians) autòctons de la frontera sud del Regne de València pactada, en 1244, per Jaume I i l'infant castellanolleonès Alfons a Almisrà. 

A Almisrà, el 26 de març de 1244, catalans i aragonesos, encapçalats pel seu rei Jaume I, arribaren a un acord amb castellans i lleonesos, dirigits pel primogènit i hereu a la corona Alfons. Dirimiren la «partició de la conquesta d’Espanya», que era el corònim en llengua romanç que designava l’àrab Alandalús. Bé, en concret al text del tractat resultant, en llatí, hi llegim «super particionem conquiste Hispanie». Però, i què fem dels moros? Eren els vençuts, els obligats a sotmetre’s o exiliar-se. No tots, però, s’avingueren al domini cristià. A les valls de Gallinera i Alcalà sorgí un cabdill, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl, més conegut pel seu sobrenom al-Azraq, que discutí la dominació catalanoaragonesa sobre les terres de la Marina (septentrional i meridional), la Safor, la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià.

Quan aquest article veu la llum és 25 d’agost, diumenge, la data triada pels habitants de la població del Camp —dit «de Mirra»— per a commemorar la signatura, a l’antic llogarret d’Almisrà(predecessor del Camp), del pacte entre el rei Jaume I i l’infant castellanolleonès Alfons. Any rere any, ara seran quaranta-tres, els camputs rememoren teatralment l’esdeveniment. Una representació que s’ha convertit en senya d’identitat d’aquesta població de la vall de Biar i que tanca les seues festes de Moros i Cristians.

Cada any, des de fa quaranta-tres, la població del Camp de Mirra commemora, en una obra teatral, que allà, quan el poble es deia Almisrà, Jaume I pactà amb els castellanolleonesos la primera frontera meridional del Regne de València. 

El 26 de març de 1244 es fixà la frontera recollida en la primera redacció dels Furs valencians: «e fenex a Cabriol, e al terme de Garamoxén e a la Font de la Figuera; e com ix a Burriaharon, e de allí a Almizrà e al port de Biar, que partex terme ab Billena; e axí com va la serra de Biar entrò en la Mola e entrò en la mar, que partex ab Bosot e ab Aygües». I veieu: des del port de Biar a la mar, a l’alçada de Busot i Aigües, tota la Marina, la septentrional i la meridional, restava integrada al nounat Regne dels valencians. Bé, això pactaren els conqueridors. Ara bé: què en pensaven els candidats a ser conquerits, a ser sotmesos?

A Almisrà en 1244 nasqué una frontera internacional, la qual no sobrevisqué al segle XIII. Ara bé: les conseqüències arribaren fins a 1957, puix que fins a aquest any la línia d’Almisrà delimità les diòcesis de València i Oriola-Alacant. Una frontera establerta a Almisrà, que, d’antuvi, cap dels dos estats afectats pretenia que fóra per sempre. De fet, la conquesta catalanoaragonesa de Múrcia en 1296 ensorrà el pactat en 1244. Hi hagué més país de valencians més enllà de la Canyada i el port de Biar. Fins i tot Villena, Saix i Jumella foren annexionades al Regne. Ep! I parlaven catalanesc, el valencià. Aleshores era la llengua que predominava a tot el territori, Villena i Saix incloses. O, vaja!, us penseu que el cognom Domene, tan propi de Villena, sorgí debades? El català Domènec (Domingo en castellà) evolucionà en la forma Domene arran de la castellanització definitiva a la segona meitat del segle XIV. No és pas l’únic cas de variació del patronímic, a Villena, pel contacte de llengües. Així, tenim també el cognom Gasque, castellanització de Gasc (que podem trobar escrit, en grafia antiga, Guasch, gentilici de Gascunya); o Richarte, de Ricard (forma antiga, Richart). Tinguem en compte, per a qui ho desconega, que la grafia ch en català antic correspon a l’oclusiva velar sorda (c de casa, corb i curt); i que el dígraf gu expressa el so de l’oclusiva velar sonora (la g de gat, que en el passat era possible escriure guat). Coses de la variació diacrònica: les llengües evolucionen, fonèticament i també en la manera d’escriure’s. Ah! I també les llengües es parlaven en territoris on ara no, com és el català que s’estengué per gran part d’allò que anomenaven a l’època Regne de Múrcia. Villena i Saix no foren excepcions, ni cap altra població de la vall del Vinalopó. Així que, humilment, pregaria al presentador que cada any fa el discurs previ a l’escenificació del Tractat d’Almisrà que obviara tota al·lusió, per apòcrifa, a la cantarella «i per això ací es parla valencià i allà castellà». Sí, ara sí, però en els segles XIII i XIV no. Us puc ben assegurar que la isoglossa que separa català de castellà en l’actualitat no s’originà al segle XIII i molt menys a Almisrà en març de 1244. I vegeu, resulta que ara —vatua!— Villena i Saix són administrativament valencianes, el valencià s’hi ensenya i cada vegada són més les persones competents —em consta— en l’ús oral i escrit de la llengua pròpia dels valencians.

En 1244 a la capçalera del Vinalopó i a totes les terres ara dites valencianes, també les murcianes, l’autòcton no parlava ni català ni castellà. Les persones —vegeu!— vivien tranquil·lament fent la seua vida quan de sobte irromperen en les seues cases uns senyors armats fins a les dents, que, en nom del seu Déu, els llevaren el que tenien. Bé, primerament foren sotmesos, obligats a servir l’amo cristià conqueridor. Però vivien en una —diguem-ne— àrea calenta, frontera entre dos estats que desconfiaven mútuament i, en conseqüència, el fill i successor de Jaume I, Pere I de València (II de Barcelona i III d’Aragó) expulsà tots els sarraïns de la frontera de Castalla i Biar en setembre de 1279. L’algaravia, el neoàrab dialectal valencià que pronuncia al-mizra‘a per a dir «el camp», s’extingí definitivament de la Foia de Castalla i de la comarca de Biar.

Jaume I pactà a Almisrà la frontera, però els castellans volien més. En els anys següents a la signatura del pacte, el rei de catalans i aragonesos hagué de bregar contra al-Azraq, el cabdill andalusí en rebel·lió. Revolta, però, instigada i mantinguda pels castellans, que li feren la guitza tot el que pogueren a Jaume I (a la imatge, dibuixat per Manolo Boix, en el cartell de la representació del Tractat del 2008). 

La frontera d’Almisrà

I des del port de Biar fins a la mar, a l’alçada de Busot i Aigües. Vet ací la frontera. La vall del Vinalopó i l’Alacantí quedaven per a Castella, de moment. La regió muntanyosa que des de Biar s’estén fins a Dénia per a enfonsar-se abruptament a la mar resta integrada al Regne de València de catalans —sobretot catalans— i aragonesos. No ho dic debades: el Regne dels valencians fou una invenció dels catalans establerts a València, totalment oposats a l’annexió a l’Aragó. D’aquí la creació d’una entitat jurídicament autònoma dins l’entramat estatal catalanoaragonès, com l’igualment Regne de Mallorca.

La regió que s’estenia des de Mariola a Dénia i des de la Safor a la Vila Joiosa era coneguda com al-Jabal «la Muntanya», i des del segle VIII constituïa el límit entre les circumscripcions de València, al nord-est, i Teodomir —o Tudmīr— al sud-oest, la qual rebé el nom del cap visigot que la governava quan arribaren els exèrcits islàmics en abril de 713. La capital de Teodomir fou Oriola fins al 825, que passà a Múrcia, ciutat de nova creació. Al districte —juz’— de Dénia pertanyia la Safor. Gandia aleshores no existia, però sí Bairén, Beniopa i Palma. En canvi, les valls interiors de la Marina Septentrional —anomenada incorrectament Alta— i la Vall d’Albaida estaven adscrites a la jurisdicció del districte d’Albaida i Gallinera, governades des del castell imponent de Benissili, que exercia el control sultànic sobre tot el territori.

Els límits entre les regions de València i Teodomir fluctuaren al llarg dels segles a causa de les vicissituds històriques esdevingudes. Segons l’Ahkbār mulūk al-Andalus «Notícies dels reis d’Alandalús» d’ar-Rāzī (s. X), Dénia pertanyia a la província de Teodomir, mentre que el geògraf al-Udhrī (s. XI) situa el districte d’Albaida i Gallinera i el de Cocentaina a la regió, o cora, de València, capital que també anomena Madīna at-Turāb «Ciutat de la Pols». L’esclat de la fitna —guerra civil— que afectà el califat andalusí a partir de 1009, comportà la descomposició del país en reis de taifes. A Dénia s’entronitzà un servidor de la família amirí, la d’Almansor que havia governat amb mà de ferro el califat, Abū l-Jayx Mujāhid ibn ‘Abd Al·lāh al-‘Āmirī al-Muwaffaq. Mujāhid, des de Dénia, constituí un estat que abraçava tot l’al-Jabal i des de 1014-1015 les Pitiüses i les Balears. Un estat, doncs, abocat a la mar, que en 1015 intentà conquerir Sardenya, però fracassà. Mujāhid hagué de girar cua. Entre 1017-1019 i 1021 controlà València juntament amb el tortosí Labīb. Mujāhid morí en 1145 i fou succeït pel seu fill ‘Alī ‘Iqbāl ad-Dawla «Prosperitat de l’Estat», el qual fou destronat pels hudites de Saragossa en 1076.

La frontera d'Almisrà i els territoris controlats per al-Azraq, del llibre "Al-Azraq: El cabdill andalusí que desafià Jaume I", de J.D. Garrido. 

L’imperi saharià dels almoràvits envaí la península Ibèrica en 1086 i posà punt i final als regnes de taifes. Els almoràvits romandran a la península fins el 1144, en que començaren a ser desplaçats per rebel·lions autòctones i per l’empeny d’un nou moviment religiós magribí, els almohades. Des de l’agost de 1147, València, Múrcia fins a Almeria i tota la Frontera oriental d’Alandalús fou governada per Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, el Rex Lupus o Rei Llop de les cròniques cristianes, que aconseguí mantenir un emirat independent fins a la seua mort, el 28 de març de 1172. Amb Ibn Mardanīx sorgí el Xarq-alandalús com a entitat política separada, plenament autònoma i amb consciència de ser-ho. Els almohades foragitaren els Banū Mardanīx de Múrcia, però no de València, on el germà del Rei Llop Abū l-Hajjāj Yūsuf pactà amb els almohades. El seu nét Zayyān fou el darrer soldà de València.

Els almohades es mantindrien al Xarq-alandalús fins a agost de 1228 (a Múrcia) i 1229 (a València). A Múrcia els almohades són bandejats per un líder militar autòcton, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Yūsuf ibn Hūd al-Judhāmī, el qual es proclamà descendent dels reis saragossans del segle XI i rebé la confirmació del poder —la riyāsa— pel califa bagdadí al-Mustansir, que el nomenà Sayf Amīr al-Mu’minīn «Espasa del Comanador dels Creients», encara que és més conegut pel seu títol de sobirania al-Mutawakkil ‘alà Al·lā «Qui confia els seus afers en Déu». Alzira, Xàtiva i Dénia el reconegueren de seguida, tot negant l’obediència al sayyid —príncep governador— almohade de València Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān. El sayyid Abū Zayd, creient-se en perill, fugí a Sogorb, fins i tot pactà amb Jaume I, enfeinat en els preparatius de la conquesta de Mallorca. El moment de confusió fou aprofitat pel mardanīxí Zayyān (pronunciat Zaén, en neoàrab andalusí), qā’id al-a‘inna «comandant de la cavalleria», que, a Onda estant, es rebel·là contra el govern almohade. El 24 de gener de 1229 entrà a València.

Zayyān —Zaén— fou rei de València fins a la conquesta catalanoaragonesa, el 9 d’octubre de 1238. Mai no fou reconegut a les terres al sud del Xúquer, ni pels Banū ‘Īsà de Xàtiva ni pels mardanīxis —els seus cosins— que governaven a Alzira i Dénia (Abū Zakariyā i Abū ‘Abd Al·lāh). A tot això, entre catalanoaragonesos i castellanolleonesos regia el pacte subscrit el 20 de març de 1179 a Cazola, pel qual València corresponia als primers i Múrcia els segons. Ara bé: on era el límit? Segons el tractat, la frontera se situava des del port de Biar fins a Calp. Nogensmenys, els castellans feren tot el possible, fins i tot amb l’amenaça de guerra, per a dur la frontera fins al Xúquer. D’aquí, finalment, el tractat d’Almisrà de 1244.

Zayyān —Zaén— fou rei de València fins a la conquesta catalanoaragonesa, el 9 d’octubre de 1238. Mai no fou reconegut a les terres al sud del Xúquer, ni pels Banū ‘Īsà de Xàtiva ni pels mardanīxis —els seus cosins— que governaven a Alzira i Dénia (Abū Zakariyā i Abū ‘Abd Al·lāh). 

Al-Azraq entra en escena

Des del 28 de setembre de 1238 (capitulació de València) regia una treva de set anys entre Jaume I i Zayyān. Atenció!: entre Jaume I i Zayyān, en la qual s’incloïen Cullera i Dénia. Zayyān, cap militar, després de ser desposseït de València, aconseguí governar efímerament Múrcia. Ibn Hūd al-Mutawakkil ‘alà Al·lāh morí assassinat a Almeria, en 1238. A Múrcia fou succeït pel seu fill Muhammad al-Wāthiq bi-l·lāh «el Confiat en Déu», destronat per una revolta (agost de 1238) que convertí en ra’is l’erudit murcià i col·laborador d’al-Mutawakkil ‘alà Al·lāh Azīz ibn Khattāb. Zayyān fou cridat pel partit contrari a Ibn Khattāb. Ordí una conxorxa i fou proclamat emir de Múrcia després d’un avalot amb assalt de l’alcàsser per la plebs i assassinat d’Ibn Khattāb, el 22 d’abril de 1239. Zayyān, però, no aconseguí reeixir. Des del primer moment tingué una ferma oposició, la qual cosa comportà la secessió d’Oriola (Ibn ‘Isām) i Llorca (Ibn Ahlī). Zayyān, cames ajudeu-me, escapà de Múrcia, per Cartagena (novembre de 1239), amb les galeres que li envià el seu aliat el soldà tunisenc Abū Zakariyā Yahyà. D’aquí anà a Alacant, plaça forta que li era fidel, i després cap a Bairén (la Safor), en gener de 1240, on intentà que Jaume I li bescanviara Menorca per Alacant. Fou debades.

A Bairén, Jaume I preguntà a Zayyān si era reconegut pel qā’id de Bairén Avencedrel. Zayyān contestà que no i, doncs, «no romania per ell e, pus per ell no romania, que no·ns hi tenia tort» (Llibre dels feits, c. 307). La conquesta, doncs, continuava. Zayyān romangué a Alacant, refugiat, fins a una data incerta abans d’abril de 1243, moment del tractat dels murcians amb els castellanolleonesos a Alcaraz. Zayyān, el darrer mardanīxí s’exilià a Tunis, on visqué sota la protecció dels soldans hàfsides fins a la seua mort en 1269-1270.


Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl "al-Azraq" era un alt funcionari, un "wazīr" (algutzir o visir, el títol que feia constar als documents), de l’estat andalusí en descomposició, que tenia jurisdicció sobre Alcalà (el castell de Benissili, a la Vall de Gallinera, a la imatge, que era el seu castell principal) i els castells de Gallinera (castell de Benirrama, també a la Vall de Gallinera), Margarida, Xeroles i Tollos (a la Vall de Seta), la Vall d’Ebo, la Vall de Pop, la Vall de Perputxent (l’Orxa), Tàrbena i Polop. 

La conquesta avança; en maig de 1242 els catalanoaragonesos conqueriren Alzira, en maig de 1244 caigueren Xàtiva i Dénia, i en febrer de 1245 capitulà Biar. Bé, vet ací els primitius límits del nou Regne. Al sud, de la línia d’Almisrà havia sorgit un reialme vassall, titella, governat per Muhammad ibn Hūd Bahā ad-Dawla «Prosperitat de l’Estat». Incapaç d’oferir resistència a l’amenaça castellanolleonesa i atabalat pels moviments secessionistes del territori, Bahā ad-Dawla decidí pactar amb Ferran III de Castella i Lleó, a Alcaraz (Albacete): repartiment de rendes, la meitat per al rei castellanolleonès i l’altra meitat per als ruwasā’ (plural de ra’is) que s’hi adherissen; òbviament la ciutat de Múrcia, Crevillent (governada pel nét de Bahā ad-Dawla), Oriola, Elx, Alacant (ja sense Zayyān), Ricote Cieza, Aledo i Alhama. Els missatgers murcians arribaren fins a Toledo. El rei castellanolleonès no hi era, era a Burgos. Sí, però, era el seu primogènit Alfons, que atengué la delegació murciana i l’acompanyà fins a Alcaraz. Era el 2 d’abril de 1243. Què s’empatollaven els hudites? El tractat de pau —‘aqd as-sulh— d’Alcaraz, sobre el paper, era una aliança per la qual els murcians compraven la protecció castellanolleonesa. Les elits murcianes venien l’anima al diable a canvi de continuar gaudint d’una posició privilegiada. Fou un abans i un després en el procés de conquesta de Xarq-alandalús, una mena de campe qui puga on cada mandatari territorial, els afectes a la dinastia hudita, tractà d’obtenir els millors avantatges possibles. Signat el pacte, tractat o conveniència d’Alcaraz, l’infant Alfons anà a Múrcia, on hi entrà l’1 de maig. Ibn Hūd Bahā ad-Dawla li cedí l’alcàsser.

L’infant castellanolleonès Alfons en volia més, de territoris, i d’aquí que, ensenyorit de Múrcia, s’atrevís amb les terres de la ribera del Xúquer i la Costera, aleshores encara sotmeses nominalment a Múrcia. Jaume I, sorprès, s’hagué d’espavilar. Aconseguí, per un pacte semblant al d’Alcaraz, fer-se amb Xàtiva. Pactà amb el seu ra’is Abū Bakr ibn Abī l-Husayn ibn Abī Ja‘far ibn ‘Īsà, que també arribà a controlar Dénia, sobre la base de cedir-li a canvi Montesa i Vallada. Dénia també capitulà i no fou presa a l’assalt, com imaginen els cronistes regnícoles. El Llibre dels feits no parla de cap acció armada contra Dénia. Finalment, catalanoaragonesos i castellanolleonesos fixaren els límits entre un i altre estat a Almisrà, en el cèlebre pacte que des de fa quaranta anys representa amb passió el poble del Camp de Mirra.

Establerta, a Almisrà, la frontera, ara calia acabar el que s’havia començat. És aleshores quan apareix en la història un cabdill local, intitulat wazīr d’Alcalà, de nom Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl, més conegut pel seu apel·latiu —laqab— al-Azraq «el Blau».

Al-Azraq, dibuix de Bernat Garrido i Domènech per al llibre "Al-Azraq: El cabdill andalusí que desafià Jaume I". El "wazīr" d’Alcalà signà un pacte amb el primogènit de Jaume I, Alfons, en 1245, pel qual obtingué el domini temporal d'una part important del territori meridional valencià. 

El wazīr d’Alcalà

Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl era un alt funcionari, wazīr (algutzir o visir, el títol que feia constar als documents), de l’estat andalusí en descomposició, que tenia jurisdicció sobre Alcalà (el castell de Benissili, a la Vall de Gallinera, «car allí tenia son alberg major que en altre llogar», Llibre dels feits, c. 376) i els castells de Gallinera (castell de Benirrama, també a la Vall de Gallinera), Margarida, Xeroles i Tollos (a la Vall de Seta), la Vall d’Ebo, la Vall de Pop, la Vall de Perputxent (l’Orxa), Tàrbena i Polop. A l’igual que altres notables andalusins, al-Azraq cercà la protecció d’un senyor cristià i anà a Castella a buscar-lo. Sí, a Castella: per què? No tractà directament amb Jaume I, que era a qui pertocava la conquesta de l’àrea situada al nord-est del port de Biar i Busot. Siga com vulga, al-Azraq subscrigué un tractat, en un lloc dit Puceulum, amb l’infant Alfons de Catalunya-Aragó, el primogènit de Jaume I, home aleshores enfrontat amb el seu pare. L’infant Alfons servia aleshores a l’exèrcit castellà que ocupava Múrcia i fins i tot participà en la conquesta de Sevilla en novembre de 1248. Primogènit reial i, doncs, hereu, exercí com l’altre infant, l’Alfons de Castella i Lleó, amb els enviats d’Ibn Hūd Bahā ad-Dawla a Alcaraz. El wazīr d’Alcalà pretenia obtenir uns guanys semblants als pactats per Abū Bakr ibn ‘Īsà de Xàtiva, que a canvi de Xàtiva rebia Montesa i Vallada. Així, al-Azraq, en el termini de tres anys a comptar de l’endemà del 14 d’abril de 1245, cediria tots els castells i possessions jurisdiccionals a canvi de conservar Alcalà i Perputxent (encara sense castell). Ah!: a més a més, tots els castells que conquerís.

A la fi de 1247, la presa del castell de Penàguila (a la imatge, en l'actualitat) per al-Azraq, constituí l'inici de les hostilitats contra els catalanoaragonesos. Al-Azraq continuà l’ofensiva atacant els castells de Gallinera (Benirrama), Pego (castell d’Ambra) i Serra (Finestrat). 

Al-Azraq i l’infant Alfons de Catalunya-Aragó es trobaren en un lloc dit Puceulum, així escrit a la part del document en romanç castellanoaragonès, datada el 16 d’abril (dissabte) de 1244. En canvi, la part escrita en àrab expressa la data del 15 de dhu l-qa’da (divendres) de l’any islàmic 642, o sia, el 14 d’abril de 1245. La data àrab sembla més convincent pel context polític que s’obria una vegada desapareguda la resistència andalusí a Biar. Puceulum [sic] és una variant de puteolum, diminutiu del llatí puteus «pou». Roc Chabàs volgué trobar el topònim a la Vall d’Alcalà, en concret en un indret que ell anomena «el Poet», però que els naturals anomenen «el Paet». D’ací ha nascut l’apòcrif «el Pouet» per a referir-se a un hipotètic lloc al bell mig de la Vall d’Alcalà on —vatua!— el primogènit de Jaume I i al-Azraq es trobaren. I d’aquí, embolica que fa fort, la imaginació d’alguns ha volgut trobar el puceulum arreu. L’escrivà escriu puceulum perquè llatinitza un topònim existent, a Castella, on era l’infant Alfons i anà a buscar-lo al-Azraq. No hi ha cap testimoni que revele la presència del primogènit de Jaume I a les muntanyes de la Marina septentrional en 1244 o en 1245. L’infant era a Múrcia, amb l’altre Alfons, el 15 d’abril de 1244 i sabem que el fill de Jaume I cercà l’ajut castellà contra el seu pare. Entre 1248 i 1250 també trobem a l’infant catalanoaragonès a Múrcia, col·laborant amb els castellans. Així, doncs, oblidem-nos del Pouet de la Vall d’Alcalà. El wazīr d’Alcalà anà a Castella a cercar, com en el cas dels hudites, un acord amb els castellans. L’aconseguí? Sí, a través de l’Alfons de Catalunya-Aragó, enfrontat al pare. El document resultant recull les característiques diplomàtiques castellanes. Possiblement fou subscrit en un Pozuelo, com el Pozuelo Seco de Don Gil (l’antiga Ciudad Real), lloc sovintejat per la família reial castellanolleonesa. Al-Azraq des d’aleshores es convertí en un peó dels interessos castellanolleonesos a la regió.

En 1255 al-Azraq atacà el castell de Benicadell, però fou rebutjat. Tanmateix, més endavant estigué a punt de sorprendre Jaume I a les rodalies del castell de Rugat. 

La guerra d’al-Azraq

La presa del castell de Penàguila per al-Azraq, cap a la fi de 1247, fou l’espurna que encengué les hostilitats. Jaume I era coneixedor de les alteracions a la Marina. Al-Azraq inicià l’ofensiva atacant els castells de Gallinera (Benirrama), Pego (castell d’Ambra) i Serra (Finestrat). Jaume I decidí aleshores l’expulsió dels sarraïns del Regne de València el 6 de gener de 1248, expulsió que afectà, finalment, a les viles reials, no a les terres sota jurisdicció nobiliària. La vila de Llutxent, afecta a al-Azraq, fou conquerida. Ara bé: el cabdill andalusí reeixí en mantenir les posicions i, finalment, mitjançant la intercessió de la reina Violant, aconseguí una pau, treva o cessament d’hostilitats que es prolongà per quatre anys. S’ha conservat la carta, datada al castell d’Alcalà el 4 de dhū l-hijja de 647 (10 de març de 1250) en què al-Azraq envià els seus missatgers a la reina.

Al-Azraq pogué iniciar una guerra en 1247 esperonat per Castella, que sempre li oferí l’ajut logístic. La Frontera d’Almisrà, doncs, era una regió encara en disputa. En 1254, quan les relacions entre Alfons X (l’infant d’Almisrà, rei des de 1252) i el seu sogre Jaume I es refredaren, al-Azraq tornà a la guerra. Aleshores Jaume I i els seu fill Alfons s’havien reconciliat. Les hostilitats es trencaren en febrer de 1255 amb l’atac d’al-Azraq contra el castell de Benicadell. Val a dir que el líder andalusí portava a la guerra els penons de l’infant Manuel i del rei de Castella-Lleó (Llibre dels feits, c. 372). Derrotat a Benicadell, al-Azraq sorprengué Jaume I a les rodalies del castell de Rugat. El rei catalanoaragonès, amb poc efectius, a poc estigué de caure presoner, però aconseguí repel·lir l’atac. En gener de 1257 al-Azraq i Alfons X es troben a Alacant. Poc després, mercè la intervenció del rei castellanolleonès, al-Azraq aconseguí arrencar una treva d’un any a comptar des de la Pasqua de 1257 (8 d’abril) a la de 1258 (24 de març).

Al-Azraq fou vençut i hagué d'exiliar-se, però tornà al Regne de València, a la seua terra, en 1276, al capdavant d'un contingent de marínides (benimerins) que escometé Alcoi, on el cabdill andalusí trobà la mort, i Llutxent, on l'exèrcit de Jaume I fou derrotat el 23 de juny.  

Arribat 1258 al-Azraq tractà de negociar una altra treva, però fou traït per un sarraí «molt privat» seu. La treva fou concedida, però Jaume I no tenia voluntat de respectar-la. Esperà que al-Azraq, confiat, es desfés dels queviures que abastien els seus castells. En maig el rei catalanoaragonès era a Xàtiva amb el seu exèrcit, disposat a posar fi a una guerra que s’havia allargat massa. El 23, dijous, era a Cocentaina, on rebé el sotmetiment dels alcaids sarraïns de Planes, Castell de Castells i Pego. El 2 de juny entrà triomfant al castell d’Alcalà. Al castell de Gallinera estant, al-Azraq pactà la rendició definitiva: es rendia i marxava a l’exili per sempre; a canvi, però, obtingué la gràcia reial que un membre de la seua família, el seu nebot Abū l-Ja‘far Hamīd tinguera la possessió de Polop.

Al-Azraq tornà a terres valencianes en 1276 i d’aquí el seu pas a la llegenda. Amb un contingent de llicenciats marínides del Regne de Granada, entrà a l’Alcoià i escometé Alcoi en abril. Una fletxa llançada des dels murs alcoians l’abastà i el matà. Els marínides fugiren i les milícies d’Alcoi i Cocentaina els encalçaren fins a la Canal (la depressió al sud d’Alcoi limitada per les serres dels Plans, el Rentonar i la Carrasqueta), on foren derrotades estrepitosament. Els marínides passaren el Benicadell i s’endinsaren a la Vall d’Albaida. A Llutxent les milícies de Xàtiva les feren front, sent derrotades el 23 de juny —dimarts trist— de 1276. Un mes després, del disgust, Jaume I morí a València el 27 de juliol.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next