Al meu país la pluja no sap ploure: els aiguats de 1475-1476

Una DANA ha assotat una vegada més el País Valencià, sobretot el sud. No és cosa que ha d'estranyar-nos. Periòdicament, des de temps immemorials, el país es veu trasbalsat per les pluges torrencials, com les de 1475-1476. València, el cap i casal, s'inundà, així com gran part del Regne. Fou, per als valencians d'aleshores, com si el diluvi bíblic es repetís. Les pluges, començades un 17 de novembre s'ensenyoriren dels cels valencians fins a l'1 de febrer de l'any següent. 

Dies de gota freda, de la DANA (depressió aïllada a nivells alts) com diuen ara, o siga, la «tafarrà» de tota la vida, i el país congoixat i paralitzat. No és cosa d’ara, que ploure a bots i barrals és com la pluja sovinteja a manifestar-se, quan ho fa, de nord a sud del llarguerut país dels valencians. Això ha estat sempre així, perquè els barrancs són barrancs, precisament, perquè hi corre l’aigua, quan hi corre, a bastament. L’orografia del país està esculpida per l’aigua, pels aiguats, i doncs, la DANA, la que ens ha sobrevingut ara a les primeries de setembre, no hauria de sorprendre ningú. O sí? Hi ha molt d’oblidadís del passat, i és per això, per recordar-los-el, que hui remembrem una terrabastada del passat, la que assotà gran part del Regneen novembre de 1475, la de «la nit espantable» que recull el dietari de Melcior Miralles. Vegem: el 20 de novembre de 1475, divendres, plogué, i plogué molt, tant «com nunca fonc vist ni oït».

Quan la terrabastada de 1475-1476 regia el Regne dels valencians el rei Joan II. Aleshores -vatua!- érem un Regne sobirà, independent, lliure d'ingerències forasteres. Això d'anar al metge i que t'enviassen a fer punyetes per parlar valencià no s'estilava aleshores. Ah! I el Baix Segura, bastió del Regne pel sud, era tan catalanoparlant com València, Barcelona o Perpinyà. 

Regnava aleshores als Països Catalans, l’Aragó i territoris extrapeninsulars de la monarquia d’or i gules, el rei Joan II, el darrer monarca —diguem-ne— estrictament nostre. Amb els seus vicis i virtuts, amb més vicis potser que virtuts (no debades ha passat a la història amb el sobrenom del «Sense Fe»), però nostre, privatiu, de catalans i aragonesos, ben conscient de quin era el país dels seus súbdits, quina era l’herència que arreplegà dels seus antecessors i, doncs, ser l’últim rei soterrat al monestir de Poblet, el panteó reial dels sobirans catalans. El fill —ai el fill!— perdé la xaveta i la dignitat per ser rei de Castella, i trià per a sepultura de les seues despulles la llunyana Granada. En 1475, però, les castellanades de Ferran, el dit «el Catòlic», encara estaven per vindre. En aquell moment, val a dir-ho, ni s’albiraven ni s’esperaven. Cert era que el pare havia consentit a casar-lo amb Isabel de Castella, reina autoproclamada des de 1474, però en 1475 que Isabel fóra reina de Castella encara estava per dirimir-se al camp de batalla. La seua neboda Joana, la filla del rei Enric IV, també es feia dir reina dels castellans. Ep! Era la Castella ingovernable de sempre, amb partits irreconciliables, travetes i ganivetades a tort i a dret. Joan II necessità el recolzament dels partidaris castellans d’Isabel per fer fora els francesos de la Catalunya del Nord (els comtats del Rosselló i la Cerdanya), ocupada per Lluís XI de França, i d’això el negoci matrimonial castellà. Castella era ingovernable, sí, però Catalunya Principat havia provocat en 1462 el seu particular prucés del moment, que acabà negant l’obediència a Joan II i oferint-la al rei Enric IV de Castella. Què us diré? Un embolic. Els catalans, els estrictes, acabaren proclamant altres dos reis «d’Aragó» pel seu compte i risc: Pere de Portugal i Renat d’Anjou. Aleshores, però, no res de revolució de somriures, performances i moniatades, que hi hagué bastonades de debò. Els valencians, mentrestant, equidistants, s’ho miraven des de la barrera. Deu anys de conflicte enfonsaren econòmicament el Principat, mentre València anava fent i creixent. És l’època de la preponderància valenciana, cultural i econòmica, a la Corona d’or i gules. Acabada la guerra civil catalana, en 1472, vingué la reconstrucció del Principat, i la reclamació del Rosselló i la Cerdanya. Joan II, per combatre la Generalitat catalana rebel, havia cedit forassenyadament els comtats del nord al rei francès i ara tocava recuperar-los. Òbviament, Lluís XI s’hi negà. En aquest context, amb el rei afaenat més enllà del rierol de la Sénia, València es convertí en «gentile e nobilíssima, che in tutta Catalogna non è più lasciva e amorosa città». Això escrivia, en toscà (italià), el piemontès Matteo Bandello a mitjan segle XVI, però tot arreplegant la fama de temps enrere de la ciutat cap i casal dels valencians, la València dels temps de la «valenciana prosa», de l’exuberància gòtica dels edificis de Pere Comte, mestre d’obres gironí; la València que —vegeu— no negava la catalanitat. Què punyetes? Impossible! Aleshores sentir castellà pels carrers de València era tan exòtic com escoltar xinès mandarí o esquimal. El dominicà Bandello no s’empescà de motu proprio la frase in tutta Catalogna. Els valencians eren ufanosament monolingües, tan eixeridament monolingües en català, en la seua llengua pròpia, com hui dia ho són un madrileny, un sevillà o un val·lisoletà del muntó en la llur castellana, o com un parisenc en francès, un novaiorquès en anglès o un moscovita en rus; i —ep!— no passava res. Què havia de passar? El país dels valencians, a la seua manera, anava anant, en el seu idioma patri, i sembla que la mar de bé, abans que els castellans (espanyols) hi ficaren les urpes. Això d’anar al metge i que t’enviassen a fer punyetes per parlar valencià no s’estilava aleshores. Vaja! Llavors teníem estat i rei propi, nostres, que no de la Carpetovetònia, i ací pau i allà glòria.

Les "espantables aigües" que negaren el Regne en 1475-1476 han tornar a aparèixer al País Valencià. A Ontinyent, el Clariano ha despertat violent de la seua letargia, i a Oriola, a la imatge, el Segura ha tornat a envair Oriola, a la imatge, i la seua comarca. 

Quins temps aquells! Era quan teníem l’autofinançament assegurat.Ningú anava a pidolar a la Meseta els diners que, desvergonyidament, hui ens prenen. Ah! I tretze són tretze ens els neguen, mentre els lacais d’ací, doncs —què us diré?—, a aguantar poltrona, posar-li morro, com fa el conseller Soler, i a cobrar de l’exigu erari públic valencià, a pegar-se la vida pare fent de portaplatets dels amos de Madrid.Al segle XV no calia demanar res a la Montero de torn;érem independents. Sí —ostres!— independents. No eren el Levante de ningú, així com Portugal mai no ha estat Poniente de res. Eren, però, uns altres temps. Uns temps, val a dir-ho, no exempts del mal oratge i, com no, de les tempestes tardorals «històriques». N’hi hagué una, de tempesta històrica, de DANA de collons de mico, en novembre de 1475. Els capellans, sempre amatents a agranar cap a casa, proclamaren des de les trones que la tempesta era un càstig per ser, els valencians, uns pecadors caparruts. És clar que això de la più lasciva e amorosa città del Bandello no era debades. En fi, que el 17 de novembre de 1475, divendres, començà a ploure, a València i tot el Regne (que no Levante), desplomant-se literalment el cel el 20, i tornà a ploure en gener de 1476, fins que «les aigües foren passades mitjançant la misericòrdia de nostre senyor Jesús e de la gloriosa Verge Maria, mare sua, havent pietat del poble».

En 1957 el Túria s’engolí literalment el cap i casal valencià, a la imatge,però aquesta no fou la riuada més tràgica patida per la ciutat. En 1517 un altre aiguat devastador convertí València en un retrat del diluvi bíblic de Noè, com escrigué Gaspar Escolano, i abans, en 1475-1476, les "aigües espantables" assotaren durant mesos el Regne. 

Les «espantables aigües»

Ara en diuen DANA, als aiguats que, successivament, per efecte d’una bossa d’aire fred a les capes altes de l’atmosfera, assoten la costa mediterrània. L’aire fred en altura i l’aigua de la mar calenteta, com passa al litoral valencià a la fi de l’estiu, té com a conseqüència la formació d’una pertorbació que descarrega aigua a dolls acompanyada de llamps i calamarsa. És el que succeí els proppassats dijous i divendres al sud valencià, especialment a les comarques de la Vall d’Albaida i del Baix Segura. Plogué a bots i barrals, i les conseqüències són de tothom conegudes: el riu Clariano, un torrentet més que un riu, es desbordà, i el Segura inundà Oriola. Alguns parlen de registres històrics, de cosa mai no vista, però, n’esteu segurs? La ciutat d’Alacant patí els efectes devastadors de la DANA del 20 d’octubre de 1982. Mai ningú havia vist cosa així, però el cert és que una altra tempesta de proporcions èpiques havia assolat la ciutat el 15 d’octubre de 1879 i causà un miler de morts. I abans d’aquesta també n’hi hagueren a Alacant, a Oriola, a Elx, a Alzira, a la ciutat de València, a... La pluja torrencial de 1982 fou la causant també de la pantanà de Tous. En 1957 el Túria s’engolí literalment el cap i casal valencià, però aquesta no fou la riuada més tràgica patida per la ciutat. En 1517 un altre aiguat devastador convertí València en un retrat del diluvi bíblic de Noè, com descrigué el cronista Gaspar Escolano. Semblà com si el món s’acabara i fou una de les espurnes que encengué el conflicte de les Germanies. Prèviament, els diluvis de la fi de 1475 i inicis de 1476 assotaren la ciutat i Regne, amb unes proporcions tan desmesurades que un altre cronista, Melcior Miralles, a la crònica anomenada per la historiografia Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, parla de «les grans e espantables aigües, que tres dies e tres nits no cessà la gran pluja, ultra mesura, que paria que los cels fossen oberts e que lo món degués perir».

Les pluges que descriu Miralles començaren de divendres a diumenge, del 17 al 19 de novembre. Fou el preludi a la gran tempesta de la nit del 20 al 21, en què els barrancs esdevingueren rius cabalosos, com «nunca fonc vist ni oït dir». Caigueren ponts i arbres, els assuts rebentaren i les terres s’inundaren. Plogué de dia i de nit durant tota la setmana i quan arribà el divendres, dia 1 de desembre, el pont del Real s’ensorrà. L’aigua arribà als carrers de València i començaren a desplomar-se les cases. Un desastre! Miralles explica que les fonts brollaven als habitatges i que els carrers esdevingueren rius. Encara, però, el pitjor estava per arribar.

Les pluges devastadores de 1475 començaren de divendres a diumenge, del 17 al 19 de novembre. Fou el preludi a la gran tempesta de la nit del 20 al 21, en què els barrancs esdevingueren rius cabalosos, com «nunca fonc vist ni oït dir». Caigueren ponts i arbres, els assuts rebentaren i les terres s’inundaren. Plogué de dia i de nit durant tota la setmana i quan arribà el divendres, dia 1 de desembre, el pont del Real (a la imatge, en l'actualitat) s’ensorrà. 

La «nit espantable» del 6 de desembre

El 6 de desembre el cel tronà. A la mitjanit, diu Miralles, «en la gran pluja, tronà, llampà, caigué pedra i terratrèmol, tot en una hora, de què tota València tremolà, que paria que València degués perir». La fi del món? Tothom aterrit dins les cases. El cel enviava llamps contra la ciutat: un encertà al convent de Predicadors, Sant Domènec, l’actual Capitanía General o —punyetes amb el nom!— Estado Mayor Nacional del Cuartel General Terrestre de Alta Disponibilidad. Aleshores, allà hi havia frares només, no militarot smesetaris d’obediència borbònica. Bé, ja ho he dit abans: érem independents, els valencians, i aquell noble edifici albergava, quan s’esqueia, les Corts sobiranes del Regne. El llamp impactà a la cúpula —«lo capell»— que s’aixecava sobre l’escala de caragol de la capella reial. La cúpula s’ensorrà i les runes s’escamparen per tota la plaça de Predicadors, hui dia de Tetuan. Vaja! Un altre nomenat del viari valencià, per a vergonya dels valencians, dedicat a les glòries de ponent, dedicat a aquella guerra miserable de 1860 contra el Marroc, que els espanyols s’inventaren—se l’empatollà l’O’Donell— per entretenir els caps militars, sempre sospitosos de sedició —ai l’exèrcit espanyol!—, en un conflicte que els possibilitàs ascensos i honors. Ai, és que la deixadesa en el nomenclàtor valencià, francament, irrita! On són els del Botànic, eixos que tant trauen pit pels valors democràtics, restituint a la plaça el nom que li pertoca? Que això també és memòria històrica! En fi, un espant, de nom i d’inquilins actuals del convent de Sant Domènec, tant com la tronà del dia de la Puríssima de 1475.

Els enderrocs del convent de predicadors arribaren fins a la casa de mossèn Jordi de Centelles, que tota l’edifici tremolà. Jordi de Centelles, fill bastard del comte d’Oliva, era canonge de la catedral i home lletraferit i de vida activa, quasi novel·lesca. Bé que mereix que li parem atenció. Ho faré, de segur, en el futur. Bé, a mossèn Jordi, un eclesiàstic que vivia com un noble, també poeta i que arribà a ser conseller reial, li entraren enderrocs de la capella reial de Sant Domènec a casa seua. La cúpula que s’ensorrà tenia un penell al capdamunt, que anà a parar a la plaça dita aleshores dels Ams, una placeta situada aleshores al començament del carrer de la Mar.

El 6 de desembre de 1475 el cel tronà. Un llamp impactà a la cúpula que s'aixecava sobre l'escala de caragol de la capella reial del convent de Sant Domènec, a la imatge. La cúpula s'ensorrà i els enderrocs arribaren a les cases dels voltants. El penell caigué sobre la placeta dels Ams, a l'ara inici del carrer de la Mar. 

Hi hagué molts més edificis afectats. Miralles explica que la torre nova que havia obrat mossèn Pere Eixarc sobre el portal de sa casa s’ensorrà. No podem deixar passar debades aquest nom. Pere Eixarc era un home de l’aristocràcia urbana valenciana, ben relacionat i que havia arribat a ser justícia en 1474. Ah! I amic de l’amunt esmentat Jordi de Centelles. Precisament, fou aquest cavaller qui li demanà a Jordi de Centelles que traduís al català el De dictis et factisAlphonsi regis o, com el titulà Centelles, Dels fets e dits del gran rei Alfonso, d’Alfons IV (o III de València) el Magnànim. N’he parlat en altre moment, d’aquest rei, que encarna el vigor imperialista de l’estat de catalans i aragonesos al segle XV. La «nit espantable» del 6 de desembre fou terrible, que «tantes cases foren somogudes», apunta Miralles, «que no hi bastaven obrers de vila per poder pitjar», és a dir, que els paletes no donaven l’abast apuntalant cases perquè no s’ensorrassen. El desastre no solament afectà la capital del Regne, que —seguisc Miralles— més afectà a «los llocs de fora, així de les muntanyes com dels llocs dels plans».

Tothom espantat, que un càstig de Déu semblava, s'organitzaren processons a totes les parròquies de València. Fou ordenat que tothom dejunàs, i que els que ho fessen a pa i aigua tinguessen quaranta dies de perdó. 

Dissabte, dia 8, les autoritats, civils i eclesiàstiques, decretaren fer processó general a la Mare de Déu de Gràcia. Fou ordenat que tothom dejunàs, i que els que ho fessen a pa i aigua tinguessen quaranta dies de perdó. Ep! A veure si dejunant parava de ploure. A més a més, en tota església de València s’havia de fer processó a la Mare de Déu, amb ciris, acompanyada de lletanies de set psalms, oracions i set misses en honor als set goigs de la Verge. I ja veieu, tothom resant i de processó. Fou debades, que les pluges continuaren. El relat de Miralles assenyala que, a més dels edificis indicats més amunt, resultà afectat el palau de l’arquebisbe, l’abadia de Sant Bartomeu i les cases del vescomte de Xelva, d’en Pellisser, d’en Montpalau, d’en Saera, d’en Perellós, d’en Jaume de Facs, d’en Jaume pelegrí, d’en Francíd’Amalrici de l’ardiaca de Xàtiva. La destrossà afectà béns, persones i animals, tants que, finalment, exclama: «del daluvi [sic] de Noè ençà no es llig haver fet tant de mal ni dany aigües com ara». A València, inundada, s’hi accedia en barca, on venien de tota l’Horta i comarques properes a comprar pa pastat. Les pluges continuaren fins al 21 de desembre. L’oratge donà una treva als valencians abans de rugir el cel de nou.

L’1 de gener, diumenge, l’aigua tornà a caure amb força i plogué durant quatre dies seguits. València tornà a inundar-se. Les desgràcies eren interpretades com a senyals divins de la propera fi del món: les aigües espantables, escriu Melcior Miralles, eren el senyal que enviava Déu, que «per nostres pecats, nos donava tantes fortunes de fam, mortalitat e tan grans aigües, de què los pobles e gents estaven desconsolats». 

El cel tornà a rugir

El sol lluí i les aigües començaren a baixar, però fou cosa efímera. El dia de Nadal eixí nuvolat i el cel torbat. L’1 de gener de 1476, diumenge, l’aigua tornà a caure amb força i plogué durant quatre dies seguits. Les desgràcies eren interpretades pels sermonadors, els predicadors professionals, com a senyals divins de la propera fi del món: les «aigües espantables» eren el senyal que enviava Déu, que «per nostres pecats, nos donava tantes fortunes de fam, mortalitat e tan grans aigües, de què los pobles e gents estaven desconsolats». Tornaren les processons, les súpliques a la Verge de Gràcia, les lletanies i les misses a totes les parròquies de València. Què cal fer perquè les pluges cessen? A les pluges s’afegí el fort vendaval de la diada de Sant Antoni (17 de gener), seguida d’aiguats, i el dia 20, festivitat de Sant Sebastià, gelà. Les calamitats meteorològiques, per a aflicció dels valencians, continuaren fins al primer dia de febrer, en què plogué i després vingué la calma.

Un frare visionari començà a predicar a Llutxent amb vèrbola altiva, fra Agustí Ferrandis, un sogorbí que professava al monestir del Corpus Christi llutxentí. Afirmava que havia vist amb els seu ulls la Verge, que li digué que el seu fill Jesucrist «era irat contra lo poble cristià» i, en conseqüència, enviava com a senyal les "aigües espantables". La seua prèdica tingué èxit i fins i tot arribà a predicar a València, invitat per les autoritats civils 

Valencians, penediu-vos!

A Llutxent (la Vall d’Albaida), un frare visionari començà a predicar. Fra Agustí Ferrandis, un sogorbí que professava al monestir del Corpus Christi llutxentí, afirmava que havia vist amb els seu ulls la Verge, que li digué que el seu fill Jesucrist «era irat contra lo poble cristià». Home d’eloqüència vicentina, que començava els seus sermons amb el Bona gent! típic del també dominicà fra Vicent Ferrer, aviat començà a ser requerit per les poblacions veïnes. A Xàtiva, a la seu, sermonà davant una gran multitud penitent, afligida per la devastació passada. Fra Agustí Ferrandis, proclamava que «un senyal serà universal per tot lo món, tan espantable que molta gent morrà d’esglai», un senyal que serà d’aigua o de foc, i d’això sorgiria la sentència definitiva. Oooooh! La fi del món! El dia del judici! Ja us podeu imaginar les masses acollint-se, desesperades, a les prèdiques del dominicà de Llutxent. I tingué èxit, que per on anava els seguien nobles, cavallers i plebs. A cada poble on predicava recordava els mals passats, les «aigües espantables», i tothom esclatava de devoció, que demanaven confessió i mostraven penediment pels pecats comesos. Fra Agustí Ferrandis fou un sermonador exitós, tot un predicador reeixit. Als Estats Units de hui dia s’hagué afartat a guanyar diners com a telepreacher. Aleshores no existia la televisió, òbviament, però sí el boca a boca. —Voleu més aigua espantable? —preguntava amb to irat a les masses, que espaordides contestaven no. El dominicà prometia la salvació, la vida eterna, a canvi del penediment i la conversió, i era tan convincent que aviat es fixaren en ell els consellers i jurats de València. Calia fitxar-lo per a calmar les masses, que vingués al cap i casal, a l’autèntica ciutat, per volum d’habitants, del Regne.

Mossèn Joan de Pròixita fou el gran valedor de fra Agustí Ferrandis. Els Pròixita, val a dir-ho, eren els senyors de Llutxent i protectors del monestir dominicà del Corpus Christi. El germà de Joan, Nicolau, era el senyor de Llutxent aleshores. Joan de Pròixita no sobrevisqué molt més enllà de l'aiguat. El 10 d'agost de 1476 traspassà i la seua muller demanà a fra Agustí Ferrandis que assistís al sepeli. Fou la segona vinguda del dominicà a València, on hagué de comparèixer davant el vicari episcopal Guillem de Vic. 

València envià a en Joan de Pròixita a demanar a fra Agustí Ferrandis que vingués a la ciutat. Vaja! Els Pròixita eren els senyors de Llutxent i mossèn Joan acabà convertint-se, val a dir-ho, en un hooligan del frare visionari. El frare hi anà, a València, només faltaria. Èmul de fra Vicent Ferrer, sermonar a València significava convertir-se en predicador de primera divisió, de champions league. Hi arribà el dia 25 de gener, divendres, com sant Vicent, seguit per una massa de penitents, i s’allotjà a casa de misser Miquel Albert, un important prohom de la ciutat, jurista (era advocat de la ciutat), i, en un futur no molt llunyà dels esdeveniments narrats, també empresari, tot sent un dels principals capitalistes del negoci de la impremta a la ciutat. Ell és precisament qui aportà els diners per a editar Lo quart del Cartoixà (1495) i Lo primer del Cartoixà (1496) de Joan Roís de Corella. Doncs bé, a casa d’aquest important prohom, tan atemorit com la resta de mortals dels mals que venien del cel, fou acollit fra Agustí Ferrandis, qui predicà en una catedral abarrotada el diumenge 27 i el dilluns 28. En tots els sermons repetia que havia vist amb els seus ulls la Mare de Déu. I la gent —vatua!— se’l creia. Dimarts predicà al monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya, on hui dia és Sant Miquel dels Reis, i tot seguit s’acostà a Museros, al monestir dominicà dedicat a Sant Onofre. A l’endemà, dimecres, fou a Sagunt i arribà fins a Sogorb, la seua terra de naixença.

La plaça o rambla de Predicadors, hui dia dita "plaça de Tetuan", fou escenari de les desgràcies de la "nit espantable" del 6 de desembre de 1475. Al convent de predicadors, en l'actualitat "Capitanía General", fou confinat fra Agustí Ferrandis. Passat el perill, és a dir, aplacada la ira divina, a les autoritats eclesiàstiques no els feia gràcia que el frare procedent de Llutxent anàs dient arreu que havia vist amb els seus ulls la Verge Maria. 

Home sant o falsari?

El 7 de febrer era a Vinalesa i l’endemà entrà de nou a València, seguit per una cohort de seguidors. Ara, però, no el deixaren predicar. Guillem de Vic, vicari del cardenal-bisbe absent Roderic de Borja, es negà a deixar-lo entrar una segona vegada a la catedral. Però què és això que havia vist la Verge? Quan el bon oratge tornà, marxà la por i vingué la tranquil·litat, el penediment s’oblidà. El comte de Cocentaina i governador del Regne, mossèn Joan Roís de Corella, tampoc donava crèdit a les visions del dominicà sogorbí, que se’n tornà a Llutxent. El 4 de juliol, el capítol catedralici, amb l’excepció d’un canonge, acordà que les visions de fra Agustí Ferrandis no eren cosa divina. Així, doncs, Ferrandis era un falsari.No obstant això, el frare llutxentí tenia seguidors, bastants, entre els prohoms valencians, com són els citats mossèn Joan de Pròixita i misser Miquel Albert. El frare fou sotmès a interrogatori pel mateix Guillem de Vic, i com perseverà en les afirmacions que havia vist la Mare de Déu, fou confinat al convent de Sant Domènec (la Capitanía de l’ara plaça de Tetuan). Allà s’estigué fins que obtingué permís per marxar a Castella. I a Castella marxà i allà morí.

"Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa la catàstrofe". Així expressa el cantautor xativí Raimon com és la pluja, la pluja "que no va a escola", al País Valencià. Ara, setembre de 2019, ha demostrat a bastament, com en novembre de 1475 a febrer de 1476, com d'intensa i perillosa pot arribar a ser. A la imatge, el riu Clariano desbordat aquests darrers dies al seu pas per Ontinyent.  

I fins ací el relat del gran aiguat de 1475-1476, amb les conseqüències derivades, com l’aparició del frare que confongué la tempesta amb un senyal de la fi del món. Aiguats i riuades hi hagué abans del 20 de novembre de 1475 i n’hi hagué després. Com diu la cançó del Raimon: «Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa la catàstrofe». I així és, efectivament, des de temps immemorials. Però com també diu la cançó: «A escola et robaven la memòria, / feien mentida del present. / La vida es quedava a la porta / mentre entràvem cadàvers de pocs anys». Per a acabar preguntant a la manera de sentència: «Qui em rescabalarà dels meus anys / de desinformació i desmemòria?». Vés què hi farem! Estem condemnats, subjectes, per l’Espanya de la desinformació i la desmemòria, la de l’escola de «cadàvers de pocs anys», la que fa mentida del present i també del passat, la que converteix la història pàtria en un garbuix de falsedats, oblits, senyera amb màcula blava i corònim imbècil, la de les ofrenes i rendibúsa la Meseta ponentina, inclosa la deserció lingüística. Amb quina lleugeresa s’abaixen els pantalons els polítics autòctons d’ànima provinciana davant l’amo carpetovetònic. A Madrid, la capital de la Meseta, no hi ha DANA possible, és inconcebible que hi haja, als països de la Mediterrània, però, sí. Ial País Valencià estant, si continuem obnubilats en la visió grotesca de la Cort de la riba del Manzanares, que desconeix què és una DANA i, doncs, li importa un rave, sempre estarem venuts als càstigs del cel en forma de gota freda. Pels nostres pecats serà, com apuntava fra Agustí Ferrandis en 1475-1476;per ser banyuts i pagar el beure, el dels espanyols, per pagar la borratxera del Borbó successor del feixista Franco, que ens escup amb les denominacions Levante i Sureste, en compte d’ocupar-nos a refer el país i destinar els nostres recursos,no a alimentar els paràsits que fan niu a la Villa y Corte mesetària, sinó a preparar-lo perquè catàstrofes com la de 1475-1476, i també la d’ara del 2019, no passen més, o si passen, que no causen més mal de l’estrictament inevitable. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next