Viatjant i llegint: gràcies, Rosa Serrano, per Francesc Gisbert

Francesc Gisbert

Feia temps que volia escriure un article sobre Rosa Serrano. Em permetreu que hui canviem les rutes muntanyenques i les passejades urbanes, per un recorregut vital i generacional. Si a hores d'ara, algú emulara Josep Pla, i escriguera un perfil sobre els nous "Homenots" o "Grans" de la cultura dels últims quaranta anys, Rosa Serrano Llàcer hi trindria una capítol ben destacat.

Cadascú parla del que coneix. Rosa Serrano ha estat mestra i fundadora de l'escola "La Gavina", pedagoga, editora, mare, activista i moltes coses més. Però jo només puc parlar del que sé, d'allò que em ve a la memòria, associat al seu nom.

El primer record és de quan era menut. D'aquella infantesa de mitjans dels vuitanta, en què no s'ensenyava valencià a totes les escoles, però ja hi faltava poc. Recorde que a la nostra aula de tercer d'EGB hi havia una biblioteca atrotinada, al fons, al costat d'un armari misteriós que només obria el nostre mestre. Don Moisés era un mestre dels d'abans: amb una mirada feia emmudir la classe de quaranta bestioletes i amb una anècdota històrica, del fum que en sabia, ens mantenia encaterinats. Les classes eren en castellà. Això faltava. Però de tant en tant, ens explicava coses en valencià, per lliure i dissimuladament. El primer llibre en valencià que va caure a les meues mans, sorgit d'aquella biblioteca que farcia don Moisés (llibres de sa casa i compres amb els seus diners), va ser un conte de la sèrie La rata Marieta. Era la primera vegada que veia i llegia un conte en valencià, a pesar que a ma casa, no parlàvem altra cosa, com alcoians de trellat. Molts anys després, quan preparava la tesi que donaria lloc al manual Història de la Literatura Infantil i Juvenil Valenciana (1975-2016), em vaig endur una grata sorpresa. Amb les desenes de contes de La rata Marieta, de Fina Masgrau i Lourdes Bellver, editats per Tàndem, havien aprés a llegir en valencià diverses generacions de xiquets. I això va ser gràcies a Rosa Serrano.
 

Una miqueta més gran, devia de cursar cinqué o sisé d'EGB, van introduir el valencià d'assignatura. Treballàvem aquells llibres de text tan volenterosos però aspres de l'editorial Gregal i fulls d'un altre manual, Aplec. Curiosament, Rosa Serrano, n'era una de les autores. A més a més, ens tocà començar a llegir en valencià. I quin diríeu que va ser el primer llibre que vaig llegir? L'adaptació de Rosa Serrano de les rondalles de Valor, en concret, El gegant del Romaní.

Hui en dia, de tots és conegut el nom d'Enric Valor, el mestratge gramatical, la vàlua rondallística, el coratge identitari... Però cal recordar que, després de la fallida de Gregal, Enric Valor va quedar en una situació si més no desesperant, com molts altres autors de la casa. Desemparat i sense cobrar ni un cèntim per les vendes milionàries dels últims anys (sobretot de les rondalles). Valor, però, tenia un deler. Això de les rondalles i els estudis gramaticals estava bé. Però ell, el que anhelava, el que l'enquimerava, era ser un escriptor de debò. I això passava, vulgues no vulgues, per publicar novel·les. Rosa Serrano va ser l'editora de l'obra literària completa de Valor. Ella hi confià i s'arriscà. Hi aplegà i va editar les novel·les breus i la trilogia de Cassana, les noves i les antigues, amb una edició actual, digna i de qualitat. Ara bé, editar aprofita de poc, si no va unit a una campanya de difusió. Rosa Serrano va contribuir a popularitzar la figura de Valor, portant-lo a conferències per ací, a presentacions per allà. Ajudà i molt, a convertir-lo en un referent i un mite per als valencians, amb dos llibres admirables: de primer, Les converses amb un senyor escriptor (Tàndem), per a mi, la millor entrevista valoriana, una publicació imprescindible per aproximar-nos a l'obra i a la vida d'una figura cabdal per als valencians; i de segon, l'estudi divulgatiu Noves lectures de les rondalles valencianes (Tàndem), escrit amb Gemma Lluch. Quants mestres i estudiosos deuen d'haver llegit i continuaran llegint aquest estudi per entendre i aprofitar les rondalles? L'un i l'altre conserven plena vigència.
 

Tàndem edicions va ser una editorial, menuda i atrevida, capdavantera i amb bon gust. En Tàndem publicaren autors novells, ara d'anomenada i consagrats, com Raquel Ricart, Joan Andrés Sorribes, Carme Miquel, Miquel Martínez... A més a més, s'atreví amb línies d'edició escadusseres, al mercat valencià, sovint conservador: els llibres d'entrevistes, sobre personatges rellevants, com ara Fuster, Valor, Tarancon ("Tàndem de la Memòria"); les guies de senderisme ("Tàndem de la Terra"); la poesia infantil i juvenil; els àlbums il·lustrats i llibres de gran format (Esclafamuntanyes); i una llista ben extensa (fullegeu el catàleg en www.tandem.es). Per a una idea aproximada del bagatge i trajectòria de Serrano, vos recomane que visualitzeu el parell de vídeos que hem seleccionat. Una entrevista de Manolo Gil per a la 43a Fira del Llibre. Raona de llibres, de literatura, d'autors de referència, amb la senzillesa i proximitat que sempre han caracteritzat el seu tracte.

La crisi econòmica i les circumstàncies es van endur per davant aquell somni editorial. Tàndem edicions compartí la sort d'altres editorials històriques, com ara Marfil o ECIR. I Rosa Serrano hagué de jubilar-se i deixar la primera línia. Al capdavall, el catàleg de Tàndem continua viu, dins del grup Bromera. I tot indica una voluntat de continuar publicant nous títols i noves col·leccions, com "Anem de festa".
 

La Fundació Bromera per al Foment de la Lectura li acaba de concedir un premi honorífic i prepara un homenatge. Com qualsevol altre que reba, és just i necessari. Com és just i necessari que la societat civil, les universitats, les administracions... tinguen memòria i no obliden el deute històric amb els activistes culturals de la generació de Rosa Serrano. En La Veu podeu llegir un l'article d'Abelard Muñoz, "Les escoles pioneres en valencià", sobre el seu paper en la fundació de La Gavina. A Paiporta ho van tindre clar i batejaren una escola amb el seu nom, ja fa anys. No obstant això, el millor premi per a Rosa Serrano no són els homenatges, sinó l'agraïment de persones anònimes: ser conscient del paper que ha jugat en l'educació i formació de milers de valencians, en el redreçament del País Valencià modern. Som molts els que hem crescut, hem aprés i hem descobert qui som i d'on venim gràcies a l'espenta i a la visió d'una dona valenta i dinàmica, d'una editora que no va perdre mai l'ànima de mestra.

Gràcies, Rosa Serrano.
 

 

Vídeo: entrevista a Rosa Serrano per Manolo Gil: literatura entrevista a Rosa Serrano per Manolo Gil 1: Amanida de bruixes i literatura infantil

Francesc Gisbert, professor i escriptor



Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat