Home dels nassos, la festa ancestral que torna

Francesc Gisbert, professor i escriptor

L’home dels nassos no és ni cap desficiós ni cap torracastanyes. Sinó un personatge de la nostra cultura popular, abans conegut, ara adormit en el túnel del temps. Però que amenaça de tornar i reviscolar. Gràcies, a dos pobles valencians que en mantenen la flama encesa amb una festa: Ontinyent i Cocentaina.

Té el seu dia, sense ser sant. El 31 de desembre. Té tants nassos, com dies l’any. Un niu de nassos a la cara. Està tot l’any amagat i només es deixa veure, si hi ha sort, el 31 de desembre. La faena d’un any, la fa en un instant. Es mou tant, que ell a soles, en semblen molts. Ara es veu per ací, adés per allà, i abans en dos llocs alhora. Més que ràpid, és veloç. Capaç de pujar al tren de les deu, a Gandia, i aparéixer a l’estació de Castelló, a les nou. Diuen que qui no treballa en tot l’any, treballa el dia de cap d’any. Imagineu-vos!

Home de les orelles logo GVA

Però, d’on naix la creença? La cosa ve de lluny. És ben probable que no estem davant d’una broma, ni d’una simple argúcia per perdre de vista els xiquets, bascosos durant tanta festa, sinó d’una recialla de la divinitat pagana Janus, el déu de la porta (janua, en llatí, d’on ve januarius, gener). Janus era el déu de les dues cares. Una d’ancià, l’any Vell, que mira el passat i tanca l’any amb una clau; i una altra de jove, que mira el futur i brinda amb una copa per cridar la sort. En la mateixa línia hi ha el Fumera, qui segons Joan Soler “té quatre ulls al davant i quatre al darrere”. O l’home de les orelles, el seu cosí germà, encara vigent a Cocentaina, “amb més orelles que dies resten a l’any”.

Siga com siga, el 31 de desembre existia i existeix el costum d’enviar els xiquets a buscar l’home dels nassos. Fugisser i poc trobador, no el descobrireu si no és d’arrapa i fuig. Però si veure l’home dels nassos sempre ha estat empresa difícil, ara com ara, ho és més trobar un xiquet buscant-lo. Una de les moltes batalles del segle XX, de la qual se’n parla ben poc, és la batalla entre els xiquets i els cotxes. Hi hagué un temps que els infants eren els amos del carrer, i es passaven el dia fora de casa, corrent pertot, sense que els passara res. Ara, els amos del carrer són els cotxes, i els xiquets resten confinats a les cases, per por que els passe de tot si van solts pel carrer.

La festa de l’Home dels Nassos, com tantes altres festes tradicionals valencianes, és una oportunitat per a recuperar i reconquistar l’espai del carrer per als menuts, i de pas la llengua. La tradició de l’Home dels Nassos es conserva amb força nord enllà. Joan Amades en parla a bastament, en el Costumari, com també el documenta Joan Soler en el monumental Tradicionàrius i en l’Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. N’hi ha ciutats com ara Tarragona, que organitzen desfilades de repica’m el colze. Al País Valencià som més modestos, però cal destacar dos pobles on cada cap d’any, verdegen els rebrotins. Un és Ontinyent. Gràcies a l’espenta impagable d’Almudena Francés, gran contacontes i animadora cultural. I el segon, Cocentaina, vila comtal que tots els anys visita el seu cosí, l’home de les orelles.

A Gandia, a Ontinyent, a part de la Safor… és conegut com l’Home dels Nassos, el nom més habitual. Víctor Labrado, en Llegendes valencianes (Bromera), ens dóna una descripció ben aproximada: “Criatura de presència discreta i enigmàtica, el seu nom, tan ben trobat, li ve de la rara propietat que el fa singular: mostra tants nassos com dies de l’any. Cada dia que passa li cau un nas, així els va perdent d’un en un i, en acabar l’any, se li acaben els nassos”. Després, el primer dia de l’any, li tornen a eixir tots de colp.

Toni Cucarella, també ens fa una evocació en la seua excel·lent novel·la de Xàtiva, Quina lenta agonia la dels ametlers perduts: “Aquell va ser el primer Nadal en què no vaig buscar per tots els racons i carrers de Xàtiva l’Home dels Nassos. Ja havia entés la martingala i no estava dispost a participar en la comèdia (…). El buscàvem en va durant hores, per tots els barris de la ciutat. Sovint posàvem en dubte la seua existència, tanmateix persistíem a descobrir-lo fins el dia de Cap d’Any. Aleshores, algun dels majors assenyalava un home a l’atzar, amb un sol nas, i afirmava que ja li havien caigut tots, i que a partir de l’endemà, en tindria un cada dia”.

_{Nassos a Ontinyent}

L’exposició didàctica Els nostres monstres en la cultura popular, que ofereix la Coordinadora pel Valencià a les biblioteques i ajuntaments interessats, ha recuperat la iconografia d’aquest personatge gràcies a la il·lustració del llibre La Maria no té por. Llibre dels espantacriatures (Andana). Com també el podeu trobar il·lustrat en les Llegendes valencianes (Bromera).

Vos deixem amb un enllaç a l’explicació que Víctor Labrado va fer de l’home dels nassos en una ruta literària de Viatjant i llegint: Ibi Conta. Hi trobareu la descripció i un poema, un pregó, que ben bé podria convertir-se en l’himne oficial, el conjur màgic, per fer reviscolar l’Home dels Nassos als pobles valencians. Si el 31 de desembre eixiu a passejar, aneu alerta. Potser passe pel vostre costat, potser gire el cantó, potser baixe del tren o de l’autobús… l’home dels nassos.

>
Víctor Labrado – L’ home dels nassos (Ibi Conta)

Francesc Coordinadora Valencià

Crida de l’Home dels Nassos
També enguany
com cada any
passat novembre,
caigut desembre,
m’ha dit algú
que el trenta-u,
punt de migdia,
quan és el dia
últim de l’any,
un home estrany
potser vindrà
o passarà:
és un nassut,
reconegut,
que té tants nassos,
llargs i grandassos,
com dies de l’any.
Amb gran afany,
aneu xiquets,
petits, grandets,
tots a la plaça,
hui, per si passa.
L’home dels nassos,
que els té a cabassos.
Potser t’espantes
perquè en té tants
que dies l’any.
No t’ho creuries,
nassos com dies,
resten en l’any.
No és cap engany.
Un homenet
que du barret,
abric, maleta,
l’esquena dreta,
bastó en mà.
No passarà,
o potser sí,
m’han dit a mi.
No cal dir més.
Au, xiquet, vés,
baixa al carrer
tu el primer.
Feu corregudes
per avingudes,
places, cantons,
estacions
de trens, de bus,
públic confús,
bars, carrerons,
solars, racons.
Fugint, passant,
en un trencant
d’algun carrer
veuràs potser
si sou capaços
l’home dels nassos.
El trobareu,
l’enxampareu,
l’home els nassos,
si sou audaços.