Antonio

13 juliol 2019 06:00h

Juny sol ser un mes afable, tot i que prenyat de l’estranya violència del canvi d’estació. En aquest mes de juny s’ha mort el poeta Antonio Cabrera.

Al llarg dels anys he escrit centenars d’articles –potser ja milers. Alguns resulten més complexos de resoldre que d’altres. Aquest és un dels difícils. Antonio era un amic distant que vaig atresorar amb petites complicitats vitals. La seua mort m’ha colpit fondament. Havia nascut a Medina Sidonia (Cadis), però als set anys la professió del pare (guàrdia civil) el va portar a viure al País Valencià. Va residir molts anys a l’Horta Sud i després es va instal·lar amb la seua família a la Vall d’Uixó (la Plana Baixa). Solia recordar amb un punt de sorpresa joiosa la primera vegada que va sentir parlar valencià en un mercat de València. Ell, que va nàixer andalús i va triar ser valencià, va acabar convertint-se en un escriptor en castellà, tot i que gran lector –i traductor– de literatura catalana. Sempre havia volgut ser zoòleg però el destí el va enfundar en la vestimenta de professor de Filosofia. Era d’aquella mena de docents que pensen que l’adolescència és l’edat filosòfica per excel·lència, si se sap induir-hi el gust per les preguntes. A més d’això, a partir de 1999 (quan va guanyar el prestigiós premi Loewe per En la estación perpetua) es va revelar com un poeta de veta profunda, saber concentrat i ductilitat sintàctica. En endavant el seu prestigi no va fer més que créixer, sobretot quan, fa un lustre, va reunir una antologia dels seus versos al volum Montaña al sudoeste.

La muntanya a què fa referència aquest títol és Pipa, en terme de la Vall d’Uixó. Aquesta ciutat mitjana en un extrem de la Plana Baixa es troba compresa entre les estribacions de la serra d’Espadà i la mar. Antonio veia cada dia, quan s’alçava, el cim de Pipa, al sud-oest. “Se levanta ante mi sin suprimirme –va escriure–./ Volcán perpetuo de sí misma,/ sabe entregarme/ el magma frío de su gravedad,/ para que lo contemple”.

Crec que Antonio i Adelina, la seua dona, es van adaptar bé a la vida de la Vall. Fora dels “excessos festius” (però que en podria dir un andalús-valencià!), sabia apreciar la vida al costat d’un mitjà natural exuberant i inacabable, on posar en pràctica alhora la passió naturalista i la mirada poètica.

Vaig tindre la sort de fer de professor de llengua i literatura de la seua filla Adelina, que va heretar la bellesa física i intel·lectual de sa mare i la bellesa moral i la curiositat de son pare. Ser filla d’algú enverinat per Nietzsche en la joventut i apassionat de Fernando Pessoa sempre marca. Ha de marcar.

En l’última etapa abans del dissortat accident que el va deixar tetraplègic, Antonio i jo vam coincidir com a col·laboradors al suplement literari Posdata del diari Levante. Era l’etapa –brillant i lliure– en què aquest petit apèndix llibresc estava dirigit per Juan Lagardera, que va saber envoltar-se, de manera inusualment eficaç, d’un grapat de plomes lúcides i sense complexos.

...I un altre dia contaré per què escriptors com Martí Domínguez, Enric Sòria o jo mateix (que no som sospitosos –diria– de renunciar a l’acurada elaboració discursiva dels nostres textos) vam deixar de col·laborar en Posdata quan el senyor Juan Lagardera va deixar de comandar-lo.

Antonio i jo hi vam jugar una petita partida de complicitats. Primer li vaig dedicar una crítica del seu llibre de proses El desapercibido. Una mica només de tot el que vaig fruir amb la seua lectura vaig procurar abocar-ho al meu text:

“En les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor”.

(“L’animal que desitja callar”, Posdata, 12-11-2016)

Després Antonio em va correspondre amb una lúcida lectura del meu llibre L’única passió noble. En les seues paraules:

Hay un atractivo añadido en sus páginas: la manera de presentar la esencia de lo ensayístico, que no es atacada usando una reflexión directa y teórica, sino a través de lo que bien podría calificarse como enfoque en pirueta, logradísima en este caso, pues le otorga al libro una estructura variada, por fragmentaria y cambiante, y a la vez pone en brillante conexión la ficción, la memoria personal, las opiniones de literato, el análisis cultural y la política. Más incluso: para Garí el ensayo excede su entidad estricta y llega a impregnar por analogía entidades extralingüísticas, de tal modo que es lícito considerar como de entraña ensayística los avatares, por ejemplo, de una comunidad de individuos, de una sociedad, en esta ocasión la valenciana. El país de los valencianos, el País Valencià, sería así un país de ensayo”.

(“Un país de ensayo”, Posdata, 4-3-2017)

El final ja és conegut. Un accident estúpid, la paràlisi del cos –però no de la ment–, la impotència encara tossudament creadora, la mort. Juny va segellar la conclusió massa d’hora. Però ens queden els seus llibres, això és un fet. I la certesa d’haver tingut entre nosaltres un dels grans poetes valencians del nostre temps. En honor seu, aquest petit obituari.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next