Viatjant i llegint – De guerres i esperances

Laura Talens, mestra

Aquestes últimes setmanes, el cor se’ns ha posat en un pessic, en comprovar, una vegada més, a quins extrems pot arribat la crueltat humana. La fotografia d’Aylan, el xiquet mort, a la platja, quan els seus pares fugien Síria, es convertirà en una icona fotogràfica de l’absurditat de les guerres. Com també se’n convertí, dècades abans, la foto d’aquella altra xiqueta del Sudan fotografiada al costat d’un voltor, se’n recordeu? Va guanyar el Premi Pulitzer i poc després, el seu autor, el periodista Kevin Carter, es va suïcidar, enmig d’una gran polèmica sobre l’ètica del periodisme. I què me’n dieu de la foto del milicià de Robert Capa? O de la imatge de l’home davant els tancs a la plaça de Tiananmen? La memòria es curta. I del que ara fem escarafalls i declaracions de bones intencions, demà ja no se’n recordem. Només queden les imatges i les paraules, com a testimonis acusadors i insubornables del que som.

Com a mestra, sé que d’ací a poc em tocarà enfrontar-me a les preguntes dels alumnes i encarar-los amb la realitat. Considere fonamental unir la formació acadèmica, a la l’educació en valors i emocions. Els mestres no hem d’aspirar que els nostres alumnes pensen igual que nosaltres, però sí que hem de motivar-los i ensenyar-los a pensar, per si sols, davant la vida. I per aquest objectiu, la literatura i la paraula són dues armes valusosíssimes. Dedicaré aquest article a parlar d’alguns llibres que poden resultar d’utilitat per a entendre i reflexionar sobre el drama dels desplaçats. Llibres que no pretenen alliçonar ni embafar de moralina, sinó colpir-nos des de l’exigència literària.

El primer llibre és Una llar en el món (Bromera), de Pepa Guardiola. Guardiola escriu sis contes diferents dins del fil argumental d’una novel·la, a partir de l’amistat entre Lluïsa, una jove desorientada i desencisada, i Genís, un cooperant d’ONG, vitalista i lluitador. Coneixerem la història de Nanja i el seu poble de beduïns del desert, que travessen dunes i muntanyes, fugint dels tancs i de la guerra; de Maties, que ha d’exiliar-se del seu país per motius polítics; o de Mohamed, un desplaçat per motius econòmics, que busca a Europa una vida millor i ha de superar la desconfiança i el racisme. Sis històries emocionants que defugen el sentimentalisme, de ritme àgil i seductor. A mesura que les coneixem, ens transformen, com transformen l’actitud davant la vida. Un cant al valor i a la supervivivència, a la lluita de tantes persones de tantes èpoques i tants llocs que lluiten per trobar la seua llar en el món. N’he seleccionat un tast:

Els dos darrers anys els he passat viatjant, he conegut gent i llocs distints, he vist situacions complicades d’explicar i difícils de viure. El meu interés s’ha abocat cap a regions llunyanes, amb paratges, pobles, costums i circumstàncies diferents de les del món que ens és habitual. No he sigut un turista, no podia ser-ho; tampoc un simple observador. M’he unit a gent que treballava en accions humanitàries, he intentat prestar ajuda on pensava que feia falta.

Les dues novel·les següents són de Francesc Gisbert. La nostra aventura africana (Tabarca) és una novel·la que t’atrapa de la primera a l’última pàgina, amb un ritme que encerta a combinar el tempo adequat a cada situació, ara ràpid adés pausat. És la història de Matapari, una xiqueta soldat del Congo, de l’exèrcit dels Lufa-Liwa, “els que espanten la mort”, que lluita per la seua supervivència. Gisbert sap evocar la tendresa pròpia l’edat, les descripcions del poblat, de la vida en família, de les rondalles de l’àvia, i alhora, la inhumanitat de les lluites per fer-se amb el control del coltan, un mineral estratègic pel qual malden les multinacionals que revifen les guerres i motiven els enfrontaments. Gisbert utilitza la tècnica de les històries paral·leles que acaben convergint, per contar les aventures de Matapari, amb les d’un jove sense ofici ni benefici que se’n va a treballar a un hotel de Kènia:

Aleshores, la bruixa em parlà a cau d’orella: Tu sentiràs coses que els altres no senten, interpretaràs els sons de la natura i les veus dels animals -em bufà a l’orella-. Tu veuràs allò que els altres ni imaginen, penetraràs l’invisible i miraràs amb els ulls dels morts i amb els ulls dels que vindran -em bufà als ulls. Tu endevinaràs el que encara no ha passat, pressentiràs i ensumaràs el futur. Tu seràs caçadora de somnis, fabricant d’amulets i conjuradora del destí.

La muntanya invisible (Bromera), també de Gisbert, planteja la lluita per la supervivència d’una tribu amazònica, els mbye, portadora d’un secret ancestral. Una planta que evita i cura el càncer. Una multinacional farmacèutica envia una investigadora a treballar a un campament de la selva amazònica, on coneixerà la lluita per la supervivència dels últims mbye i haurà de decidir, entre l’èxit professional o l’èxit com ésser humà. Una novel·la carregada de màgia i aventura. Com les anteriors, van molt més enllà del públic juvenil, i són capaces de corprendre’ns i mantindre’ns amb l’ai al cor durant tota la lectura.

La tercera autora de qui vos parlaré m’ha sorprés amb una obra commovedora, d’una força narrativa brutal. És Cor d’elefant (Bullent), ambientada a Tailàndia, terra de selves, d’elefants i de turistes sovint sense escrúpols. Una història que denuncia una altra cara esmolada del món globalitzat, i alhora de tots els temps: l’explotació infantil i sexual, l’actitud del primer món que es creu amo i senyor de tot i de tothom. Hi ha un paràgraf, en els primers capítols, que se’m va quedar gravat a la memòria:

Pakpoo s’havia passat els primers anys de vida envejant Kai-Mook amb totes les fibres del seu cor […]. Ara que la bellesa de Kai-Mook havia esdevingut la seua esclavitud, no quedava en el cor de Pakpoo ni un bri d’enveja. Tot s’havia tornat admiració, una poderosa admiració per la forma com l’amiga s’havia resignat al seu destí, per la dignitat amb què s’havia fet càrrec dels perills que comportava una bellesa tan resplendent com la seua.

Alguns diuen que és impossible canviar el món. Sovint, els que no tenen el menor interés en fer-ho perquè a ells ja els va bé. No hi ha res impossible si abans som capaços d’entendre-ho. Per a entendre hem d’estar disposats a escoltar, a escoltar les històries de les imatges, de les vivències condensades als ulls dels que patixen i també a les veus que ens arriben gràcies als llibres.

Laura Talens

Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)