Entre el Benicadell i la Vall d’Albaida, vora la serra de la Solana i a les envistes de la Safor, prop dels contraforts de la Vall de Gallinera i, a tocar del barranc de l’Encantada i la serra d’Albureca al Comtat, hi ha una vall. Hi ha una vall misteriosa i apartada, ben bé podria rebre el títol d’encantada per desconeguda. Un poble deixat caure entre muntanyes; grutes de la prehistòria, la cova Llarga, el Gorgori, la Cova Negra; dos castells del temps d’Al-Azraq, Perputxent i la Barcella; despoblats moriscos com Canèssia; una riquesa paisatgística esborronadora; una flora admirable a la vora del Serpis i als cims de les muntanyes; un viver d’històries i llegendes sobre criatures fantàstiques, cabdills revoltats i roders indòmits. Això i molt més hi ha a la terra del castell de l’Orxa, la Vall de Perputxent.
Castell de l’Orxa
Fàbrica de la Llum, via Verda
S’hi accedeix per una carretera de revoltes, la CV-701. Des de Muro, passes pel costat de Setla, Gaianes, Alcocer de Planes, Beniarrés… La carretera, dominada pel cim del Benicadell, a l’últim, desemboca a la vall de Perputxent, i allí acaba. Escriure un llibre sempre és una aventura. Però escriure un llibre sobre un tema tan concret com l’Orxa, suposa, a més, un repte i un compromís. Fa poc, vaig rebre l’encàrrec d’escriure
La Vall de Perputxent. Descobrint la terra del castell de l’Orxa. Una publicació no venal, editada pel MARQ i la Diputació d’Alacant, per a divulgar el patrimoni de la comarca, que inclou un conte, un mapa topogràfic de la vall i rutes de senderisme: “Per què no escrius un relat sobre el nostre poble, on aparega el castell, la via verda, les serres… on es parle de la història i s’estimule la curiositat per visitar-lo?”. Va ser la proposta d’alguns amics de l’Orxa, entre ells Vicent Romans i Fàtima Sanmiguel.
El poble de l’Orxa reivindica la necessitat de revitalitzar els atractius turístics, històrics i naturals, simbolitzats pel projecte de restauració del castell. Anhelat durant anys i panys, no semblava arribar mai. L’Orxa té un tresor monumental, com molts pobles valencians: un castell antiquíssim, del temps dels àrabs, a l’entrada de la Vall (i un fortí amagat, dalt de la serra). I com molts pobles valencians, era un castell oblidat, abandonat, en estat de ruïna, on cada any, amb les pluges, s’ensulsia una torre o s’afonava un tros de muralla. El País Valencià ha estat capdavanter en la construcció de parcs temàtics i ciutats del fum, amb pressupostos milionaris per atraure el turisme barat de sol i platja. Mentre enderrocàvem o s’esmunyia entre les mans el patrimoni arqueològic i identitari de coves, poblats i castells. Quan ens adonarem de la necessitat de preservar el patrimoni de fortificacions medievals en ruïnes? No seria un atractiu formidable, restaurar tants castells com fóra possible, consolidar-los, reviscolar-los, habilitar-los per a visites i organitzar rutes de castells i excursions, per l’interior i per la costa? Seríem l’enveja de la Bretanya i del sud de França! Els veïns de l’Orxa estaven determinats a salvar el seu castell, conscients que és el símbol de la vida del seu poble, com una senyera de pedra retallada contra el cel. Ara, fa poc, s’han iniciat les obres de consolidació. Existeix un compromís ferm de la Diputació i del Museu Arqueològic d’Alacant d’anar intervenint d’any en any.
Benicadell
Vall de Perputxent
Comptat i debatut, l’excusa de coordinar el llibre em va ajudar a conéixer una vall desconeguda per a mi, tot i ser d’Alcoi, ben al costat. He de donar les gràcies al senderista Guillem Torres i Perea, autor de les cinc rutes que acompanyen el llibre i que podeu trobar al seu
blog: les dues primeres són les rutes de la via verda, el traçat de l’antic ferrocarril que unia Alcoi amb Gandia, conegut com el Xitxarra o tren dels Anglesos. Una passejada arcàdica, a la vora del Serpis. Cap a la veïna Beniarrés, vorejant la serra de l’Orxa, el despoblat de Canèssia i el fortí de la Barcella. O cap a Vilallonga, pel barranc de l’Infern, la fàbrica de la Llum, la font de Boteros i l’Assut; i enmig, vigilant, la silueta altiva, encara poderosa, del castell enlairat de Perputxent. Els més valents, podeu camejar per rutes més llargues i serra amunt: de l’Orxa a Alplatro, a la Vall de Gallinera, des de la senda de Pilatos fins a la font del Llimener; La pujada al cim del Benicadell, una de les muntanyes totèmiques del sud del País Valencià; o l’ascensió al paratge màgic de la font dels Olbits i des d’ací, al cim de la Safor. Després de la passejada, podreu fer un mos a qualsevol dels bars del poble, i assaborir les tapes de “Les columnes”, del “Xitxarra”, del bar de “La piscina” o d’ “El Casino”, a més de passar per l’alberg juvenil del Serpis. I no oblideu, les visites obligades al forn de pa artesà i a la carnisseria. Fet i fet, un bon moment per visitar la vall, és algun diumenge que hi haja mercat de Canèssia a l’Orxa. Per estar al dia, entreu a la seua pàgina del mercat de Canèssia en
facebook. La programació de cada diumenge combina oferta d’excursions, tallers infantils, presentacions de llibres i moltes paradetes de productes de temporada, ecològics i artesanals. Sovint, alternant amb un altre mercat alternatiu de la comarca veïna, la Vall de Gallinera, el mercat de la Foradà.
Llibre El Misteri de la Vall de Perputxent
Presentació al MARQ Alacant
Si vos animeu a conéixer la Vall de Perputxent, a més d’informar-vos de les rutes paisatgístiques i gastronòmiques, toca alguna que altra recomanació literària. En primer lloc, per a familiaritzar-nos amb la història de l’Orxa, visiteu les pàgines de Just Sellés, la galeria de “Les llunes de Perputxent” (
enllaç fotogràfic) i la pàgina
web de l’autor. Hi podeu adquirir dues publicacions molt interessants, la novel·la
Al-Azraq, la muntanya blava, i el llibre de fotografies
Al-Azraq, el visir que somiava la muntanya.
Mercat de Canèssia, concert Dani Miquel
Acabarem com Camot
L’Orxa, igual que altres pobles de les comarques centrals valencianes, va ser terra de roders al XIX. Trobareu multitud d’històries als llibres de Manel Arcos (vegeu el blog
“La senda dels lladres”), en títols com ara
La senda dels lladres o
Acabarem com Camot. Un episodi singular, recreat per Víctor Labrado en la seua excel·lent novel·la
No mataràs, parla sobre el maqui i roder Carinyo. Si llegiu la novel·la, sabreu com l’Orxa va ser ocupada per una partida de maquis, poc després de la Guerra Civil. Obligaren l’ajuntament franquista a firmar una capitulació, en què es rendien a les forces de la República. I per unes hores, fins que arribà un tren especial d’Alcoi carregat de guàrdies civils, l’Orxa va ser l’únic territori lliure de l’Espanya franquista.
No mataràs evoca la fi del món antic, representat per la vida als masos i a les serres. Reproduïsc un fragment en què un pastor parla del pas del temps:
Aquesta part, entre les Solanes de la Safor i la serra de l’Almirant, és un desert, tot abandonat i erm, però no fa tants anys Manolo ho va conéixer molt diferent de com és ara. Com era des de fa segles, com era en temps de Carinyo. Açò estava molt poblat. Per ací passava el camí, el pas de l’Orxa, i a la Vall de Gallinera. Sempre ple de gent. Els veies tallant llenya. En burros se l’enduien a feixos, cap avall. Pujaven a treballar-ho. Collien guixes, llentilles, cigrons. Blat i oliveres n’hi havia pertot. Des de la figuera véiem les perdius menjant-se el blat. Vés ara i busca’n una. Ho han fet tot a banderes. Les guirres s’han acabat. Els ramats ací eren quasi tot ovelles guirres. Només a la Vall de Gallinera n’hi havia més de trenta […]. Netejaven la muntanya. Les argelagues, les rosegaven i les feien redones com una pilota. Ara tenen uns ulls com si les regaren.
Un altre racó especial de l’Orxa és “El paraíso de la razón” (vegeu el
blog). Es tracta d’un museu privat, “Heterodoxes: heretges i marginats”, obert a les persones interessades. Presenta una exposició de l’heterodòxia i del lliurepensament, amb llibres i revistes molt recomanables.
>
Vídeo del Museu dels Heterodoxos de l’Orxa
La Vall de Perputxent és, a més a més, epicentre mitològic de la rondallística i el llegendari del País Valencià. M’agrada anomenar-la la terra de les tres llegendes. Per tres llegendes autòctones, entre el gavadal que se’n conten. De primer, fita amb el barranc de l’Encantada. Recordeu quantes encantades del temps dels àrabs dormen en fonts, castells i barrancs valencians? L’Encantada de la serra de l’Albureca, a mitjan camí de Planes i Beniarrrés (els dos pobles se la disputen), només s’hi apareix la nit de Sant Joan. Diuen que guarda un tresor, el qual lliurarà al valent capaç de guanyar el seu amor. Ara com ara, ningú no ho ha aconseguit. Si camineu per la senda del barranc de l’Encantada, una altra excursió reconfortant, entre el soroll dels salts del riu i la piuladissa dels ocells, potser l’escolteu, prop del vell molí abandonat. O si teniu sort, se vos apareixerà el palau encantat, al gran toll, enmig d’una bromera sobrenatural. Aneu amb compte, no acabeu convertits en pedra, com els rostres dels agosarats que hi ha arrapats a les parets del barranc.
La segona llegenda emblemàtica de la Vall de Perputxent és l’haqueta de foc. Emparentada amb el cavall de foc del Comte Arnau, més o menys general al domini lingüístic català, és una presència que fa feredat, perquè et pot robar l’ànima. Les nits més fosques, pròximes a dates màgiques, els llauradors que regaven les hortes als torns de nit, entrellucaven una resplendor d’altre món. La flamarada avançava des del mas del Gord, a les faldes del Benicadell, travessava la serra de la Solana, baixava per les Marjaletes, vorejava l’Orxa i es perdia en direcció al barranc de l’Encantada per la cova dels Nou Forats. I conten els que saben, que algunes nits, encara cavalca i renilla el misteriós genet del cavall de foc.
La tercera llegenda fa referència al pardal Caro. Una criatura mitològica, reminiscència del paganisme, meitat ocell, meitat persona, que arrossega el martiri d’una maledicció eterna i cíclica, com el mite de la pedra de Sísif. El Caro s’escolta les nits de lluna plena. Sembla un mussol, però té cap i veu de persona. Va comptant les seues cabres: “Ja en tinc una, ja en tinc dos, ja en tinc tres…” fins que se li escapen totes, i ha de tornar a començar, “Ja no en tinc cap!”.
Encara podríem contar-vos moltes més coses. Però me’n callaré unes quantes, perquè les descobriu vosaltres, si veniu a explorar els misteris de la Vall de Perputxent.
Francesc Gisbert, professor i escriptor
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
