Elx: La perla del sud


Francesc Gisbert

Arriba l'estiu i torna la secció "Viatjant i llegint", amb més llibres i més rutes.
 
Elx és la tercera ciutat més poblada del País Valencià i, alhora, una de les més desconegudes. Quan a mitjan segle XIX, l'escriptor Hans Christian Andersen hi va arribar a les envistes, se'n va fer creus,  del palmerar, i expliquen que va amollar: "Sembla un conte de Les mil i una nits!". En aquella època -i ara com ara-, un bosc de palmeres envoltava la ciutat. No debades, diuen que a Elx n'hi ha una palmera per habitant, vora 300.000. Les palmeres són una reminiscència de la complexa xarxa de regs dissenyada pels àrabs, centenars de canals que travessen els horts i on les palmeres actuen sovint com una espècie de fita o bardissa.

Són molts els itineraris que podeu seguir per a una visita. De tots, vos recomane el de les palmeres singulars. Descobrireu autèntics monuments vius, un conjunt declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. I també individus amb nom propi:  "la Imperial", "l'Oroneta", "el Canelobre", "la Pipa de Sant Plàcid" i un fum més. El Fondó, les Salines i el Clot de Galvany són altres possibilitats per a descobrir nous paisatges, sense descartar una ruta de "l'outlet", si vos abelleix comprar sabates a bon preu.
 

Espigolant per les llibreries de la memòria, em vénen al pensament quatre títols, que haurien d'acompanyar el nostre viatge per la capital del Vinalopó. El primer té un regust d'infantesa. Perquè moltes de les seues històries vaig tindre la sort d'escoltar-les en boca de la meua àvia i d'una tieta rondallaire que xerrava més que alenava. Parle de Rondalles del Baix Vinalopó, de Joaquim González i Caturla. Fullejar-lo i llegir-lo és com admirar les joies d'un tresor ancestral, gemmes i robins d'una brillantor hipnòtica, el tresor de la cultura popular dels valencians. Hi habiten "Les bruixes de Tabarca" (bruixes marineres, no volen amb granera, sinó amb barca, com les de Peníscola); "El tresor de la muralla" (potser algú el trobarà, mentre fa fotos, amagat entre les pedres de la muralla d'Elx); "El dia del miracle" (sabreu per què el deu de juliol, es fa dolça l'aigua de la costa de Santa Pola); "Els garrofers del dimoni" (encara hi són, a la Torre del Pla); "Joanet Pelitxilico" (el Nabet o Cigronet particular de la partida d'Altabix, a Elx); "Joanet el dels pinyols" (el ventureta més bandarra de l'Altet); i esbrinareu el perquè del peculiar parlar fronterer de la gent de Guardamar. I si camí d'Elx passeu per Alacant, abans de camejar per l'Esplanada i contemplar la Casa Carbonell i la Cara del Moro del castell de Santa Bàrbera, no seria sobrancer que vos llegireu alguna novel·la de Ximo Caturla, L'home de l'estació o La casa de flors. 
 

El segon llibre de què parlaré, el vaig descobrir de jovençol. Qui no se'n recorda, de La corona valenciana, de Jaume Fuster? Una de les poques novel·les escrita amb voluntat de fer país. Narra una aventura trepidant, una persecució des d'Elx, on han robat les joies de la Mare de Déu. La persecució ens duu per bona part del País Valencià i les Illes. Aquest llibre, com molts de Jaume Fuster, és un clàssic. I un clàssic és com aquells amics sincers de joventut que fa mitja vida que no veus, però no has oblidat i sempre fa goig de rellegir.  
 

La tercera recomanació, per a una visió més asserenada i personal del sud, ens la dóna la poesia de Gaspar Jaén i Urban, el poeta d'Elx. Territoris,Estellesiana i Testament. Sonets de l'hort de les palmeres, són tres poemaris publicats en l'editorial Arola de Tarragona. Territoris és un llibre viatger, com aquesta secció. Un viatge per les terres i els esperits de parla catalana. Sentiments i emocions pròxims, populars: la pluja que desborda rius i fa malbé collites, la nostàlgia dels viatges, el paisatge esquerp i canviant... El llibre va acompanyat de les fotografies de Rafael López-Monné. Ací en teniu un tast:  
 
Deu caure ara mateix aquest plugim que penses
pels extensos dominis del mar Mediterrani,
alzinars i suredes, verds obscurs que cobreixen
la Serra Mallorquina i el massís de l'Albera,
ullastrars menorquins, verd-gris de terres seques,
bosquets d'aumes i blades que els carrascars virolen
d'Alcoi a la Font Roja. L'aigua que banya penses
les agulles dels pins pinyers i en fa maragdes:
Empordà i Guardamar, d'aiguamolls i pinedes.
Un aire fresc de pluja deu ser per Oriola,
governació fèrtil d'altíssimes palmeres;
hi deu fer tremolar les palmes i els ramassos
de dàtils carabassa la pluja de novembre.
 

I per últim, no puc tancar aquest article sense fer referència a un dels "homenots" contemporanis del del País Valencià. Tot un exemple de compromís social amb el poble i la cultura, president durant molts anys d'El Tempir, l'associació cívica que lluita per la normalització de la llengua a Elx: Joan-Carles Martí i Casanova, fill d'elxà i oriolana, i Els països de tallamar, una novel·la onírica, tan difícil de classificar com d'oblidar. L'obra va dels records als somnis, dels viatges i les referències a tots els indrets de la memòria coneguts per l'autor, a totes les evocacions imaginables. Combina dos fils conductors, on rau, en part, la singularitat i gosadia del llibre: d'una banda, l'emigració dels Martí (1956-1973) i la vida d'una família a l'Elx del segle XX; i per l'altra, les reencarnacions dels personatges en vides anteriors, enigmàtiques i suggerents. No obstant això, el gran protagonista d'Els països del tallamar és el llenguatge. En paraules de Ferran Suay: "Els països del tallamar està escrit amb una llengua viva i viscuda, sentida amb la profunditat amb què només les persones poliglotes poden apreciar i gaudir les delicioses particularitats de cada idioma que conreen". Joan-Carles Martí és un viatger infatigable, per ofici i per passió. En paral·lel, el narrador viatja contínuament, en el temps i en l'espai, amb els personatges i amb el model de llengua, la qual cosa va brollar la sensació de moure'ns dins d'un calidoscopi. Els països del tallamar és un llibre per a llegir en un lloc a l'alçada de l'univers que recrea, de cara a la mar inescrutable, enmig d'una boscúria ignota o entre les crestes d'un penya-segat.
 
    
Vídeo: Els països del Tallamar: 
 

Francesc Gisbert
 

"Viatjant i llegint" és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat (Escola Valenciana)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat