La màgia del Tirisiti


Reprenem la secció ‘Viatjant i llegint: rutes literàries’ amb un article sobre la representació teatral del Betlem de Tirisiti a Alcoi. Una visita obligada si aquestes festes passeu per l’Alcoià.
 
  

Conten que a l’Alcoi de fa dos segles feia més fred que no ara. Nevava tots els anys, no una volta ni dos, sinó a cabassos. L’aigua de les fonts es gelava de novembre a febrer i als balcons es formaven llargs caramells de gel que els xiquets s’entretenien a trencar a pedrades al dia següent.
 
Conten, també, que era un poble on hi havia molts xiquets. Però uns xiquets diferents dels d’ara en dia perquè en molts casos eren infants sense infantesa. Quan complien els deu anys, a molts els enviaven a treballar per ajudar a parar casa. Alguns, si tenien sort, fills de gent de mitja capeta, anaven a l’escola fins els dotze i, si els pares podien pagar, cursaven el batxiller. Era l’època en què els pares no paraven en torreta, tot el dia a les fàbriques, fent més hores que un rellotge de dia i de nit. L’època en què els xiquets ben bé no tenien temps de ser xiquets.
 

En aquells anys, a Alcoi, els pobres s’apinyaven en carrers estrets i costeruts, als barris d’Alcaçares, la Sang, les Eres, Sant Bonaventura o Sant Rafael. No els busqueu perquè d’estos carrers ja no en queda res, si no és la plaqueta del nom. I els rics vivien en carrers amples, d’edificis majestuosos, de gent amb nom i renom, d’alcoians de pro. Els xiquets de Sant Nicolau, de la plaça, de Sant Francesc, estaven ben lluïts, calçaven sabates de xarol i per Nadal rebien molts regals i dolços de la confiteria El túnel (que ja existia) i d’altres com Sant Jordi o el Negret, que ja no hi són. Els xiquets de casa pobra vestien roba de borra, calçaven les mateixes espardenyes de careta a l’estiu i a l’hivern i per Nadal rebien un únic regal. Un regal que podia ser o una nina de cartó o un carretó. Però els seus reis eren tan pobres que el regal, sovint, els durava només un parell de dies. I per la mateixa màgia que havia aparegut, desapareixia fins l’any següent, quan els reis pobres el tornaven a traure, igualet, i així s’asseguraven tindre un regal tots els anys.
 

Realment, era difícil ser xiquet. I impossible tornar-ho a ser una volta t’havien passat els anys. Però heus ací que els alcoians, inventors de tantes coses que només hi ha ací i a cap altre racó del món, com tot el món sap, tingueren una pensada: “Anem a inventar no una màquina, que això està molt vist i ens donarà faena. I tampoc un aparell, que es pot trencar o ens el poden copiar els d’Alacant o Cocentaina. Aleshores, que voleu que inventem: la sopa Juliana que està des de l’any de la picor?” No, sabeu que van inventar aquells alcoians de finals del segle XIX, tan atrafegats, tan revolucionaris, tan emprenedors… inventaren, ni més ni menys, que la forma de tornar a ser xiquets.

I com? Per aquells anys s’estilava un costum que ara com ara s’ha perdut. Com que no hi havia ni Whatsapp ni televisió, la gent s’entretenia amb dos esports nacionals. Un era la barcella, que consistia, i encara consisteix, a seure en un portal, en un bar o enganxar algú enmig del carrer i començar a tallar “tratges”, enfilar succeïts, desentrellar i manifassejar de gatets i gossets. I nosaltres, els alcoians, ho féiem millor que ningú. I el segon esport nacional era el teatre. Perquè a Alcoi hi havia molts teatres, més teatres que esglésies, que ja és dir. I una classe de teatres especials eren els teatres que es feien a les cases.
 

En alguns obradors de fusters, en alguns tallers de modistes, es posaren a treballar de valent. Havia corregut la brama perquè algú ho havia vist o perquè algú ho havia sentit no sé on, que hi havia teatres de titelles de Nadal. Abans, els teatres de titelles rodaven per tots els pobles, com els cecs de les auques, els rondallaires i els romancers, contant històries de plaça en plaça. El cas és que es posà de moda tindre teatrets de titelles al barri i n’hi hagué tres que es plantaven per Nadal i competien a veure qui tenia les millors eixides i feia riure la gent de valent. Plantaven la barraca a llocs diferents fins que van coincidir a la Glorieta, com els teatres a Broadway o a la Gran Via. Eren els betlems del tio Sarguero, de Pep el Culleroter i de Josep Esteve, el Belemero. Esteve, més espavilat, decidí comprar els altres dos per fer-ne un de sol i no tindre competència de ningú. I entre ell, la dona i els xiquets movien totes les figures del seu Tirisiti amunt i avall, d’ací cap allà. Un autèntic negoci familiar.

Però com que els alcoians som molt d’aparentar, de jo més i això ho pague jo, les famílies benestants pensaren que no en tenien prou d’acudir als teatres, com la gent normal. Hi hagué també betlems i teatres privats, propietat de determinades famílies amb recursos. Vos imagineu, la categoria que ens donaria si poguérem convidar les amistats, els veïns o els companys de classe a casa i dir-los: “Xe, què feu aquesta vesprada? Veniu a casa a berenar i veure el nostre teatre!”.
 

Perquè heu de saber que el Betlem de Tirisiti, des dels orígens, sempre ha tingut una virtut: aquell que entrava a la barraca, al barracó o al teatre, aquell que seia mig a les fosques cara a l’escenari i contemplava la història, les xarrades i els moviments de les figueretes, tornava a convertir-se en xiquet mentre durava la representació. Això ha passat, passa i continuarà passant. Com si no és que en cada representació, per cada xiquet, vénen un parell d’adults “a acompanyar les criatures”, com si es pogueren perdre dins del teatre?

I bé, el Betlem de Tirisiti va continuar representant-se ara per uns, adés per altres. Li van fer un barracot avantguardista, que semblava una nau espacial, se’n recordeu? I que, igual com el van plantar un dia enmig de la Glorieta, va desaparéixer un altre i ja ningú no sap per on para. Però, quan semblava que el Tirisiti es consolidava i avançava cap al que hui en dia ha arribat a ser va passar una desgràcia. Desgràcia que, com a bons alcoians, convertírem en una immensa sort. I és que el Teatre Principal, on es guardaven les titelles antigues, velles i desgastades per tantes mans i tancs bacs, es va ensorrar parcialment. Imagineu-vos com deguérem quedar per a enviar-les al drapaire, capolades i cruixides.
 
Alejandro i Paqui
 
Davant del desastre, hagueren de buscar algú que fóra capaç d’arreglar-les o fer-ne de noves. I com que Alcoi és un poble d’artistes, no tardaren a trobar-ne un que va fer seua la segona màxima alcoiana: “No patiu, que això ho arregle jo!”. Va ser Alejandro Soler i la dona, Paqui Denia, que amb molta dedicació, renovaren les figures que podeu veure ara, tan noves que semblem acabades d’estrenar. I precisament per això, a Alejandro li van concedir un honor que a la ciutat està més cotitzat que tindre un carrer, un pont, la medalla o la peladilla d’or. Sabeu quin és, l’honor del qual parle? Tindre figura pròpia al Betlem de Tirisiti.
 

Si veniu a Alcoi per Nadal podreu assistir a les representacions del Tirisiti al Teatre Principal d’Alcoi. Això sí, compreu abans l’entrada per internet o vos arrisqueu a no entrar. Per allargar el dia, podeu passar pel Museu del Nadal. I visita obligada hauria de ser també passar pel Museu de titelles de la Vall d’Albaida. És clar que, si sou viatgers o el teniu més prop, també podeu assistir a les representacions del Betlem vivent de “La Pigà”, a Castelló. Un altre exemple de teatre costumista i satíric, ara amb persones de carn i ossos.

Francesc Gisbert
 

Comentaris

Jordi Castelló
2.

Una gran tradició que forma part de la nostra identitat. Des que vaig dur els meus fills per primera vegada al Tirisiti, que m'ho demanen tots els anys. I això, que ara ja són grans.

  • 3
  • 0
Antonio FERRER França
1.

Si senyor, els meus pares van començar a treballar als sis anys, mon pare en la selfactina (“solfatina”) i ma mare al Bambú, al engomat. Jo mateix vaig començar un poc mes tard, al huit anys, a casa Llacer per a distribuir el periòdic als abonats. En la meva època el betlem es plantava en la placeta (no se com es diu) situada darrer el solar de l’església Santa Maria (el Campanar). “Que tiempos aquellos”.

  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat