Dedicat als contacontes que manteniu viva l’ànima de paraules, crònica de la III Trobada de Contacontes de Penàguila
Francesc Gisbert
Les històries tenen el poder de transportar-nos a mons evocats, des d’illes llunyanes en mars perdudes a carrerons misteriosos de ciutats indòmites. Però, realment, el bitllet i el mitjà de transport és el temps i la paraula. El plaer de llegir és inseparable del plaer d’escoltar, i el foment de la lectura no pot bandejar l’hàbit de parar l’orella i escoltar una bona història.
Tots tenim una ànima de paraules, els pobles i les persones, de paraules viscudes i somiades, de recordades i acaçades. Des que el món és món hi hagut gent especial, dotada d’una gràcia singular i d’un nom divers, bruixots, romancers, rondallaires i, modernament, contacontes. Sempre han existit i han actuat de guardians de les històries compartides, aquelles que mai no s’escrivien, però el poble sabia i transmetia. Històries lliures, identitàries, arrelades a la vida i a l’ambient, al camp, als masos, a les serres, a les cases… Cada cultura en té les seues, amb temes universals, nostrades per la llengua a un sistema de creences i valors. En el món de la globalització i de les realitats virtuals, semblava que els rondallaires eren un ofici en perill d’extinció, condemnats a desaparéixer, a extingir-se en l’oblit, igual que els personatges dels contes: xiquets entremaliats, prínceps desmemoriats, bruixes voladores, donyets desficiosos, dimonis burlats, donzelles esparpellades, dracs de set caps…
I malgrat tot, no solament han resistit l’escomesa del desert de la desmemòria, sinó que han reviscolat i passen a l’ofensiva. Ara com ara, són una peça clau en el procés de normalització i redreçament de la identitat col·lectiva, per a revitalitzar la llengua i fomentar la lectura. La normalització social i lingüística dels valencians ha d’apostar per la reconstrucció del nostre imaginari cultural, dels nostres mites i llegendes. Un cas paradigmàtic del que hauria de ser normal, a tots els pobles, és la III Trobada de Contacontes de Penàguila, en homenatge a Enric Valor. Les rondalles recuperen l’espai del carrer i de les places, i amb elles, la llengua i la cultura.
Penàguila és un llogaret de menys de tres-cents habitants. Un poble de llegenda, com bé sabia Enric Valor, quan hi acudia a sojornar en la seua joventut. La Penàguila de la costera dels oms i del llavador dels vint-i-tants canons no ha canviat massa. Tampoc la cova del dimoni fumador o el jardí de Santos.
Tots els grans escriptors evoquen amb nostàlgia una època en què foren grans “escoltadors”. Llegir no deixa de ser una forma d’escoltar i el plaer de llegir ve precedit del plaer d’escoltar. Tots necessitem, en algun moment de la nostra infantesa, d’una àvia romancera o d’un veí rondallaire, d’una mare Paula o d’una iaia Virtu, sense pressa, amb gust i temps per a contar històries.
En la tercera edició de la Trobada de Contacontes de Penàguila, es va aplegar una colla esborronadora de bruixots de la paraula. Almudena Francés, del regne del Benicadell, és capaç de fer-nos creure que les raboses parlen (llegiu el seu conte La rabosa viatgera, en Andana). I és capaç d’encaterinar-nos amb rondalles impossibles, com la dels ànecs que creuen un pont i en són tants, que en passen i passen, i no acaben mai de passar. Anna Ballester, autora de Poemania (Bromera), un dels millors manuals d’animació a la lectura, sap contar com ningú la història de “Les velletes de la Penya Roja”, i ara modula la veu i es transforma en Margarida, adés en Rosella o en el príncep entabanat. Carles Cano, el rondallaire més ràpid de l’Est i de l’Oest, parla, canta, rima, juga i ens manté el cor en un pessic. Ens va descobrir històries per fer-nos un fart de riure, amb El nap gegant (Andana). Enric Lluch, monstre de les lletres, parla als xiquets com un xiquet més, amb paraules enjogassades i plenes de vitalitat. Du les butxaques farcides de contes i ja en pot traure, no se li acaben mai, allò sembla Una setmana de contes (Bromera).
I què en direm, de Llorenç Giménez, el mestre dels rondallaires valencians, cap de caps en l’art de passar d’un acudit a una contarella. Ja ho diu la dita: Els acudits de Llorenç (Bromera), quan te’ls conten ja sempre els tens. Jordi Raül Verdú, recopilador de rondalles i mestre viatger, ara navega en l’aventura d’adaptar les rondalles de Valor als més menuts (Bullent). Miquel Puig, caçador de monstres i d’aventures fantàstiques, autor d’Els mons de Laia (Andana), va aconseguir mantindre’ns amb l’ai al cor fins i tot quan ja era hora de dinar. L’actriu Rosanna Espinós, puntal del Betlem de Tirisiti i cap de caps en animacions a la lectura, ens va fer riure de valent. Joan Borja, doctor en manifasseries, savi de l’etnopoètica, l’home dels mil oficis i les dues mil iniciatives culturals, ens contà la rondalla “I queixalets també”. I, la veritat per davant, va reeixir a captar l’atenció de la multitud de xiquets que l’envoltaven bocabadats i a espantar-los amb la recreació de la por dels llavadors. Per reblar el clau, la fi de la festa: Dani Miquel, el fenomen fenomenal, enveja del flautista de Hamelyn, qui no solament canta i balla, sinó que fa cantar i ballar tot aquell que se li posa per davant, tant si té un any com cent. Des d’ací vull donar-los les gràcies per haver acceptat la invitació de participar en una trobada de contacontes altruista, volenterosa i sense cap ajuda institucional. I és que amb poc, se’n pot fer molt.
Tots ells, i molts més contacontes, Víctor Labrado, el tio Juanvi, el Gran Jordiet, Empar Claramunt, Andreu Galan… són la millor invitació a la lectura. Qui escolta una història i descobreix la màgia de la paraula oral, sent la curiositat de ser seduït per la màgia de la paraula escrita. Els mestres i els pares ens queixem que els joves no lligen. Però oblidem que la base més sòlida de l’ensenyament és l’exemple, i l’exemple actiu o “peripatètic”, com l’anomenaven els antics. Només podem encomanar el plaer i la curiositat de llegir una història si abans encomanem el plaer i la curiositat d’escoltar. I només prestigiarem la llengua si recuperem els espais que ha anat perdent, també als patis, a les places, als carrers… i a la ràdio i a la televisió.
Llegim, sí, però també escoltem. I sentirem la remor dels contacontes que guarden i transmeten la nostra ànima de paraules, l’ànima de les nostres històries.
Francesc Gisbert
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
