Altea, la casa de la mar

Viatjant i llegint. Altea, la casa de la mar

Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas

Joan Borja i Sanz
 
Altea és la casa de la mar. Així ho vindica l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 – València, 2009) a l’inici de Matèria de Bretanya, un llibre delitós i recomanabilíssim: «La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves».

Des d’aquest bell començament, Matèria de Bretanya, el singularíssim llibre de Carmelina, sembla invitar-nos a viatjar i llegir la població, les cases, els carrers, la memòria i la mar d’Altea; a percaçar —alhora amb la delicadesa i la força de les paraules— l’essència d’una mediterraneïtat nua, pura i genuïna. Tal invitació és la que inspira l’anomenada «Ruta de Carmelina» pel centre històric d’Altea: un passeig pels escenaris més significatius del cor urbà on batega «tota la terra encerclada per l’Aitana i per Bèrnia i per Puigcampana, i tot el semicercle de la mar que tremolava entre la ratlla de l’horitzó i la Serra Gelada i el Morro Toix i el Penyó d’Ifac al més lluny».
 
   
Portada Matèria de Bretanya i foto de Carmelina jove
 
La «Ruta Carmelina» va començar a quallar i fixar-se ben recentment, amb motiu del curs «Carmelina Sánchez-Cutillas: matèria de memòria», que la Universitat d’Alacant va organitzar a Altea a l’abril i el maig de 2010. Aquell curs va servir de marc per a l’estrena de l’audiovisual Els dies d’ahir (d’accés lliure en http://vimeo.com/11615592, per a obrir boca a viatgers i lectors), i va propiciar que l’Ajuntament d’Altea, per unanimitat de tos els grups polítics, reconeguera l’escriptora amb la denominació oficial i la retolació com a «plaça de l’Escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas» de tot l’espai contigu al portal Nou i la glorieta de Francesc Martínez i Martínez.
 
Els Dies d'Ahir de

Precisament a l’actual plaça de l’Escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas és on proposem iniciar la «Ruta Carmelina». A tocar del portal Nou (també dit, segons documentació del xviii, «portal del Mar»), podem evocar alguns dels personatges més idiosincràtics de Matèria de Bretanya, al barri del Fornet on «el negre dels seus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes»... Hi podem remembrar, per exemple, la mare Paula, que alimentava la xicalla amb pa, melva i contes meravellosos; o la mestra Cantarrana, que explicava als xiquets d’escola «que la lluna era feta de trossets de mirall i era l’estatge d’un vellet que sempre duia un feix de llenya seca a l’esquena [...]. I les estrelles eren les finestretes del cel, per on els àngels ho tafanejaven tot. I els núvols eren dolços perquè els feien de sucre, com aquell cotó de sucre que venien al porrat de Sant Miquel».

La segona parada la podem fer a la glorieta de l’Escriptor Francesc Martínez i Martínez, contigua a la plaça de Carmelina. No debades, Francesc Martínez era l’avi matern de l’escriptora i, en última instància, un personatge clau en la seua vida i la seua obra. Aquesta glorieta, privilegiadament recollida i suspesa sobre la serena inquietud de la mar d’Altea, ocupa en realitat l’espai del l’antic baluard sud-est del recinte emmurallat del xvii. I és l’escenari on Carmelina, «en aquell món fabulós de la infantesa» convertia «els somnis en realitats»: «amb els ulls i el desig d’aventures» seguia «les llums escampades per la mar», «les llums de les barques de parella» que la seua imaginació confonia «amb l’estol de contrabandistes més nombrós que mai hagués creuat la mar».
 

Ruta de Carmelina plovent FEV Altea 21 d'octubre de 2012

De la glorieta de Francesc Martínez i Martínez accedim, en quatre passes, al carrer Betlem. I baixem una dotzena d’escalons empedrats fins al carrer Fondo, que ben mereix una tercera parada en la ruta, per a imaginar les partides de pilota que hi inspiren una bellíssima comparació amb l’estiu, la gent i la vida: «L’estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo; pilota ve, pilota torna. I les pilotes eren la gent [...]. I l’estiu era el carrer Fondo per on venien les pilotes i se n’anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l’estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de claror de nit tèbia».
 
Paral·lel a les muralles el carrer Fondo avança fins a la glorieta del Manyo, que és on se situava el baluard nord-est de la fortalesa. Ací, davant per davant de la serra de Bèrnia, «tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare», es domina igualment el penyal d’Ifac, i el morro Toix, i la costera del Sol, i la mar omnipresent que amara «uns carrers plens de vida i de llum i de moviment, plens de crits i de paraules, de plors de xicons que es barallaven i de cançons de mares dormint els fillets».
 

Partida de pilota al carrer Fondo

La ruta continua, vorejant el perímetre de la remota estructura defensiva —muralles ara penetrades per portes, finestres i balcons— pel carrer del Portal Vell. En a penes setanta o vuitanta metres de passeig, trobem a mà esquerra l’obertura defensiva que dóna nom al vial. Fet i fet, el pintoresc portal Vell —al costat, pràcticament, del baluard nord-occidental del recinte renaixentista— és el cinqué punt estratègic de l’itinerari proposat. Per al viatger lector, serà ací impossible no imaginar, en veure el balcó que hi penja, els ulls infantils de Carmelina reivindicant —s’hi val, dir-ho així—la llum de la vida contra les ombres de la mort. Perquè és a la casa que tenim davant on, sent encara un xiqueta, va haver d’assistir al vetlatori de la tia: «Pel finestró del menjador [...] obert cap al Baluard, entrava tota la llum de la vesprada, i des del meu seient podia veure les Piles i Sant Jordi i el Barranquet, i en acabar-se el pla començaven per una banda les faldes de Bèrnia i per l’altra banda els vessants d’Aitana. I jo vaig pensar que tot allò era massa bonic per a envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despús-ahir. I demà també seria semblant».
 

Mirador de la plaçaa de l'Església

Travessant el portal Vell, els viatgers de paratges i paraules accedeixen al carrer Major, que puja fins a la plaça de l’Església: un lloc on quedaran —per sempre— empeltats d’enyor pel blau del cel d’Altea. El Mirador, a la part meridional de la plaça, els permetrà reposar la vista (i els pensaments) en l’Albir, al fons; els colors infatigables del mar, enmig; el port, les barques, els pals dels velers; i, més ençà, festejant amb les cupuletes blaves de l’Hort de la Campaneta, l’estació del trenet de la Marina, com un joguet inversemblant i antic, d’un color que només l’instint literari de Carmelina ha sabut qualificar amb la precisió convenient: «era color d’estació engroguida, que es veu que se li pegava la color dels comiats de la gent que viatjava».

La «Ruta de Carmelina» acaba, com l’últim capítol de Matèria de Bretanya, a la inconfusible Casa Cervantes (c/ Santa Bàrbara, núm. 8) que Francesc Martínez i Martínez va manar construir a primers del segle xx sobre el llenç meridional de la muralla del xvii. És allà on, segons s’explica en l’última frase del llibre, un amic intel·lectual de l’avi de l’autora va deixar «entre les seues mans tota la matèria de Bretanya». Havent viatjat i llegit la singular delícia literària que és l’obra de Carmelina, comprendrem que dir això —«tota la matèria de Bretanya»— és tant com dir tota la pàtria de records, vivències i paraules dels qui, en aquest bell racó de Mediterrània, compartim somnis, història i casa amb la mateixa mar.
 
Joan Borja i Sanz
 
 
Enllaç al pdf de la Ruta de Carmelina: trobadesalcoiacomtat.cat/recursos

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat