Alacant, març de 1939: la desfeta republicana

El 31 de març de 1939, els feixistes aconseguiren fer-se amb el control del port d'Alacant, a la imatge. La guerra d'Espanya (1936-1939), definitivament, havia acabat. 

Ara fa huitanta anys el port d’Alacant, l’últim territori de la II República, queia en mans dels franquistes. Allà, als molls a vora mar, una multitud de republicans vinguts de tot arreu esperava vanament l’arribada del vaixell redemptor que mai no hi arribà. La II República, definitivament, finí. Un dia després de pres el port alacantí, Franco declarà la fi de la guerra.

En abril de 1938 s'ensorrà el front d'Aragó i els franquistes arribaren fins al Principat de Catalunya i el País Valencià. El dia 15 arribaven a Vinaròs, com veiem a la imatge. El territori de la II República restà partit en dos. 

Ara fa huitanta anys la II República espanyola, definitivament, s’enfonsava per l’acció dels militars facciosos aixecats en armes contra les llibertats democràtiques, els principals i grans responsables de tres anys de guerra cruel, però també rebentada per les misèries internes que la menaren a tan tràgic final. A Madrid, el 5 de març de 1939, un colp d’estat declaradament anticomunista descavalcava del poder el cap del govern republicà Juan Negrín, arran d’això obligat a abandonar l’indret anomenat en clau «posició Yuste», la finca el Poblet, a Petrer, i marxar a l’exili des de l’aeròdrom situat a la pedania del Fondó, a Monòver (les Valls del Vinalopó).

Què us diré? La República dividida, devorada per qui, sobre el paper, juraren defensar-la. A Negrín els seus rivals —enemics— polítics, que els tenia de tot pelatge, el responsabilitzaven de l’allargament innecessari de la guerra, des que a l’abril de 1938 s’ensorrà definitivament el front d’Aragó i els franquistes arribaren a la Mediterrània (presa de Vinaròs, el 15 d’abril), amb la qual cosa el territori de la República restava, definitivament, partit en dos. La resposta a la desesperada de Negrín foren els seus Tretze punts (30 d’abril), amb l’esperança d’arribar a una pau negociada amb el bàndol franquista amb la mediació internacional. Fou debades, Gran Bretanya i França, com des de l’inici del conflicte, continuaren fent la viu-viu, absortes en com aturar les ambicions de Hitler a Europa. Els txecs, com la República espanyola, també foren víctimes de la passivitat internacional, que deixà fer al feixisme. Ara, huit dècades després, el fantasma de l’autoritarisme reaccionari, del feixisme, torna a planar sobre Europa, a Espanya sobretot, que mai no ha deixat de ser en essència franquista, reviscola amenaçant. I, mentrestant, què fa la Unió Europea? Fan els ulls grossos, com els signants del Pacte de Munic del 29 de setembre de 1938, en què el primer ministre britànic Neville Chamberlain i el seu homòleg francès Édouard Daladier consentiren que Hitler s’annexionàs la regió txeca dels Sudets, acte previ a la intervenció completa a l’aleshores Txecoslovàquia. L’actitud de britànics i francesos fou un colp dur per a les aspiracions del govern republicà espanyol. El derrotisme s’emparà de bona part de socialistes, republicans azañistes i el que restava de l’exèrcit previ a 1936 enquadrat a l’Exèrcit Popular de la República. Franco, a més a més, volia guanyar la guerra i, encara més, aspirava a anorrear per sempre tota oposició, el «genocidi» ideològic, del qual l’Espanya neofranquista —no ho dic debades— de la II Restauració borbònica és tan deutor.

Gran Bretanya i França, temoroses d'una nova guerra europea, consentiren les excentricitats de Hitler i Mussolini. En conseqüència, també de Franco. Les potències feixistes s'imposaven al tauler d'escacs internacional. Hitler volia els Sudets i britànics i francesos ho acceptaren sense comptar amb l'opinió dels txecs. A la imatge, els participants a la conferència de Munic (29 de setembre de 1238). D'esquerra a dreta, Chamberlain, Daladier, Hitler, Mussolini i Ciano. 

Acabar amb Negrín i els comunistes

Vegeu: mentre l’Exèrcit Popular, sota comandament majoritàriament comunista, lluitava al front, a la rereguarda socialistes —diguem-ne— moderats (Julián Besteiro) i republicans (Manuel Azaña, el president de la República, trasbalsat pels esdeveniments, era la viva imatge de la desfeta) conspiraven contra Negrín (recordem-ho, militant del PSOE) i els comunistes. L’Exèrcit Popular intentà per enèsima vegada i última trencar les línies franquistes i recuperar la iniciativa a la batalla de l’Ebre. De juliol a novembre de 1938 la II República espanyola es jugà la darrera carta a les terres meridionals del Principat. S’aconseguí aturar l’ofensiva franquista contra València, interrompuda a la línia de trinxeres YXZ. L’ofensiva republicana a l’Ebre, però, fracassà amb grans pèrdues materials i humanes. Els franquistes des d’aleshores tenien via lliure per a ocupar Barcelona, on entraren el 26 de gener de 1939.

La resposta a la desesperada del cap del govern Negrín a l'ensorrament del front d'Aragó foren els seus "13 punts". L'esperança estava dipositada en la solució del conflicte gràcies a la intermediació internacional. Gran Bretanya i França, però, no respongueren. 

I ara què? Azaña, deslleial, anà a la seua. Contra Negrín, intentà debades que britànics i francesos intercedissen davant Franco. Azaña, profundament sumit en el derrotisme, abandonà de forma vergonyosa les seues responsabilitats com a president. Mentrestant, els militars no comunistes de l’Exèrcit Popular  (els generals José Miaja, Manuel Matallana i Leopoldo Menéndez) conspiraven, amb l’ajut del socialista Julián Besteiro. Caiguda Barcelona, Azaña abandonà Catalunya i Espanya amb la intenció de no tornar-hi. Estava encaparrat en què Franco, finalment, s’avindria a una solució negociada. Diàleg? Ja veieu Espanya com es pren el diàleg polític. Ni en 1938-1939 ni a l’Espanya de Felipito de Borbó: a por ellos, oé, sempre ha estat la màxima del franquisme, que, recordem-ho, assassinà sense misericòrdia la dissidència política, a la vista de tot el món, fins a 1974 (recordem que aquest any fou executat pels esbirros del règim Salvador Puig i Antich). Debades Azaña pronuncià aquell discurs a Barcelona, el 18 de juliol de 1938, on implorava «pau, pietat i perdó». Franco, a Burgos estant, òbviament se’n feia un fart de riure. Vaja, doncs, un president per a situació tan complexa i dissortada. Amb aquesta gent, ja veieu, la II República estava sentenciada.

Davant l'amenaça contra el Principat de Catalunya i el País Valencià, l'Exèrcit Popular de la República respongué a la desesperada, organitzant una ofensiva a les terres de l'Ebre, la qual, finalment, no reeixí. Les pèrdues en materials i homes foren quantiosíssimes i, des d'aleshores, Barcelona restà a mercè de l'invasor feixista. 

Negrín era conscient dels problemes militars, però això no li impedí albergar esperances. El cap del govern republicà intuïa que la guerra europea era pròxima, a tocar, i que això provocaria la intervenció de Gran Bretanya i França al conflicte espanyol. De fet, encertà, perquè la II Guerra Mundial s’inicià l’1 de setembre. La intenció de Negrín era esglaonar la resistència, amb la intenció de conservar la costa oriental de la Península i, important, mantenir activa la flota de guerra, que era a Cartagena, totalment necessària per a efectuar l’evacuació de persones i efectius per mar. D’això que abandonàs Madrid el 24 de febrer i s’establís a la posició Yuste (dita així en honor al monestir on es retirà l’emperador Carles V), lloc des d’on coordinar la defensa de l’arc territorial comprès entre València i Cartagena. Resistència, doncs, a ultrança, coneixedor com era de les vertaderes intencions genocides de Franco i els sequaços de l’Espanya negra.

D'esquerra a dreta, el cap del govern Juan Negrín, el president de la República Manuel Azaña, el general José Miaja (militar de carrera) i el general Valentín González "el Campesino", el comandant del mític Cinquè Regiment comunista de les milícies populars. Azaña, cada vegada més desil·lusionat pel curs dels esdeveniments, desconfiava de Negrín, Miaja també, a qui acusaven de voler fer d'Espanya una República socialista. 

El traïdor Casado

Negrín eixí de Madrid per a coordinar la resistència. A Madrid, però, hi restaven els militars antinegrinistes, que havien començat contactes amb Franco a través de la «quinta columna». El principal era Segismundo Casado, convençut que Franco s’avindria a pactar una rendició honrosa. En definitiva, com deia el general Vicente Rojo (nascut, per circumstàncies, a la Font de la Figuera), ara exiliat a França, tots eren militars que havien fet «honradament» la seua faena. El cap de la conspiració, però, era un polític molt unit a Azaña, el socialista Julián Besteiro. A Negrín li plovien colps i crítiques per tots els costats i l’acusaven d’allargar la guerra en va i de pretendre convertir Espanya en un estat comunista. Besteiro tenia alguna cosa més que discrepància política contra Negrín, que en veritat era l’animadversió personal. En descàrrec de Negrín (recordem-ho, del PSOE), cal dir que a la Unió Soviètica trobà allò que la no ingerència britànica i francesa no li proporcionava: armes, imprescindibles per a l’èxit en tot conflicte armat. Armes que calia comprar i, doncs, pagar (vet ací el mite de l’or de Moscou), i la col·laboració per a convertir les milícies civils de 1936 en un exèrcit regular i organitzat.

La intenció de Negrín era esglaonar la resistència, amb la intenció de conservar la costa oriental de la Península i, important, mantenir activa la flota de guerra, que era a Cartagena. D’això que abandonàs Madrid el 24 de febrer i s’establís a la posició Yuste (en honor al monestir on es retirà l’emperador Carles V), lloc des d’on coordinar la defensa de l’arc territorial comprès entre València i Cartagena. La posició Yuste se situava a la finca el Poblet de Petrer, a la imatge. 

Negrín era el cap de govern legítim. Azaña, malaltíssimament afligit, renuncià a la seua obligació. Romangué a França i, quan pogué, renuncià deshonrosament a continuar presidint la República. A la fi de febrer, quan Gran Bretanya i França reconegueren oficialment el govern franquista de Burgos, Azaña dimití (28 de febrer), fent cas omís a la insistència de Negrín perquè tornàs a Espanya a encapçalar la resistència. Altrament, França es negà a permetre l’embarcament dels soldats republicans que havien travessat la frontera perquè passassen a engrossir les files de l’exèrcit republicà encara en actiu al centre (Madrid), Extremadura, Andalusia i el País Valencià.

Els plans de Negrín es frustraren per la conxorxa de comandaments de l'exèrcit anticomunistes (i antinegrinistes), republicans azañistes, socialistes dretans com Julián Besteiro i -ah! Importantíssim- el concurs de la CNT. El coronel Segismundo Casado (al centre de la imatge) encapçalà el colp d'estat contra Negrín del 5 de març de 1939. A conseqüència d'això, Negrín i la direcció del PCE s'exiliaren l'endemà. Marxaren cap a l'exili des de l'aeròdrom situat al Fondó de Monòver. 

A Madrid, però, els conspiradors protagonitzaren un colp d’estat. El coronel Segismundo Casado (eh! Casualitat, el cognom coincideix amb el del líder de l’Espanya carca de hui), aleshores el cap de l’exèrcit del centre, s’avançà a la pretensió de Negrín de rellevar-lo del comandament. Casado, anticomunista, havia fet els seus deures, és a dir, havia contactat amb els quintacolumnistes; tenia relació, doncs, amb el govern facciós de Burgos i, a més a més, engalipà a socialistes incauts com el Besteiro, disposat a tot per fer caure Negrín. Ah! I no oblidà els cenetistes (la CNT), que aleshores, després dels fets de maig de 1937, odiaven tot allò que fes olor a partit comunista. Sense la intervenció del IV Cos d’Exèrcit comandat per l’anarquista Cipriano Mera, Casado no haguera reeixit a Madrid, amb la col·laboració interessada dels franquistes, que permeteren que les unitats de l’Exèrcit de Llevant i del XVII Cos de Reserva s’incorporassen a la lluita contra la resistència comunista.

El front s’ensorrà, els soldats abandonaven les trinxeres i una gernació fugia cap als ports de la Mediterrània, sobretot cap a Alacant (a la imatge el Mercat Central i l'avinguda Alfons el Savi en els anys trenta), on s’havia dit hi havia vaixells per a poder abandonar el país. 

Finalment, el colp triomfà. Negrín i els dirigents comunistes, arrecerats a la posició Yuste, però, no esperaren a la resolució del conflicte a Madrid. El colp d’estat havia triomfat a València (controlada pel general Manuel Matallana, que féu costat als sediciosos) i Alacant. Altrament, la flota republicana ancorada a Cartagena havia marxat. El seu comandant, l’almirall Miguel Buiza, decidí lliurar-se als francesos i traslladà la flota de guerra (tres creuers, huit destructors i altres unitats menors) a Bizerta (Tunis). Negrín, impotent, decidí marxar: «¿que quieren ser otros los que negocien la paz? Yo no me opondré». Tot seguit, el 6 de març, marxà a l’exili en un avió que des de Monòver el portà a Algèria.

El Stanbrook, protegit per la foscor de la nit, partí del port d’Alacant sobre les 23:00 hores del dia 27 de març, atapeït de passatgers, els 2.638 afortunats que aconseguiren deixar enrere la barbàrie franquista que els venia a sobre. A la imatge, el Stanbrook amb els refugiats republicans al port algerià d'al-Mars al-Kabīr, a prop d'Orà. 

La desbandada

Negrín i els comunistes fora de combat, una Junta Nacional de Defensa presidida per Casado assumí el govern. Intentaren contactar amb Franco, però fou debades. El «caudillo» de l’«Espanya Nacional» només admetia la rendició sense condicions. Si de cas ell —això deia— ja faria «concessions». No les féu, en absolut. I els que cooperaren a enfonsar el pla de Negrín per a resistir traint la República, aviat se n’adonaren que havien fet els moniatos. El 25 de març Franco envià Casado i companyia a pastar fang. El 28 els franquistes entraven a Madrid. I ara què? Calien vaixell per fugir cames ajudeu-me, però, on trobar-los? El front s’ensorrà, els soldats abandonaven les trinxeres i una gernació fugia cap als ports de la Mediterrània, sobretot cap a Alacant, on s’havia dit que hi havia vaixells per a poder abandonar el país. Rodolfo Llopis (socialista antinegrinista) féu plans, a París estant, per a evacuar els seus correligionaris des del port d’Alacant i noliejà el vell carboner de pavelló britànic Stanbrook. La multitud féu camí cap a Alacant, lloc on Casado i la seua camarilla els enviava, per així ell i els seus fugir tranquil·lament pel port de Gandia sense ningú que els molestàs. Alacant, finalment, es convertí en una ratonera, un parany, on una gernació s’hi congregà a l’espera dels vaixells que mai no hi arribaren. Una massa desesperada de 60.000 persones omplien la ciutat, molts malvivien als carrers, i més de 15.000 s’amuntegaven als molls. El Stanbrook, protegit per la foscor de la nit, partí del port alacantí sobre les 23:00 hores del dia 27 de març, atapeït de passatgers, els 2.638 afortunats que aconseguiren deixar enrere la barbàrie franquista que els venia a sobre. Orà era la destinació. No fou l’últim vaixell, però, que abandonà Alacant. Ja en la matinada del dia següent una altra embarcació de càrrega, la francesa Maritime salpà amb un grup molt selecte d’exiliats, entre ells l’exbatle alacantí Llorenç Carbonell i Manuel Rodríguez, exgovernador civil de la província d’Alacant. Ja no hi hagué més vaixells. La multitud, desesperada, havia intentat embarcar per la força al Maritime, però fou en va. Un bombardeig la dispersà i permeté salpar al vaixell, el qual tenia per destinació Marsella. D’aquest vaixell, val a dir-ho, no se’n parla molt. I és que el seu capità, per a dissort dels republicans, no demostrà la generositat del capità del Stanbrook, Archibald Dickson.

El 30 de març la divisió Littorio del mussolinià Corpo Truppe Volontarie irrompé a Alacant. El port alacantí restà com l’últim bastió de la II República. Un dia més resistí. 

Al port d’Alacant, tot i no haver-hi vaixells, continuaven arribant persones amb l’esperança de trobar l’anhelat transport que els conduís a l’exili. Hi havia alts comandaments de l’Exèrcit Popular, càrrecs públics i destacats líders polítics i sindicals, i una representació de la intel·lectualitat compromesa amb la causa republicana, tothom conscient del perill que corrien a l’Espanya que el nacionalcatolicisme franquista imposava a sang i foc. La partida del Stanbrook i del Maritime donà pas a les primers escenes de pànic, de desesperació, quan se sabé que les unitats italianes de la divisió Littorio eren a les portes de la ciutat del Benacantil.

Paral·lelament a l'entrada dels feixistes a Alacant, l'exèrcit franquista entrava a València, a la imatge. 

El tràgic final

El 30 de març la divisió Littorio del mussolinià Corpo Truppe Volontarie irrompé a Alacant. El port alacantí restà com l’últim bastió de la II República. Fou organitzada una Junta d’Evacuació i es negocià, amb la intermediació del cos consular acreditat (França, Argentina i Cuba), la creació d’una zona neutral per a facilitar, si s’escaiguera, l’embarcament dels refugiats republicans. A canvi, el comandant de la Littorio, el general Gastone Gambara, exigí que no s’oposàs resistència armada a l’ocupació de la ciutat. La quinta columna local eixí ara, a la vista de tothom, dels seus amagatalls i les banderes franquistes (curiosament, les mateixes que ara el PP fa onejar en balcons i aquelarres espanyolistes) aparegueren per la ciutat. A la llunyania, des del port, s’albiraven embarcacions, però no vingueren. Fins i tot el creuer britànic Sussex, que devia haver col·laborat en una possible evacuació, desistí de fer-ho. A prop del port, el minador franquista Júpiter, que rebia ordres directes de Franco, s’encarregà d’impedir qualsevol auxili per mar als refugiats. Els italians arribaren a les portes de les instal·lacions portuàries, amb les armes apuntant els dissortats republicans, i el desànim s’apoderà, definitivament, de les persones que, desesperades, omplien la dàrsena. Era la fi. Els que no pogueren suportar-ho s’immolaren i les aigües es tenyiren de vermell amb la sang dels cadàvers que hi suraven. L’alcalde d’Alzira, mentre fumava, es tallà la jugular amb la seua navalla. Un jove soldat es disparà al pit, amb tan mala sort que la bala que el matà li llevà la vida a la persona que tenia al darrere.

El dia 31, a migdia, el minador franquista Júpiter (a la imatge) féu entrada al port d'Alacant, seguit dels també minadors Vulcano i Marte, replets de tropa. Hi hagué dispars i, finalment, els republicans es rendiren. La II República, definitivament, havia deixat d'existir. 

El dia 31, a migdia, el minador Júpiter féu entrada al port, seguit dels també minadors Vulcano i Marte, replets de tropa, de gossada totalitària assedegada d’odi a crits d’Arriba España. Encara al port se sentí algun Visca la República, preludi d’autoimmolació per no caure en les urpes dels feixistes. L’exèrcit franquista prengué posicions i metrallà els republicans per a comminar-los a la rendició. Alguns, entre la confusió, intentaren escapar, però fou inútil i foren abatuts a trets. A les sis de la vesprada tot havia acabat. El port d’Alacant, l’últim territori de la II República, es rendia incondicionalment.

Pres el port d'Alacant, "han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares". Així, doncs, l'endemà, Franco declarava que la guerra havia acabat (a la imatge el comunicat o "parte" de guerra). Acabat? Començà la dura repressió de més de quaranta anys. Encara hui, com comprovem dia a dia, Franco segueix ben viu en els actes i fets de la política, la judicatura, les forces repressives, la milícia, l'Església i la societat espanyoles. 

Presa Alacant i els seu port, a l’endemà, la Radio «Nacional» de España (nacional, per ser la del bàndol nacional, i que hui encara continua sent-ho: nacional amb l’afegit de borbònica i del 155) emetia el darrer comunicat de guerra: «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next