Alacant 1709. El darrer bastió del Regne

Alacant, el darrer bastió del Regne. No caigué en mans borbòniques fins a abril de 1709.

El 25 d’abril de 1707, amb la derrota de l’exèrcit austriacista a Almansa, s’inicià la desfeta definitiva del Regne que fundara Jaume I al segle XIII. Felip de Borbó (V de Castella) liquidà les institucions forals valencianes dos mesos després. Ai quan el mal ve d’Almansa! La resistència de maulets i austriacistes, però, encara perdurà dos anys més al País Valencià, que la guerra continuà.Alacant, plaça forta del Regne, fou l’última població valenciana a caure en mans de l’exèrcit de Felip V, i el seu castell, bastió de la resistència contra l’ocupació borbònica (espanyola i francesa),no capitulà fins al 19 d’abril de 1709.

La memòria històrica, imprescindible per a la salut democràtica d’una societat, cal reivindicar-la, puix que l’oblit condemna a la desaparició, a l’extinció. Fa dues setmanes es commemorà la fi de la Guerra d’Espanya de 1936-1939, la guerra «civil» per antonomàsia a ponent enllà, però per a nosaltres, els valencians i tots els catalans, un capítol més dels intents de destrucció del nostre país, de la nostra singularitat nacional i històrica. Guanyaren els de la rojigualda, però els de la franja morada —color de Castella— a la bandera no eren precisament paladins del dret a l’autodeterminació dels pobles. Els costà Déu i ajuda acceptar l’autonomia del Principat català i arribaren a empresonar el president Lluís Companys i el govern català. Potser la volien «roja», si s’esqueia, la seua Espanya, però mai no, com ells diuen, rota. Els Països Catalans, en definitiva, són terra conquerida, adherida a la força al seu sistema de representacions que constitueix la ideologia espanyolista que impregna els fets i els sentiments tant d’un Santiago Abascal i un Pablo Casado (la derechona pura i dura), com d’un Pedro Sánchez, un Pablo Iglesias o un Cayo Lara. Aquest darrer, exlíder d’Izquierda Unida (més aïna la «izquierda hundida» espanyola), que no fa molt criticà impúdicament els jornalers andalusos solidaris amb el procés sobiranista català sota l’argument groller de «amb què pensen pagar el PER»

L’ambició personal d’un individu, Ferran d’Aragó (a la imatge), i el seu casament en 1469 amb una princesa estrangera, Isabel de Castella, comportà una unió personal de territoris diversos que degenerà en imposició de la part beneficiària de l’hegemonia sobre les parts obligades a acatar-la. D’això que els Països Catalans (Corona d’Aragó) deixaren de tindre rei present, que el monarca es convertí en absent i castellà. D'aquella pols vénen els fangs que encara atribolen als valencians -a tots els catalans- en el present.

Deia el gran escriptor empordanès Josep Pla, almenys se li atribueix la frase, que «el que s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres». Ben bé, l’argument no seria traslladable a la totalitat dels que s’identifiquen amb el gentilici «espanyol», però sí —a la vista està— a bona part, si més no als que viuen de la política de pa sucat amb oli convencional, és a dir, els de l’«afarta’m i digues-me ruc» (en castellà: dame pan y dime tonto), que tant abunden a la politiqueria mesetària (veges tu el Cayo Lara dels collons!) i dels territoris assimilats o per assimilar, els «equidistants» els primers. Tanta murga amb l’infrafinançament valencià, que si el Montoro no m’estimava, que si l’almoina pressupostària frustrada del Sánchez, que si les engrunes que pidola el Baldoví, i al cap i a la fi, total fava igual estic que estava, que a Madrid, finalment, xiulits. La solució és ben senzilla. Finançament just? Doncs no resta una altra eixida coherent i digna que enviar Espanya a pastar fang, que ja va sent hora: INDEPENDÈNCIA.

L’ambició personal d’un individu, Ferran d’Aragó, i el seu casament (1469) amb una princesa estrangera, Isabel de Castella, comportà una unió personal de territoris diversos que degenerà en imposició de la part beneficiària de l’hegemonia sobre les parts obligades a acatar-la. D’això que els Països Catalans (Corona d’Aragó) deixaren de tindre rei present, que el monarca es convertí en absent i castellà. A partir d’aleshores la davallada, no sense turbulències com les Germanies, puix que una vegada desaparegut el rei efectiu (Ferran II traspassà el 23 de gener de 1516), la Corona de catalans i aragonesos esdevingué una peça secundària del conglomerat territorial dinàstic dels Habsburg residents a Castella, apropiada del corònim «Espanya». El que uní el tàlem, ben bé el mateix tàlem el pogué desfer. Carles II, el darrer Habsburg hispànic, morí sense fills (1 de novembre de 1700). Els castellans volien el francès Felip d’Anjou com a rei, els catalans —valencians i balears inclosos— i aragonesos preferien l’austríac arxiduc Carles. La solució que hagués evitat tant de mals: partir peres i bon vent i barca nova. No fou així. Castella (Espanya) s’imposà i d’aquella pols vénen aquests fangs.

Com la resta del Regne valencià, Alacant, que tant s’havia caracteritzat en la lluita contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), acceptà amb perplexitat el testament de Carles II (apanyat per la camarilla del cardenal Fernández de Portocarrero), que atorgava la corona de València i «les Espanyes» a un príncep francès, Felip d'Anjou, a la imatge, el Felip V dels castellans (espanyols). 

Alacant austriacista

La història, tradicionalment, l’escriuen els vencedors, si més no la història canònica, la que s’ensenya a les escoles, fins i tot ara mateix, a l’escola valenciana presumptament «dogmatitzada» que denuncien els esbirros de PP i Cs a tort i a dret. Ep! El jovent estudia —atenció!— història d’Espanya, de forma absolutament majoritària en castellà, amb manuals que popen la «nació» espanyola i un professorat en gran mesura ignar de la història del país on imparteixen la docència. La història dels valencians és subalterna, perfectament prescindible, perquè el que toca, allò que és important és la història d’Espanya, la de Fernando III el Santo i no la de Jaume I, la de Guzmán el Bueno i no la de Roger de Llúria, la de les Comunidades de Castilla i no la de les Germanies, la del Siglo de Oro i no la de la valenciana prosa; en definitiva, la dels espanyols i no la dels valencians.

A Alacant, ciutat portuària, la rambla emblemàtica de la ciutat rep el nord de Méndez Núñez, l’almirall espanyol —gallec de naixement— que bombardejà en 1865 Valparaíso (Xile) i el Callao (Perú) en una guerra inútil, de potència colonialista vinguda a menys, però ignora els almiralls autòctons Roger de Llúria (senyor de Cocentaina) i Bernat de Sarrià (senyor de la Marina Baixa) que feren possible, com deia el cronista Bernat Desclot, que «nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut o senyal del rei d’Aragó en la coa». Ja veieu, que l’Espanya estat-nació naixent decimonònica i la seua continuadora del segle XX bastiren un univers referencial que ofegà tot rastre de la singularitat valenciana del passat, fins i tot en les nomenclatures dels carrers.

El 8 d’agost de 1706 Alacant, controlada pels borbònics d'O'Mahony, fou presa a l’assalt pels austriacistes, destacant en l’atac el regiment de catalans del Principat al servei del Regne de València de Rafael Nebot, a la imatge. O’Mahony, incapaç de repel·lir l’atac, abandonà el clos urbà i fugí al castell, on aconseguí resistir fins al 7 de setembre. 

Una Espanya que obvia o oblida els valencians, en definitiva, nascuda de l’entronització dels Borbons als inicis segle XVIII. No estranye, doncs, que la resistència d’Alacant a les armes de Felip V fóra menystinguda o directament oblidada a dretcient. Fins i tot destaquen que els que resistiren a Alacant eren els anglesos, tot negant la participació valenciana (i alacantina, òbviament), en la lluita contra els Borbons. Com la resta del Regne, Alacant, que tant s’havia caracteritzat en la lluita contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), acceptà amb perplexitat el testament de Carles II (apanyat per la camarilla del cardenal Fernández de Portocarrero),que atorgava la corona de València i «les Espanyes» a un príncep d’aqueixa nacionalitat. No obstant això, quan s’iniciaren les hostilitats al Regne (1705), els primers moviments dels austriacistes foren acollits amb escepticisme, no així a l’Horta alacantina, on l’adhesió a l’Arxiduc Carles d’Àustria s’imposà des del primer moment.

A Alacant, com a tot al Regne existia, a més a més, un ferm sentiment antifrancès, que francesa havia estat la flota que, comandada per l’almirall Jean d’Estrées, el 25 de juliol de 1691 arrasà la ciutat. Només una desena part dels edificis restà indemne de la destrucció; l’Ajuntament s’incendià i per a sempre perdé el seu arxiu històric. En gener de 1706 un exèrcit de miquelets, encapçalat pel saforenc Francesc Garcia d’Àvila intentà prendre Alacant, però fracassà. La ciutat estava defensada per una guarnició de francesos i napolitans comandada pel mariscal irlandès al servei de Lluís XIV Daniel O’Mahony, personatge que el mateix Josep Manuel Minyana, reconegut historiador botifler (valencià partidari de Felip V), descriu com a «iracund, sanguinari, venjatiu i disposat a qualsevol crueltat».

Alacant en mans dels austriacistes, fou nomenat un nou Consell (govern municipal), ara encapçalat pel justícia Cosme Martí i els jurats Lluís Escòrcia, que tant s'havia destacat en la presa de la ciutat, Josep Maltès, Joan Sanxo i Lluís Cantó. 

Alacant i Peníscola eren les dues places fortes del Regne, regides per un governador militar. El turó del Benacantil, altiu, servia de plataforma d’un dels castells més formidables de tot el País Valencià, la fortalesa de Santa Bàrbara. La ciutat era mantinguda a la força, manu militari, sota l’obediència de Felip V. Ara bé: destacats prohoms locals ja s’havien conjurat per lliurar Alacant als miquelets (l’exèrcit valencià de l’Arxiduc), com era el cas de Josep Miralles d’Imperial, marqués de la Torre de Carrús, aleshores justícia de la vila, que elaborà un pla per obrir les portes a les tropes de Garcia d’Àvila, però que fou avortat per O’Mahony i els seus. Un altre destacat austriacista alacantí era el batlle general de la ciutat Vicent Pasqual de Pubill.

Des del 18 de desembre de 1705, els austriacistes eren amos de la capital valenciana i de gran part del país. Tanmateix, una poderosa guarnició borbònica mantenia encara Alacant sota el poder de Felip V.Estava composta per tropes italianes, franceses i irlandeses, a les que s’han d’afegir cent-cinquanta dragons (combatents a cavall i a peu) del regiment de Granada que trameté el bisbe de Cartagena-Múrcia, Luis Antonio de Belluga, i un nombre indeterminat de milicians botiflers comandats per Pere Corbí. En total, gairebé quatre milers d’homes. Des del 6 de juny els miquelets valencians del noble alacantí Lluís Escòrcia havien bloquejat la ciutat per terra, mentre que la flota britànica de John Leake impedia qualsevol ajut borbònic per mar. El 31 de juliol de 1706 començà el setge dels aliats i el 8 d’agost la ciutat fou presa a l’assalt, destacant en l’atac el regiment de catalans del Principat al servei del Regne de València de Rafael Nebot.Aquesta milícia havia estat reclutada pel virrei borbònic, però iniciades les hostilitats al Regne es passà al bàndol austriacista. El comandant borbònic O’Mahony, incapaç de repel·lir l’atac, abandonà el clos urbà i fugí al castell, on aconseguí resistir fins al 7 de setembre.

El comandament militar d'Alacant, en nom de Carles III (rei dels valencians), fou encomanat al major-general britànic Richard Gorges, substituït en març de 1707, un mes abans del desastre d’Almansa, pel també major-general britànic John Richards. L'exèrcit britànic fou el contingent militar principal de l'Alacant austriacista. 

Alacant restà, doncs, del costat austriacista i s’establí un nou Consell (govern municipal), encapçalat pel justícia Cosme Martí i els jurats Lluís Escòrcia, Josep Maltès, Joan Sanxo i Lluís Cantó. El comandament militar, en nom de Carles III (rei dels valencians), fou encomanat al major-general Richard Gorges, substituït en març de 1707, un mes abans del desastre d’Almansa, pel també major-general britànic John Richards. A Alacant el partit borbònic s’enfonsà i no només per l’èxit inicial dels aliats (austriacistes amb l’ajut de britànics, neerlandesos i portuguesos), com havia passat en altres localitats del Regne. La disputa dinàstica es convertí en lluita nacional per la supervivència del país quan el decret filipista de 29 de juny de 1707 abolí els Furs i liquidava el Regne. Això suposà la conversió a l’austriacisme de botiflers de primera hora, com l’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona. I és que la repressió borbònica, espanyolíssima, afectà també els botiflers, que mai no pensaren que la victòria de Felip V significara la fi de l’estat valencià i l’ocupació del país per una gernació de buròcrates i militars castellans. D’altra banda, Alacant no patí especialment els efectes de la «revolució maulet» i això fou determinant per a l’adhesió de la seua aristocràcia local, com és el cas dels Escòrcia, com també l’elxana (entre altres, els Baïllo de Llano, convertits en comtes de Torrellano per Carles III), a la causa de l’Arxiduc, convertida per les espanyolades del govern de Felip V en causa patriòtica. Els valencians, ocupat el seu Regne, no dubtaren a organitzar guerrilles per a hostilitzar l’invasor i a formar regiments per a lluitar al Principat català, on la guerra es prolongà fins a l’11 de setembre de 1714.

La desfeta de l'exèrcit austriacista a Almansa (25 d'abril de 1707), a la imatge, significà l'aïllament d'Alacant per terra, que no per mar. A la ciutat arribaren les restes de l'exèrcit aliat (britànics, neerlandesos i portuguesos). La guerra continuà i Alacant no fou amenaçada fins a després de la caiguda de Dénia en mans borbòniques, en novembre de 1708.

Resistència a ultrança

La desfeta de l’exèrcit aliat austriacista (britànics, portuguesos i neerlandesos) a Almansa significà l’aïllament de la ciutat per terra, no així per mar. També a Alacant arribaren les restes de l’exèrcit aliat i les tropes auxiliars de miquelets autòctons. L’aïllament i la presència de tanta soldadesca vinguda del front de batalla afavorí l’aparició d’epidèmies, que agreujaren la situació. La guerra continuà i els borbònics només aconseguiren concentrar els seus esforços contra Alacant una vegada controlada Dénia en novembre de 1708, la qual no es rendí fins el 9 de gener següent. A partir d’aquell moment l’exèrcit de Felip V, compost de dotze mil efectius i comandat per Claude François Bidal, marquès d’Asfeld, inicià el setge d’Alacant. Els primers borbònics a arribar-hi foren els set batallons castellans a les ordres del coronel Pedro Ronquillo. La vista dels borbònics a l’altra banda de la muralla provocà l’alarmà entre els alacantins i els austriacistes d’altres llocs del Regne que estaven refugiats a la ciutat. Molts, tement les represàlies de la desfeta, s’embarcaren cap a Mallorca, que romandria lliure dels Borbons fins a 1715, entre altres, les famílies dels que més s’havien destacat en la causa de l’Arxiduc. Alacant la defensava una guarnició autòctona de miquelets i d’austriacistes d’altres llocs. En total, poc més d’un miler d’homes. El castell, mentrestant, era defensat per soldats britànics (Gran Bretanya, com a tal, existia des de 1707), uns huit-cents, pertanyents al regiment d’infanteria de Hotman, el regiment Sybourg i un destacament d’artillers marins.

Tota aquesta força austriacista estava capitanejada pel governador militar de la plaça, el major-general britànic John Richards, que, davant la desproporció d’efectius entre un i altre exèrcit, pactà la capitulació de la ciutat, que no del castell, de gran importància estratègica, puix que garantia la presència austriacista al sud valencià. Una part de la guarnició d’Alacant, la formada pels miquelets autòctons i altres contingents aliats, eixí en direcció cap al Principat amb honors militars, mentre que els britànics es feren forts al castell. Richards confiava que l’esquadra britànica de l’almirall George Byng, que era a Maó, pogués socórrer-los. Ara bé: Byng no arribà a temps.La reina Anna de la Gran Bretanya, per a evitar desercions i traïcions, havia ordenat que el castell d’Alacant fóra defensat solament per efectius britànics.Cabia la possibilitat, si Carles III (rei de catalans i aragonesos que ambicionava ser rei d’Espanya) fracassava a la Península, que Alacant es convertís en un altre Gibraltar per als britànics.

Alacant en 1709. Mapa anglès de la ciutat en aquell moment. El major-general John Richards preparà conscienciosament la defensa. La ciutat era defensada per una guarnició austriacista, majoritàriament de miquelets valencians, mentre que al castell es concentrava l'exèrcit britànic.

El 3 de desembre de 1708 la tropa borbònica del marquès d’Asfeld entrava a la ciutat pel raval de Sant Anton. Ben proveïts de vitualles, els defensors del castell estaven preparats per resistir un llarg setge. Per evitar un possible desembarcament austriacista, els borbònics ompliren de trinxeres les platges properes a la ciutat i reforçaren l’artilleria dels baluards. Tanmateix, per evitar sorpreses calia reduir quan abans millor la resistència dels anglesos i miquelets refugiats a la fortalesa de Santa Bàrbara. Per això, el comandant borbònic concebé la idea de fer explotar una gran mina que destruís les defenses del castell. S’iniciaren de seguida els treballs d’excavació, entrebancats un i altre cop per l’acció dels resistents, que finalitzaren a mitjan febrer de 1709. El 28 d’aquest mes fou carregada la mina amb 1.200 quintars de pólvora i la guarnició del castell fou comminada altra vegada a retre’s. Fou debades, Richards no es rendia. Descartada, doncs, qualsevol rendició dels assetjats, la mina fou encesa el dia 4 de març i la terrible explosió destruí la muralla de migjorn del castell i tot el camí d’accés des de la ciutat. La pluja de pedres sepultà el barri més immediat a la fortalesa, que encara hui dia rep el nom de la Mina.

Els assetjats, com a conseqüència de l’explosió, patiren més de dos centenars de baixes. El major-general John Richards morí entre les runes dels edificis derruïts. Tanmateix, la fortalesa no es rendí i encara resistí un altre mes. Mort Richards, el comandament l’assumí el tinent coronel Albon. L’esquadra britànica, finalment arribà en abril a la badia d’Alacant, comandada per Byng i James Stanhope, que des de 1708 era el comandant en cap del exèrcit britànic que lluitava a la península Ibèrica. Ni més ni menys que vint-i-tres vaixells que transportaven un contingent d’infanteria de tres milers i mig d’homes. Era la darrera esperança per a mantenir Alacant i el seu castell sota la sobirania de Carles III. Les defenses costaneres, però,feren fracassar el desembarcament. Aleshores Stanhope negocià la retirada de la tropa que encara defensava el castell. Així, convençuts ara sí de la inutilitat de la resistència, els defensors del castell alacantí s’embarcaren el 19 d’abril, amb honors militars, en els vaixells de Byng i Stanhope amb destinació Barcelona, on la lluita continuà fins a 1714. Pres el castell d’Alacant, finalment, Felip V controlà definitivament tot el País Valencià. Les partides de miquelets encara fustigarien uns anys més les tropes borbòniques d’ocupació, però fou en va. El Regne que fundara Jaume I al llunyà segle XIII, definitivament, deixà d’existir.

El major-general Richards sempre confià que l’esquadra britànica de l’almirall George Byng, amb base a Maó, pogués socórrer-los. Byng, però, no arribà a temps per a evitar el dissortat desenllaç de Richards. 

Venceren però no convenceren

Els borbònics —els espanyols— acabaren amb el Regne, físicament, però no amb el seu record. Precisament, la seua memòria és la que encara permès als valencians definir-nos com a subjecte històric i nacional, amb la resta dels Països Catalans. Tot i les hòsties rebudes, tot i l’espanyolització obsessiva, tot i el menyspreu de la nostra llengua i cultura, tot i les imbecil·litats dels «equidistants» i fauna blavera i neoblavera que ens afronta. La decadència nacional iniciada al segle XVI amb l’entronització dels Habsburg espanyolitzats tingué el seu punt i final. El país, ara sí, fou unit a la Castella-Espanya que somniàs el comte-duc d’Olivares en 1626. 

Ara, amb els Borbons, era el Consell de Castella —Castella!— l’única Espanya permesa. Tothom castellà i punt. Com digué don Claudio Sánchez-Albornoz, castellaníssim historiador de les essències hispàniques a les Corts constituents espanyoles republicanes de 1931, «Castilla hizo a España y España deshizo a Castilla».Vaja! Replicava la frase lapidària d’Ortega y Gasset a España invertebrada: «Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho». En definitiva, faça o qui desfaça, Castella = Espanya, en temps d’Olivares, de Felip V, de Sánchez Albornoz, de Franco i de Felipito «el Preparao». L’historiador regnícola valencià Gaspar Escolano ja advertia en 1610, a la Década primera de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia, que els castellans anomenen «a sola Castilla España y a solos los castellanos españoles». 

El 3 de desembre de 1708 la tropa borbònica, a la imatge, comandada pel marquès d’Asfeld, entrava a Alacant pel raval de Sant Anton. Richards, per a evitar un riu de sang inútil, decidí lliurar la ciutat i concentrar la defensa en el castell. Per evitar un atac austriacista per mar, els borbònics bastiren trinxeres a les platges properes a la ciutat i reforçaren l’artilleria dels baluards. 

Escolano ho expressava aleshores expressivament enfadat, però —ai llas!— és el que hi havia d’ençà que Ferran II d’Aragó es convertí en V de Castella. I si no t’agrada, a plorar a les palmeres. Espanya era Castella i la seua llengua l’espanyola des que —com diu també Escolano— «el imperio de la corona de Aragón se pasó a la de Castilla». Ferran el Catòlic, clar i castellà,deia que «como quiere sean, a Dios gracias, todos juntos los reinos de nuestra real Corona de Aragón con estos nuestros reinos de Castilla y todos debajo de un señorío». 

El comandant borbònic, per a vèncer prest la guarnició del castell, concebé la idea de fer explotar una gran mina que destruís les defenses de la fortalesa. El 28 de febrer de 1709, excavada la mina, fou carregada amb 1.200 quintars de pólvora. La guarnició del castell fou comminada a retre’s, però Richards es negà. La mina fou encesa el dia 4 de març i la terrible explosió destruí la muralla de migjorn del castell i tot el camí d’accés des de la ciutat. La pluja de pedres sepultà el barri més immediat a la fortalesa, que encara hui dia rep el nom de la Mina. 

No hi havia dubte possible, tot i l’empipament d’Escolano i altres historiadors regnícoles: Ferran II, massa acastellanat encara que els castellans li digueren catalanote, havia escollit nació i regne: era castellà i sempre desitjà ser rei de Castella abans que sobirà de catalans i aragonesos. I després d’ell arribaren els Habsburg, una nissaga d’alemanyots castellanitzats (espanyolitzats), que —val a dir-ho— menystingueren tant com volgueren tots els catalans. D’això que, literàriament, parlem de decadència. Políticament també. Ara bé: el coup de grâce espanyol contra el Regne valencià arribà amb el francès Felip de Borbó: Almansa (1707), Alacant (1709) i, definitivament, quan caigué Barcelona (1714), defensada per patriotes valencians.

James Stanhope, el comandant en cap de l'exèrcit britànic a la Península, a la imatge, arribà a Alacant en abril, amb la flota de Byng. Debades intentà desembarcar els seus homes a les platges alacantines i, a causa dels impactes de l'artilleria borbònica en els vaixells britànics, decidí negociar l'eixida de la guarnició britànica que encara defensava el castell alacantí. La capitulació definitiva es produí el 19 d'abril. 

Els borbònics, els castellans esdevinguts únics espanyols possibles, venceren però, atenció!, no convenceren. Sí, és la frase etzibada per Miguel d’Unamuno al feixista Millán Astray en 1936, «venceréis pero no convenceréis», però que és perfectament aplicable a la relació dels Borbons, d’Espanya, amb els valencians. La prova: la València patriota encara existeix. Si no fóra així, aquest article seria impossible i mai no hagués vist la llum. Tres-cents anys d’espanyolització i repressió contra la llengua, la cultura, el territori i el ser dels valencians, que encara continua, no han aconseguit doblegar la determinació valenciana de continuar sent país. La història, la nostra memòria del passat de llibertats nacionals, ens manté dempeus.Recordem-la i honorem-la.

L'esclat de la mina borbònica deixà una ferida en el tossal del Benacantil, on s'assenta el castell, per sempre. Durant dècades els despreniments de roques afectaren les cases aixecades al vessant sud del tossal, com encara podem apreciar en la foto de la imatge, de finals del segle XIX. 

A Alacant, els de la «memòria històrica», l’espanyola i franja morada, veneren el capità del carboner Stanbrook Archibald Dickson, que amb el seu vaixell rescatà dos milers i mig de refugiats republicans que fugien de la repressió franquista. Segles abans, un altre britànic, el major-general John Richards, resistí fins a la mort al castell alacantí en defensa del Regne dels valencians. Anglès, però catòlic, rebé els últims sagraments, abans de morir, a mans del jesuïta Antoni Pasqual. Richards també és memòria històrica i mereixeria del reconeixement pel seu valor en la defensa del País Valencià contra l’horda borbònica. Fou el comandant del darrer bastió del Regne. Dissortadament, però, un heroi bandejat, ignorat a dretcient per l’espanyolisme, a qui, òbviament, no interessa gens recordar-lo, i també, per burrera, oblidat pel neoregionalisme samarretero i de fallera major, el que pidola almoina a Madrid i para el cul al Borbó de l’«a por ellos, oé» ací.Què us diré? Lamentable. Allà ells, i elles! Vulguen o no, sàpiguen de la història pàtria o no i brame qui brame, Alacant fou el darrer bastió del Regne, defensat pel valent John Richards i els seus homes, la darrera esperança d’independència del nostre país contra la barbàrie ponentina. Quan el 19 d’abril de 1709 capitulà la guarnició britànica que defensava el castell de Santa Bàrbara, el Regne foral morí, però no el seu record ni el desig d’algun dia restablir la llibertat perduda.

La resistència valenciana no morí. Pres el Regne, els esforços per reeixir continuaren al front del Principat català, fins a la definitiva conquesta de Barcelona per Felip V l'11 de setembre de 1714. 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next