Rutes corsàries i morisques, Cocentaina, Xàtiva i els Columbrets

Àngels Jordà & Francesc Gisbert

Si setmanes anteriors, “Viatjant i llegint” escrivia de rellotges i roders, ara parlarem de moriscos i corsaris. Són moltes les novel·les que evoquen la presència dels moriscos al País Valencià i el seu adéu dramàtic el 1609.

Crim de Germania, de Josep Lozano, o Matinada de llops, de Josep Miralles, narrativitzen la difícil convivència arran la revolta de les Germanies; El morisc, de Miquel Ferrà, El cavall verd, de Joaquim Borrell i L’últim muetzí, de Rafael Escobar, més centrades en l’expulsió; Més enllà del silenci, d’Enric Lluch, tracta el tema dels morisquets, els infants que pogueren quedar-se sense els seus pares. I encara podríem afegir un bon grapat de títols que ens situen en l’època des de diferents punts de vista.

^{Ruta cocentaina}

Aquesta setmana toca parlar de la ruta literària per Cocentaina, medieval i morisca, basada en la primera part de la novel·la La llegenda del corsari, de Francesc Gisbert, una altra proposta de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat i de l’Ajuntament de Cocentaina. Gisbert planteja una història ambientada a la comarca de majoria musulmana del Comtat, amb topònims que evoquen el seu passat (Almudaina, Alfafara, Benialfaquí, Atzeneta…). Salema, la protagonista, s’oculta a la moreria de Cocentaina fugint de la Inquisició i viu tota una sèrie de peripècies que la duran a Xàtiva i als Columbrets. La història de Salema entrellaça amb la d’Alí Mussa, un morisc valencià que, després d’una etapa de roder, es converteix en corsari a les ordres del temible Dragut.

^{Palau Comtal Cocentaina}

La novel·la, apta per a joves i adults, és un pretext per a vehicular una interessant ruta pel nucli antic de Cocentaina. Des del Palau Comtal, propietat de la família Corella, fins al castell, passant per la vila cristiana, els carrers de l’antic raval morisc, l’ermita de Santa Bàrbera i, si sou valents, la torre del castell de Cocentaina, ja a les portes de la serra de Mariola. La ruta, convocada una vegada a l’any, està guiada per l’autor i l’historiador Rafa Enguix. També permet fer-se pel nostre compte, a partir dels díptics que adjuntem.

La segona i tercera part de la novel·la plantegen noves rutes per dos llocs ben distints: la Xàtiva del segle XVI, dels palaus de l’aristocràcia i de l’empremta dels Borja, del museu de l’Almodí i dels casals senyorívols, de la fortalesa i dels carrers misteriosos; i la Xàtiva, també, de Raimon, de Feliu Ventura, de Pep el Botifarra i de Toni Cucarella, figures a reivindicar com a part del nostre patrimoni. Una ciutat com Xàtiva mereix un circuit que pose en valor i relacione història, música i cultura. Un bon company de viatge, en aquesta ruta per diverses poblacions, seria un altre llibre, Màgia per a un poble (Bullent), també de Gisbert. Una guia divulgativa dels costums, les creences i l’imaginari popular on trobarem referències a llegendes, rondalles, tradicions, creences, plantes medicinals de tot el País Valencià… un llibre de butxaca i alhora enciclopèdic, de consulta i de capçalera.

^{Ruta cocentaina}

Per últim, La llegenda del corsari ens convida a una visita als Columbrets, el petit arxipèlag prop de Castelló. Els Columbrets (o Columbretes) van ser refugi de les naus corsàries de la flota otomana i nord-africana, com ara Dragut o Barbarosa, que saquejaren el litoral valencià durant tota l’Edat Moderna. L’Illa Grossa, el Montcolibre, la Senyoreta, el Mascarat… Un espai màgic que podeu descobrir amb el documental L’illa habitada (guió de l’escriptor Vicent Usó) i amb un altre enllaç que adjuntem, de la TV Balear. Els Columbrets han inspirat alguns títols memorables, com ara el conte Tombatossals, de Josep Pasqual Tirado o Viatge a Illa Gran (Tabarca) novel·la juvenil de Josep Millo. Destaquem una narració excel·lent d’Anna Moner, apareguda fa poc en la col·lecció “Llegir en valencià” (Bromera), L’obsessió de Balthazar Hurley, sobre la dona serp que segons la llegenda, habita entre les roques solitàries.

Com hem vist, La llegenda del corsari planteja una història que recorre diferents punts de la nostra geografia. Quan la vaig llegir, em va recordar una altra novel·la totalment distinta, però amb la qual comparteix aquest esperit viatger, divulgador i cohesionador del territori: La corona valenciana (3i4) de Jaume Fuster, una obra que comença a Elx i passa per manta pobles fins a les Balears.

Una bona forma de cloure l’article és amb un fragment de La llegenda del corsari:

“No vaig demanar per la meua sort. Intuïa que si salvava la vida, per una feblesa del corsari, em vendria d’esclava a qualsevol mercat de Tunis o Alger. Els crits del guaita van alertar-nos de l’arribada a les Columbretes. Poc després, Dragut ens reclamà a coberta. La Serp Negra creuava la punta de tramuntana i s’endinsava, lliscant sobre les aigües somortes, al port natural de Tofinyo, a l’Illa Gran. El port, com tota l’illa, tenia forma de mitja lluna, un alfange ple de mosses, partit a la punta de la Canal pels illots del Mascarat, la Senyoreta i el Mancolliure. Les illes estaven desertes. Massa menudes i, sobretot, massa exposades a la fúria dels elements i a la cobdícia dels corsaris perquè ningú hi habitara. Tan sols ens observaven els ulls encuriosits de gavines i altres aus marines, posades sobre els penya-segats. La galera plegà veles i avançà amb els rems, fins a detindre’s prop del port natural, on llançà l’àncora.