Viatjant i llegint: La ruta dels llavadors

Francesc Gisbert, professor i escriptor

Hi ha una part de la nostra història que no acostuma a escriure's i es perd quan desapareixen les persones que la van viure. És la història d'històries, de vivències personals i quotidianes, no la història de les efemèrides i els esdeveniments. Hi hagué un temps, no massa llunyà, que els nostres pares i avis vivien sense aigua ni electricitat. Igual que sobreviuen ara com ara, a gran part del planeta. Un temps de papers socials marcats, ben bé una condemna, d'on no podies escapolir-te'n fàcilment.
 

Castell de Penella

Agnés Vidal i Vicedo (Alcoi, 1979) sent curiositat per investigar les petjades d'un passat simbolitzat per unes construccions tan emblemàtiques i misterioses com oblidades, presents i abandonades a la seua sort: els llavadors. Segons ens explicà en la presentació a Alcoi, on vaig acompanyar-la juntament amb Francesc Bodí, "Fem safareig pretén donar veu a les dones que anaven als llavadors, perquè aquests no només han estat lloc de trobada on es reunien les veïnes per netejar la roba, també eren un escenari privilegiat on compartir experiències i converses. Els homes es trobaven al casino del poble i les dones al llavador..."
 

Als llavadors o safareigs s'anava a rentar la roba, a fer la bugada o la ruscada. Però també s'hi anava a socialitzar-se, a compartir històries i experiències, a tallar "tratges" i destralejar, a demanar consell i fer raons en una època d'estretors. Un espai de llibertat, on raonar lluny de l'autoritat dels homes, i alhora de servitud, perquè l'esforç físic era brutal, proveu si no a carregar un poal de roba xopa. Són molts els pobles que encara conserven els llavadors populars. També en són molts els que els han perdut o els tenen en condicions lamentables. Agnés defensa la recuperació de l'espai públic dels llavadors, com un punt de trobada. I em vénen a la memòria experiències tan suggerents com els recitals poètics de Benissa o els contacontes de Beninarrés o Penàguila.
 

Sant Mateu (Maestrat)


Penella (partida de Cocentaina)

En preguntar a Agnés, quins són els seus tres llavadors preferits, contesta de seguida, amb l'espontaneïtat i eloqüència que la caracteritzen: "Sense cap mena de dubte serien tres llavadors que encara estiguen vius, que encara estiguen en ús. Potser em quedaria amb el de Planes de la Baronia (el Comtat), per la seua arquitectura; el de Vilamarxant, perquè m'ha regalat escenes de gran bellesa, de mà de Maria «la madrilenya», una dona de 87 anys que encara va diàriament a rentar la roba, d'amagat de la seua filla; i el Sant Mateu (Maestrat), per la seua forma irregular que permetia que les dones no s'hagueren de barallar per qui ocupava el cantó". Aquests són els tres llavadors que destaca Agnés. I els vostres, quins serien? Els meus, he de confessar-vos que són uns altres, molt vinculats a la meua infantesa. Ni ma mare ni jo hem anat ja a cap llavador a fer la ruscada (encara ho diuen així, a Castalla), però sí a jugar, en un espai de remors incertes i de misteris pressentits. Els llavadors de la meua infantesa van ser el llavador d'Agres, arrecerat vora la font de l'Assud, on el mormol de l'aigua de Mariola conversa amb les paraules secretes del fullatge de plataners i llidoners; el llavador de Penàguila, aquell dels vint-i-tants canons immortalitzat per Enric Valor en la rondalla "I queixalets també", on sempre que he anat mire de reüll, a tots els cantons, per si em tope la vella endolada fent sabonera. I l'últim, que potser coneixereu ben pocs, el llavador de Penella (partida de Cocentaina), un llogaret amagat, entre l'ermita, la venta Nadal i el castell enlairat, llar d'una encantada amb tresor inclòs.
 

Vilamarxant


Planes de la Baronia (el Comtat)

La tasca investigadora i la capacitat divulgtiva d'Agnés Vidal la va demostrar en un altre llibre molt recomanable, El cementeri dels anglesos, sobre la presència britànica a terres de la Marina. El comerç de la pansa, els riuraus, els vaixells que anaven i tornaven són un món hui en dia oblidat, que Vidal ressuscita a partir de la informació dels cementeris de la colònia anglesa. Els valencians semblem especialistes a destruir i esborrar sistemàticament qualsevol petja del nostre passat. Un exemple ben paradigmàtic és el món dels masos. El camp valencià ofereix una imatge tristíssima, amb conreus abandonats i masos que es desfan com terrosos i tornen a la terra, convertits en runes. Un poble que desconeix el seu passat i el menysprea profundament, és un poble condemnat a no valorar res més enllà del benefici i la immediatesa crematística, un poble sense ànima ni futur.
 

Agres

Els llibres d'Agnés Vidal, com els d'altres investigadors que publiquen en la col·lecció "La Farga", d'Edicions del Bullent, estan contribuint a valorar un patrimoni oblidat i menyspreat durant dècades. No debades, Fem safareig va guanyar el Premi Bernat Capó d'Investigació i Difusió de la Cultura Popular. Un premi que han guanyat investigadors tan prestigiosos com Joan Pellicer (Costumari Botànic), Joan Borja (Llegendes del Sud), Joan Monjo i Àngela Menagues (Els valencians d'Algèria), Àlvar Monferrer (Cançoner valencià i Bruixes, espectres i dimonis) o Ivan Carbonell (Fantasmes al palau). L'únic premi del País Valencià que s'ocupa de recuperar la nostra identitat etnològica i que esperem, rebrà el suport institucional necessari per a garantir la supervivència i continuïtat. Un premi impulsat per edicions del Bullent i la col·lecció "La Farga", l'única col·lecció editoral valenciana consagrada a divulgar temes d'etnologia, imprescindible per a entendre qui som, d'on venim i on ens convé anar.




 
Francesc Gisbert

Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)

Comentaris

Jordi Alcoi
4.

Els llavadors de cada poble són uns espais magnífics per a recuperar-los i donar-los un nou ús públic. No els deixem caure.

  • 2
  • 0
Micalet
3.

Interessant i carregat de raó.

  • 3
  • 0
isidre riola
1.

Quins tres, mare meua!
Bon detall, aquest dels llavadors, ben popular i ben nostre.
Gràcies per conduir-nos a aquest binomi tan fantàstic: viatjar i llegir!
Fusterianament

  • 7
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat