La por, el misteri, l’atracció per allò prohibit o desconegut, està present en totes les cultures. Tots Sants, Nit d’Ànimes, Halloween, Nit de Tot és Sagrat… Ben segur que haureu escoltat els noms amb freqüència. Tots els pobles necessiten de dies màgics, com Sant Joan o la Nit de Walpurgis, en què tot és possible, en què les criatures fantàstiques de la imaginació popular creuen al món dels vius. La maquinària propagandística del cinema i de la televisió ens ha familiaritzat amb uns costums i amb uns éssers que formen part de la nostra vida quotidiana: zombis, bruixes amb barret punxegut, esquelets fosforescents, genets sense cap… I això no seria res de dolent, si implicara sumar i no restar, conéixer i no oblidar els costums i la mitologia ancestral d’altres pobles. Perquè… quants de vosaltres coneixeu el Butoni, la Quarantamaula, les Miules, l’haqueta de foc, el saginer, el gegant Esclafamuntanyes, els gambosins, els nyítols o el Trib Reial? Per posar només uns quants exemples. Els valencians posseïm una mitologia popular, de criatures fantàstiques, presents en llegendes i rondalles. Abans, el seu nom eriçava els cabells i provocava feredat, eren temuts pels infants i respectats pels grans, invocats per les mares i conjurats per les àvies: «Porta’t bé, o vindrà…», «No vages sol pel carrer a eixes hores, o t’eixirà…». Ara, els nostres monstres dormen en el túnel del temps, entre les boires dels records convertits en desmemòria, amb crits i extrems que a ningú no espanten, perquè ningú no escolta. Dormen…
O dormien. Perquè un grapat de valents o de tronats, segons es mire, intenten de reviscolar-los. Tot va començar amb aquell gramàtic i lletraferit a qui la censura li va barrar el pas de publicar novel·les serioses, com a ell li hauria agradat. El seu amic, el professor Sanchis Guarner, li va aconsellar: «Escolta, i per què no arreplegues i reescrius eixes rondalles que tu tan bé coneixes, i les mudes, ben endiumenjades, com abans ningú no ha fet?». Enric Valor es va llançar a la tasca d’arreplegar, dignificar i literaturitzar una mostra ben representativa del nostre imaginari col·lectiu, d’una part d’allò que ens singularitza i ens fa universals. En un moment en què ningú no els concedia la menor importància, i els considerava «una cosa popular», Valor va demostrar que allò era una part de l’ànima del poble, i calia preservar-ho i valorar-ho. Gràcies a ell se salvaren de l’oblit els donyets, les caterinetes, les velletes del Purgatori, la Mare dels Peixos, les Mares dels Vents, els ogres, els gegants, les serps amb cabellera, els dimoniets, les presències dels llavadors i moltes criatures fantàstiques més.
El mestratge de Valor l’han recollit altres artistes, escriptors i contacontes. No solament per a continuar la investigació rondallística, sempre valuosa, sinó per avançar un pas més, un pas necessari, peremptori: divulgació i popularització. Ximo Caturla, Josep Bataller, Bernat Capó, Jordi Raül Verdú, Víctor Labrado, Francesc Gascon, Joan Borja, Rafael Beltran, Ivan Carbonell… han aportat una feina impagable, en els seus estudis, recopilacions o treballs de cultura popular. Fet i fet, hi ha dos llibres fonamentals a l’hora de despertar la meua curiositat per la mitologia popular dels valencians. El primer, Llegendes valencianes de Víctor Labrado, una antologia de llegendes i rondalles que s’ha convertit en una memòria viva del nostre imaginari. I el segon, Llegendes del Sud de Joan Borja, un llibre que em va ensenyar la riquesa cultural del migjorn valencià. Tots dos llibres em van animar a fer la meua, i pot dir-se que són responsables de Màgia per a un poble, la guia de creences i criatures màgiques populars.
Però també, amb un conte especial, que està alçant una polseguera inesperada. Parle de La Maria no té por (Andana). Aquest conte em va permetre conéixer Dani Miquel, un autèntic fenomen de masses que, cantant i ballant, fa més per la normalització del valencià que la majoria dels nostres polítics. La Maria no té por ha assolit una popularitat insòlita i ha generat una sèrie d’iniciatives gens habituals en el nostre panorama: la falla Na Jordana dedicarà la seua falla infantil, “Marieta, ja te tinc”, als nostres espantacriatures; la companyia teatral Disparatario ha llançat un espectacle de titelles i disfresses que està causant sensació; Andana edicions presenta la primera col·lecció de contes infantils, “Els amics dels monstres”, per a divulgar els nostres espantacriatures; el Museu Valencià d’Etnologia ens proposa la visita als tallers d’Espanta la por. Escola Valenciana de l’Alcoià-Comtat ha elaborat l’exposició itinerant “Els monstres en la cultura popular” i està programant un ambiciós projecte de divulgació de l’imaginari oral dels valencians, “Viatjant i llegint”. Rutes de contacontes de poble en poble que fa poc, aplegaren més de 500 persones a la Nit de Contes al Castell de Cocentaina o a la Trobada de Narradors de Penàguila. Unes rutes que combinen la participació de narradors orals fabulosos, Almudena Francés, Llorenç Jiménez, Carles Cano, Rosanna Espinós, Jordi Carbonell, la bruixa Xocolata, el grup Anbelú… amb escriptors divulgadors, cap de caps en etnopoètica. Una revifalla de la narració oral simultània a la d’altres territoris, i que les administracions haurien de prendre’s seriosament i recolzar sense reserves.
Els nostres monstres han tornat. I diuen que Halloween tremola. Ajudeu-nos a fer que es queden.
> Vídeo Cercavila dels espantacriatures de Disparatario
> Vídeo de l’obra de teatre La Maria no té por, Disparatario
> Vídeo-tràlier La Maria no té por
Francesc Gisbert
Vitjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat (Escola Valenciana)
