Anar fent

16 juny 2019 06:00h

Fa molts anys, quan era molt jove, en una nit d’estiu als peus del Penyagolosa vaig contemplar el cel prenyat d’estreles. I vaig plorar. M’entrà un pesar que no sabia explicar gaire bé. I si l’havia d’explicar, mal que bé, era perquè el xic que m’acompanyava volia saber què em passava, i com molts xics d’aleshores, com molts homes d’ara, s’entenia malament amb el plor d’una dona. Em sembla que es va enfadar, però no posaria la mà al foc. El que recorde, el que he recordat sempre, és la meua sensació: el cel immens, infinit, i jo tan poca cosa, la consciència de la meua finitud, la meua insignificança en un univers tan gran i alhora l’agraïment de ser‑hi. Aquell sentiment arrelà en mi. O potser ja hi era i el cel que brillava solament en fou l’escenari. Una entre tants, com va dir el poeta. I amb tot, una, sencera –o quasi– que continua a contemplar quan pot el cel prenyat d’estreles i que va fent, a la seua manera –no sempre la millor– el camí de la vida. I cada quinze dies, que m’he d’asseure a escriure aquestes ratlles, d’habitud de dia, amb la llum que oculta la infinitud d’estreles allà dalt, aquell sentiment hi torna: que el món és tan gran, que passen tantes coses i que jo n’he de triar una, una només, un motiu per fer‑ne quatre mots.

Mentre escric, habitualment en la terrassa d’algun bar, m’assalten les imatges de la gent que passa, dels atrafegats amb la compra, de la netejadora amb el carro carregat de granera, bossa i recollidors, de les criatures de la mà de les mares, de la cambrera que em serveix la beguda i que em fa recordar la cambrera de la novel·la que llegia anit, que deia a la protagonista que si d’alguna cosa sabia alguna cosa era de les persones i que ella, la protagonista, no havia matat ningú; de la iaia que s’arrossega darrere el bastó i de l’africà que ven la seua mercaderia.

A voltes, aquestes persones esdevenen el motiu i n’escric. A voltes, el motiu s’ha gestat al llarg de la setmana i tant em fa allò que em suggereixen les converses soltes que escolte. I a voltes, el món em cau damunt com el cel d’aquella nit, i sent que hi ha tantes i tantes coses i motius sobre els que hauria de pensar i reflexionar que em torne a quedar corpresa i amb ganes de plorar, una entre tants, insignificant i alhora sencera –o quasi–, com l’africà que m’ofereix polseres, com la treballadora que agrana la vorera, com la cambrera que retira el got buit, com l’home que parla pel mòbil amb la filla, una que va fent a la seua manera –no sempre la millor– el camí de la vida.

Els motius grossos: les dones que moren a mans d’aquells que les havien d’estimar, els qui moren a l’aigua que havia de ser el camí de salvació, la guerra que es comença a escriure, la intolerància que s’acosta, els presos que no havien de ser‑ho... continuen lluint a la foscor del meu cel interior, a l’espera de trobar els mots justos o el plor que tot ho explica, com el cel d’aquella nit d’estiu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next