Alacant pas a pas

Gaudeix de nou d’uns dels articles de Francesc Gisbert, publicat el passat 02/09/2015 en La Veu.

Francesc Gisbert

Com podria començar a parlar-vos d’Alacant? Trobe que el millor és manllevar unes paraules de Joan Borja i Llegendes del Sud (Bullent), una de les definicions més polides i evocadores de la ciutat i de la seua evolució:

Són una mostra de la ciutat que un dia va ser i que ha desaparegut per sempre mai més a finals del XIX i inicis del XX: edificis modernistes, avingudes bufones, glorietes romàntiques, bulevards exquisits, grans arbres sumptuosos. En definitiva, una arquitectura admirable, harmònica, de proporcions justes per a la mesura del ciutadà. Alacant hauria pogut ser la ciutat perfecta. Ho tenia tot a favor seu: la mar, la història, els relleus, les dimensions. Però, tossudament, ha anat renunciant en els temps contemporanis al patrimoni arquitectònic. I, en paral·lel, a la pròpia memòria.

Casa Carbonell

Alacant, per a mi, és una ciutat ambivalent. D’una banda, està lligada a la meua infantesa, ja que sóc dels alcoians que van veure el mar, per primera vegada, a la platja del Postiguet. Alacant em du records d’estius i viatges familiars en autobús, per passar el dia a la platja. Hi arribàvem després d’una epopeia pel port de muntanya de la Carreasqueta i l’autobús ens reballava a la Goteta, davant del Postiguet, atabalats de tanta corba i carregats amb el parasol, el sarnatxo del dinar i la bossa de les tovalloles. És l’Alacant de les passejades, havent dinat, entre les palmeres de l’Esplanada, a l’ombra dels ficus monumentals de Canalejas i dels granissats a la plaça de Correus (Gabriel Miró). I és també, cal dir-ho, l’Alacant on vaig presenciar per primera vegada carasses i escarafalls estranys quan parlàvem en valencià. Recorde una vegada, amb deu anys, que la dependenta d’un comerç es quedà mirant-nos amb una barreja de cara esguitosa i de commiseració. Ens preguntà, amb veu de cullerot: “¿De dónde han venido ustedes, de algún pueblecito de la montaña?”. Mon pare, melsut i socarró, va contestar: “Sí, d’Alcoi, el poble de muntanya d’on era l’empresari que construí la Casa Carbonell, l’edifici més impressionant que teniu a Alacant”.

Ficus

Portal d’Elx

Alacant i totes les grans ciutats del País Valencià necessiten recuperar la seua identitat i invertir el procés de castellanització que han patit durant l’últim segle. I una de tantes sinèrgies que han de sumar-se per aconseguir-ho, és la divulgació de la cultura i de la història. Una contribució excel·lent a aquesta tasca és el projecte de rutes Alacant pas a pas. La professora Dèlia Amorós, una de les inspiradores, ens l’explicà en aquest enllaç (prezi.com).

Alacant pas a pas () és un projecte divulgatiu del patrimoni històric, cultural i literari d’Alacant per mitjà del recurs de les rutes urbanes. Va nàixer de l’espenta d’un grup de professors de l’Escola d’Adults Giner de los Ríos, format per Dèlia Amorós, Empar Aranda, Sergi Ferreres, Avelina Llorente, Joan Lluís Monjo i Pedro Martínez. Com tantes inicitatives inspirades des de la iniciativa ciutadana, ara tocaria que fóra assumit pel nou govern de la ciutat i que convocara les rutes amb regularitat, com un atractiu turístic i identitari més.

El projecte inclou, fins ara, tres rutes: “Alacant extramurs: la ciutat nova”, “Alacant intramurs: la ciutat vella” i “Alacant a pedals”, en preparació, una passejada en bicicleta. Tot, a partir de diversos itineraris i lectures que podeu descarregar-vos en la pàgina web.

“Alacant extramurs: la ciutat nova”, proposa un recorregut per la part de la ciutat que queda fora vila antiga. La ruta comença a les escales d’accés al primer centre educatiu de la ciutat, l’IES Jorge Juan (un il·lustrat que protagonitzà un d’aquells viatges mítics d’exploració científica). El segon punt és la plaça dels Cavalls o dels Estels, batejada com plaça de Catalunya per l’alcalde republicà Llorenç Carbonell. En aquesta plaça, el 6 d’octubre de 1977, el jove Miquel Grau va ser assassinat mentre penjava cartells del 9 d’octubre. La seua mort es convertí en un símbol de la lluita per les llibertats i per la recuperació de la identitat valenciana d’Alacant. L’episodi i l’època ha estat novel·lat per Leandre Iborra, en una obra ambientada a la transició, La dama de gris (Brosquil edicions). Una altra parada és el carrer on hi havia la seu de la revista El Tio Cuc, un setmanari satíric en valencià d’ideologia republicana, editat durant els anys trenta. La revista on féu els primers temptejos periodístics el jove Enric Valor i des d’on impulsà les normes de Castelló.

Mercat Alacant

El mercat d’Alacant mereix una altre punt, no sols per la bellesa de l’edifici modernista, sinó perquè el 25 de maig de 1938, les forces de l’aviació italiana aliada de Franco van llançar un dels bombardejos més letals de tota la Guerra Civil: les bombes mataren més de 300 persones, sorpreses al mercat a les onze del matí. La Guerra Civil i l’episodi dels milers de refugiats que provaren de fugir en l’últim vaixell que salpà del port d’Alacant cap a l’exili, l’Stambrock, quan la ciutat ja havia caigut a mans de les tropes franquistes, ha estat novel·lada, també per Leandre Iborra, en El balcó dels geranis florits, i per Gemma Pasqual, en L’últim vaixell. Després, visitem el teatre Principal, la casa de l’escriptor Gabriel Miró i la casa de Carlos Arniches, seu de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert. La plaça de Correus, el passeig matítim de l’Esplanada, la casa modernista de Carbonell i el port d’Alacant tanquen l’itinerari.

Aquesta ruta i “Alacant intramurs”, permeten completar la visió històrica i cultural amb la lectura d’obres o fragments de diversos escriptors vinculats a la ciutat, d’expressió valenciana i castellana. Som davant d’una proposta necessàriament integradora, atesa la realitat sociolingüística, que ens aproxima a Miguel Hernández, Eduardo Cerdán Tato, Gabriel Miró, Carlos Arniches, Juan Vidal Ramos, Almudena Grandes, Mariano Sánchez o Juan Gil-Albert. I també a Enric Valor, Lluís Alpera, Ximo Caturla, Gemma Pasqual, Vicent Andrés Estellés, Gaspar Jaén o Leandre Iborra.

Ara, però, toca parlar dels llibres que ens poden acompanyar en aquesta passejada. Per a una primera presa de contacte amb la història i el patrimoni rondallístic de la ciutat, és una referència inexcusable el clàssic de Joan Borja, imprescindible a qualsevol biblioteca personal, Llegendes del sud (Bullent). En concret, llegiu el capítol referit a la comarca de l’Alacantí. Per a conéixer la relació d’Enric Valor amb la ciutat, convé rellegir un altre llibre il·lustre: Converses amb un senyor escriptor, de Rosa Serrano. Valor hi explica un dels episodis més rellevants, significatius i, ara com ara, desconeguts, del periodisme valencià. L’aventura d’El Tio Cuc. L’Alacant de principis de segle XX era, en paraules de Valor, una ciutat on s’hi respirava una atmosfera de poble gran i de vida de barri, amb el valencià com a llengua majoritària. Perquè a Alacant hi havia, fins ben entrat els anys quaranta, “un ambient molt familiar, i popularment mantenia la llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, molt semblant al llenguatge d’Eivissa”. És l’època en què s’editava la revista satírica El tio Cuc, amb una tirada de vora 20.000 exemplars que es distribuïen per tota la província, en la qual es desbellussà Enric Valor amb els primers articles. Esperem en candeleta la imminent publicació del nou treball de Daniel Climent, on analitzarà al detall l’obra periodística de Valor, després de llibres tan meritoris com Enric Valor: estudi i compromís per la llengua.

En un article anterior parlàrem de Ximo Caturla i les Rondalles de l’Alacantí, tot un tresor de la nostra cultura popular i una obra pionera, després de Valor, en la recopilació rondallística al País Valencià. Ara, toca recordar la novel·la La casa de les flors, ambientada a Alacant. La història d’una dona lluitadora en els moments difícils i convulsos del final de la dictatura. Un obra que ens descobreix el millor Caturla, amb una prosa nostrada, un llenguatge ric i elaborat, i una cadència narrativa que sura lleugera i dinàmica, com l’onatge que dibuixa el trencadís de l’Esplanda.

D’un tarannà ben distint és L’últim vaixell, de Gemma Pasqual, un exemple de novel·la en principi juvenil que haurien de llegir també els adults. Al final de la Guerra Civil el port es convertí en l’últim refugi de la República. S’hi van congregar quinze mil persones que volien fugir amb les naus del govern republicà. No obstant això, les flota franquista n’impedí el pas, de manera que els refugiats van quedar a mercé de les tropes italianes que ocuparen la ciutat. L’últim vaixell que hi va partir fou l’Stanbrook. Una novel·la corprenedora i necessària, un testimoni valent i decidit sobre la penúria dels desplaçats als camps de concentració, la repressió brutal dels vencedors i la dignitat d’uns personatges que lluiten per sobreviure. El que va ocórrer als camps de refugiats dels Ametlers d’Alacant, als cinemes de la ciutat de València o a les muntanyes dels guerrillers antifranquistes són fets que tots hauríem de conéixer i mai no hauríem d’oblidar. La novel·la és dura i emotiva, amena i instructiva, amb una combinació de drama i acció ben proporcionada.

Leandre Iborra, de Mutxamel, és un altre autor que ens pot ajudar a redescobrir la història amagada d’Alacant amb obres com La dama de gris o El balcó dels geranis florits. I no voldria deixar d’esmentar una de les poques parelles novel·lesques que ha creat la literaratura valenciana, en aquest cas juvenil. Les novel·les detectivesques escrites a quatre mans per Lola Ivorra i Martinià Perona, Les joies d’una dama d’Alacant (Bullent) i El cas Comas (Germania).

>

Vídeo Coneix Alacant, amb la música “Bandera clara”, El Diluvi

Francesc Gisbert

Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)