A la recerca de la frescor perduda

Viatjant i llegint: a la recerca de la frescor perduda

Francesc Gisbert, professor i escriptor

L’altre dia prenia un granissat de cafè en una geladeria de Xàtiva, a la una del migdia, mentre esperava una amiga de la infantesa que sempre arriba tard. Surava en l’ambient un tel de calitja que enterbolia la vista i alienava els sentits, quan vaig sentir un: «Ei tu, mestre!». Tan bon punt escolte aquesta expressió em pose alerta. Dubte si deu ser el pare d’algun alumne que s’acosta amb la intenció de retre comptes per les notes o un conegut a qui vaig deixar a deure diners. Afortunadament, es tractava d’un lector de La Veu. Em va comentar que això de parlar de llibres i rutes literàries està molt bé. Però que fera el favor de proposar algun llibre per a combatre la calor. Per a demostrar les múltiples utilitats de la bona literatura, m’he calfat el cap per a oferir-vos un grapat de llibres amarats de frescor.

El primer que em va vindre al cap n’és un que vaig llegir fa una pila d’anys, però que ha adquirit plena actualitat, atés l’oratge. A qui no li agradaria passar una estona dins d’una cava de gel, al ple de l’estiu? De neu, n’hi ha a manta, en una de les novel·les per a tots els públics més reeixides de Pepa Guardiola, Collidors de neu (Voramar). És la primera narració d’una de les formes de viure més dures i arrelades al territori que va conéixer el País Valencià: el comerç de la neu. Gràcies a una climatologia més freda que l’actual, les contrades muntanyenques de zones com la Marina, l’Alcoià o el Comtat aprofitaven la neu de l’hivern: l’arreplegaven i la compactaven en caves excavades i erigides a la serra, fins a l’estiu. Quan els nevaters tallaven blocs de gel i els transportaven de nit en ases i someres a les ciutats a fi de conservar aliments o elaborar gelats. Guardiola escriu un text que combina el valor documental d’aquesta forma de viure amb la tensió social d’una època marcada per les desigualtats i el conflicte entre els senyors, propietaris de la terra, i els «campussers», aquells que treballaven la terra de ningú. Una reforma legal del segle XIX obligava a legalitzar la propietat de la terra, fins i tot terrenys de muntanya aprofitats secularment pel poble. La trama gira al voltant d’una falsa acusació d’assassinat que recau sobre el protagonista, amb el conflicte per la propietat del camp i de les serres de rerefons. Però, més enllà de les peripècies dels personatges, Collidors de neu és una novel·la documental, on batega l’estima pel paisatge i el valor de la història en cada pàgina. Mentre la llegim, sentim un vent de muntanya a la cara i ressonàncies a la toponímia, al rius, a les muntanyes, als pobles, als oficis perduts i a les paraules que descriuen un món del qual només resten ja les caves i les sendes de nevaters. Com monuments en honor a la memòria, com ressons llunyans dels collidors de neu:

Nevava. La capa fosca de la nit s’esfilegassava en flocs de neu que queien suaus sobre les serres altes de la Vall de Laguar. Les runes de la serra del Penyó es cobrien d’enlluït inconsistent que amagava el pedregam, com si els esperits dels manobres que edificaren el castell volgueren rememorar temps de major glòria […]. Els pobles de Campell, Fleix i Benimaurell jeien endormiscats, esperant que l’albada els mostrara la seua imatge renovada i neta.

Per a conéixer millor aquest món i aventurar-vos a fer alguna ruta, quan la calor ho permeta, heu de llegir la guia Mariola: sendes de nevaters, escrita per Josep Nebot (Tàndem). Proposa algunes excursions al voltant de les caves de Montcabrer, l’Alberri o la Teixera d’Agres.

Ara, si no voleu cansar-vos tant i vos estimeu més viatjar amb la imaginació, una bona proposta poden ser llibres ambientats a països nòrdics. De primer, em vénen a la memòria dos de ben suggeridors, amb històries situades a la Gran Bretanya. Un és L’enigma de Sir Robert McLean (3i4), l’única novel·la gòtica d’ambientació escocesa i victoriana de les lletres valencianes. Miquel Martínez, autor de les excel·lents Nòmina de dubtes (Tàndem) i La lluna de Taa (3i4), és un d’aquest narradors formidables que, no obstant això, porta massa temps en silenci. L’enigma de Sir Robert McLean és una novel·la de gènere apassionant i amb grapa, que arrisca i encerta, la història d’un home que ha perdut la seua ombra, en un ambient de pluges i boires contínues. Molt recomanable, en la calitja de l’estiu.

Una altra novel·la ens transporta al cap contrari de l’illa de Britània. La promesa del gal·lés (Onada edicions) és una història d’Ivan Carbonell, un altre viatge, de caire més iniciàtic. Un viatge físic per una geografia concreta i identificable, el llogaret del Welshpool i el seu castell medieval, i un viatge espiritual i literari, a la recerca d’un misteri relacionat amb Enric Valor i Archibald Dickson, capità ni més ni menys que de la mítica nau Stanbrook.

Si sou dels que aspireu a viatjar en sentit pur, sense interferències geogràfiques, hi ha dues novel·les de Raquel Ricart a tindre en compte. En les mars perdudes (Bromera), Ricart fa una altra passa endavant per consolidar-se com a narradora personalíssima i amb veu pròpia. Aquesta obra parla de mons llunyans, que no sempre són físics, sinó amarats de sentiments, uns mons de paraules. La veu narrativa actua igual que les ulleres de llarga vista que apareixen en la història, ens transporta als mons de la fantasia i ens descobreix «personatges que eren una mescla dels llibres que llegia i d’alguna cosa més que ignorava». Alícia a la terra de les meravelles, L’illa del tresor o Robinson Crusoe són algunes de les referències metaliteràries que poblen les mars perdudes, recreació de les tres vides que vivim tots els éssers humans: la viscuda, la llegida i la somiada. Una obra i una veu narrativa on l’evocació domina sobre l’acció, reduïda al mínim. Cal reconéixer que Ricart té la gosadia de defugir els convencionalismes i apostar per un estil propi i no sempre comercial. Valenta és una de les seues últimes novel·les, El ciutadà perfecte (Andana). Aquesta novel·la ens proposa un viatge a un món inexistent, perfectament recreat, que els aficionats al gènere sabran agrair sense necessitat de buscar-lo en altres llengües: el món de la distopia a mitjan camí d’Els jocs de la fam i Un món feliç. Un llibre, d’altra banda, editat amb la qualitat a què ja ens té acostumats la col·lecció «Trencadís» d’Andana edicions, gens habitual en el mercat actual.

Al capdavall, la recerca d’un món diferent tampoc té per què anar lligada a viatges llunyans ni fantàstics. És l’exemple de l’última recomanació, clàssica i atemporal. Llegiu aquest fragment i endevineu de qui pot ser. Ànim. El primer que done la resposta als comentaris tindrà premi.

La nit era fosca i pura, una mica freda, amb una fulguració estel·lar enlluernadora i el despullament que el vent del nord dóna a les formes de les coses. Sobre el gussi, férem una tenda amb la vela. El vent passava corrent sobre el redós de la cala, xiulava a les branques dels pins. Se sentia la ressaca de la mar en els penya-segats- llunyana. En els llocs recollits de la costa, el soroll sord de la ressaca produeix una agradable sensació de seguretat, una seguretat tan sòlida que sembla haver estat guanyada en lluita franca.

Francesc Gisbert

Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)