Almenys somiar

8 maig 2019 06:00h

Saps eixa sensació quan creus que algú vol dir-te alguna cosa més del que t’està dient? Quan endevinar un doble sentit en unes simples paraules no arriba a ser explícit per por a quina siga la resposta? Quan la proximitat genera un nerviosisme que cada vegada costa més dissimular? Quan un gest amaga més del que mostra? Doncs bé, jo no. A mi les coses clares o no anem a cap lloc. Em vaig adonar fa uns dies quan un jove, tatuat i musculat a parts iguals, tractava de fer-me un regal d’allò més tendre i va necessitar cinc intents perquè me n’adonara. De fet tampoc a la cinquena vaig adonar-me’n del tot, però està clar que a banda de molts tatuatges també tenia molta paciència.

Mentre jo entenia que aquell detall seu tenia com a únic objectiu agradar al meu fill que m’acompanyava, va haver de ser aquest qui em mostrara altra possibilitat amb un: “Mama, eixe home s’ha enamorat de tu, eh!?”. Evidentment de l’enamorament que ell va veure a la realitat hi havia un abisme, però allò em va servir per a plantejar-me que no sé quan vaig passar a veure les coses únicament des de la perspectiva més rígida, quan vaig deixar no sols de contemplar possibilitats, sinó a ni tan sols gojar imaginar-les. I sí, tot per acabar culpant el temps i les presses com a causa directa de tots els meus mals. Eixe temps que davant la mort sobtada d’algun amic o conegut, tots assegurem que aprofitarem, però que queda sols en una intenció més, en una promesa que no acaba de quallar per més fort que ho desitgem.

Eixe temps que, com a exemple hui, he invertit en preparar els esmorzars dels meus fills pel al col·le abans d’anar a treballar, en despertar-los amb la broma de torn i furtar-los un beset ràpid abans d’anar-me’n a la faena on treballe de set i mitja del matí a tres de la vesprada, en dinar a ritme de marató entre novetats escolars i recordatori de deures, en posar la rentadora, el rentaplats, llegir entremig un article recomanat, contestar uns quants WhatsApps, concretar l’hora d’assaig a altre grup de WhatsApp, fer la compra abans d’anar a l’assaig a l’hora concretada, passar la mopa pel saló i el corredor, estendre la roba neta i buidar el rentaplats mentre preparava el berenar dels xiquets i el dinar per a demà. He tornat a fer altra llista de la compra perquè ja tornava a comprovar que faltaven coses. També l’he invertit planxant la roba que vaig replegar anit i encara m’esperava en la mateixa posició –calcetí que havia caigut al costat de la safata inclòs, i per davant del qual hauran passat tots mínim de tres a quatre voltes però que ningú ha vist, en cabrejar-me pel pressupost que s’emportarà la reparació del cotxe, en seguir cabrejada en recordar que he de fer la declaració de la renda, en intermediar en uns deu o quinze conats de baralla entre l’hora del berenar i l’hora de la dutxa, en dutxar-me amb els meus fills per estalviar temps i per poder fer alguna cosa més junts a banda de ser mediadora internacional, en concretar uns detalls d’un guió a mitges, telefonar ma mare per saber com ha anat el dia –ja que en uns dies complirà els 91 hauria de poder preguntar-li-ho en persona, però .... Més coses? Ah sí, he vist que els xiquets necessiten algun pijama nou si no vull trobar-los un matí envasats al buit per la pressió que poden ocasionar dos talles menys, he escoltat com ma filla em llegia unes pàgines de la història d’Isadora Moon que toca hui, he compartit amb mon fill altre d’eixos mites grecs que l’encisen especialment si tenen a Perseo com a protagonista abans de deixar-lo a soles amb Harry Potter. He preparat el sopar i ara, després de tot, quan torne a quedar-me sola davant de l’ordinador per a repassar un text, faig balanç del dia i de les coses que realment m’han satisfet de la jornada. I sí, com diria Delibes “las cosas podían haber sucedido de cualquier otra manera y, sin embargo, sucedieron así”.

També mire el calendari i comprove que tinc tots els caps de setmana fins a juliol plens de compromisos, que no de desitjos, i em negue. Busque entrades per a eixa obra que m’abelleix i reserve. O almenys somie que ho faig.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next