Neva i l’eventualitat paralitza el món de modernors i comoditats. Acostumats a desplaçar-nos amb el cotxe, a recórrer kilòmetres en minuts, a encendre calefaccions i a no patir, el poder de la natura i els elements ens aborrona. Però hi hagué un temps, no massa llunyà, el temps dels nostres avis, en què els viatges eren a peu, amb ase o carros, duraven jornades i setmanes, amb parades a vendes i fondes perdudes. Temps d’arriers, de masos, d’oficis antics, com ara el comerç de la neu.
El comerç de la neu es va generalitzar a la península durant els segles XVI i XIX. Al País Valencià hi hagué més de tres-cents pous en actiu. Sovint en cotes baixes i prop del mar, com a la Marina. Un testimoni del canvi climàtic o de l’alternança entre períodes càlids i freds? Només a la ciutat de València entraven diàriament cinc tones de neu convertida en gel, durant tot l’any. Una neu arreplegada, abocada, compactada, tallada en blocs i transportada. Per no parlar dels pous més profunds i impressionants, a Mariola, Aitana, el Benicadell o la Carrasqueta, que subministraven gel a Alzira, Xàtiva, Alcoi o Gandia. Josep Manuel Almerich en parla a bastament en un interessant article en la revista Mètode.
Cava Gran
Les comarques centrals, de Xàtiva a Xixona, passant per Alcoi o Ontinyent, estaven esguitades de caves de neu o neveres, unes construccions miraculoses, encimbellades a les serres, la font Roja, la Mariola, la Safor, la Carrasqueta, la Covalta, la serra Grossa… Ara, són construccions abandonades i oblidades, testimonis d’un temps passat més fred. D’una època en què el gel es fabricava no en congeladors, sinó en neveres naturals, i es transportava de nit, en fileres d’ases i someres, fins a les ciutats. Quan els camins de serra anaven plens de gent, amunt i avall, ben bé a tothora, camins del peix, de llenyataires, de calciners, de pastors i de nevaters.
Les neveres conservaven i guardaven la neu arreplegada durant l’hivern per a vendre-la i transportar-la, al llarg de tot l’any. N’hi havia de diverses formes i estils, encara que les més habituals són els pous circulars amb volta coberta. A Grècia i Roma ja n’utilitzaven, i sembla que l’art dels nevaters va arribar a la península amb els àrabs. Per a què? Per a la conservació d’aliments (el peix, per exemple); per pal·liar les febres dels malalts; i per a la fabricació de gelats, orxates i refrescos per a les classes benestants, en els inicis gelaters d’Ibi i Xixona.
Convent
Llavador Agres
Entre els segles XVII i XVIII, es va viure un canvi climàtic conegut com la Petita Edat de Gel. Nevava i plovia molt més i això afavorí l’expansió de la xarxa de pous de neu, en cotes hui en dia inversemblants. Fins i tot es va crear el Gremi de Nevaters, a la ciutat de València. El comerç de la neu va entrar en crisi amb l’aparició de les fàbriques de gel artificial, a finals del segle XIX. Però en zones apartades o especialment fredes, com els Ports o la Tinença de Benifaçà, va sobreviure fins els anys trenta del segle XX.
Agres i dolces Si ha nevat
És l’època i l’univers a què ens trasllada
Si ha nevat (Bromera, 2016), la novel·la històrica amb què Francesc Esteve i Beneito (Agres, 1979) va aconseguir el Premi Enric Valor.
Si ha nevat teixeix una història a partir de tres línies argumentals i temporals diferents: una de contemporània, en la qual un periodista jubilat, Llopis, decideix reconstruir la història familiar i aventurar-se pels racons de la memòria; la joventut de Llopis, durant la dècada dels quaranta del segle XX, en què treballarà de redactor i coneixerà el personatge que li obrirà les portes al món antic, un remeier amb dotze oficis i tretze misèries, el tio Coces d’Agres; i la història antiga del món del tio Coces. En un article anterior,
«A la recerca de la frescor perduda», ja al·ludírem al comerç de la neu a propòsit de Pepa Guardiola i
Collidors de neu (Alfaguara/ Voramar), ambientada a la Marina.
La figura del tio Coces pren una dimensió cabdal i ens transporta al fil argumental més dens, la infantesa a Agres i el comerç de la neu, dominat per la família dels Puig, senyors de les neveres de Mariola: les guerres carlines i les bandositats, la Revolució del 1868 i la vinguda de la I República, la revolució del Petroli d’Alcoi i la Restauració borbònica, el caciquisme i les epidèmies de còlera… Són alguns dels esdeveniments històrics que marcaran les vicissituds dels personatges. I també episodis vivencials, la vida als masos, la vida a Agres, les diferències entre senyorets i camperols, les enveges viscerals, els amors impossibles… La novel·la té molts personatges de carn i ossos, i un d’intangible, d’omnipresent, el paisatge i la cultura popular. El món de la medicina popular, de les creences ancestrals, de les llegendes mítiques, de la fraseologia nostrada… Un món que Esteve ja ens va descobrir en Agres i dolces (Bullent), un estudi divulgatiu sobre la cultura popular d’Agres.
Font de l’Assut
Font d’Enmig
Si ha nevat és una bona excusa per conéixer el cor de la Mariola. Agres, el poble de les fonts i de la Valleta, dels camps de la Solana i de l’Arcàdia de la granja escola Riera d’Agres, de la Teixera i del Montcabrer, de la Cava Arquejada i del Convent, de les sendes de llenyataires i nevaters que solquen la serra. Però també, és una excusa per descobrir els pobles veïns. Si veniu per Agres, continueu la carretera de la Valleta fins a Alfafara, el poble on la serra no s’acaba mai, i passegeu pels carrers medievals de ressonàncies morisques, per l’Assut, o pugeu a la cova del Bolumini o a la cova de les Finestres. I en acabant, a pocs minuts, podeu rematar el dia amb una visita a Bocairent. Una ciutat amb un nucli històric impressionant i prou ben conservat, de cases indòmites apinyades, capital carlista, ciutat encantada de
ruta màgica. Però això mereixeria un article sencer.
Font de Barxeta
Covetes Alfafara
Una bona forma d’aproximar-nos és amb la guia
Mariola: sendes de nevaters (Tàndem), de Josep Nebot (teniu les rutes en
www.agres.es) Ens proposa una sèrie d’excursions. La senda de Cocentaina a l’Alberri de Montcabrer, per la font de les Huit Piletes i el mas de Llopis (un autèntic balcó, el més elevat de la Mariola), coneguda com el camí de les aigües per la mà de fonts que hi trobarem: el barranc de les Fontanelles, la penya Banyà, les Huit Piletes, Borràs, el Racó de la Malacabra, l’Esquererola, Sanxo, la Borona, el Pouet…; De Cocentaina al Montcabrer, pels masos dels Talecons, el cavall Bernat, el coll de Sabata i les penyes Monteses; de Muro a Montcabrer pel barranc de la Cabrantà i el Racó Llobet; la senda d’Agres al Montcabrer, des del Convent, per l’Ombria; o el camí de les Caves, pel Mont Blanc i Molí Mató, amb la cava de Don Miguel, la cava del Buitre, la cava de l’Habitació, la cava del Teix i la cava Gran. I si no volem camejar tant, sempre podem passejar per Agres, el cor de la Mariola, i fer la volta de les fonts, les del poble (la font de Barxell, la font d’Enmig, la Fonteta, Barxeta, la font de l’Assut, ) o les del terme (les Jordanes, l’Amficosset, els Quinyons, el Convent…).
Bocairent
Assumció Bocairent
Vos deixe amb un tast de la novel·la
Si ha nevat, una escena que evoca la feina dels nevaters, a la monumental cava Gran o Arquejada, fa poc restaurada i visitable, companya inseparable del cim del Montcabrer:
“El capatàs els va convidar a fer una mirada a l’interior de la Cava Gran per on els agresans abocaven els cabassos de neu. A dins estava fosquíssim, però quan els ulls se li van acostumar a la llum tènue dels cresols va poder veure mitja dotzena d’homes que cantaven al ritme d’uns pitjons de fusta amb què xafigaven la neu que els anaven abocant. Quan aconseguien un pam de neu petjada, escampaven palla d’arròs, amb què també havien folrat les parets de pedra del pou, i tornaven a prémer més neu per fer una altra capa de gel:
-Bona faena -va murmurar don Pasqual.
-Sí, xafigar neu és la feina més dura,-va dir Ambrós-. Però no cregueu que passen molt de temps allà dins, només fins que recuperen la temperatura.
-Fins que recuperen la temperatura? -va exclamar el comte- Si ací fa molt més fred que fora!
-Certament, senyor, però dins es mouen més.
Es va acostar un jove tremolós. Sense voler cridar massa l’atenció dels senyors va mostrar a Ambròs els peus, que començaven a tornar-se-li blaus. Ambròs va pegar un xiulit a l’interior de la cava per cridar a relleu. Amb una samarra de pell li va pegar uns colps secs a les plantes dels peus, mentre esperava que un dels homes que havien estat pitjant neu pugés per una escala de corda. Es va descalçar els esclops, folrats per dins amb llana, i els va cedir a l’altre nevater, que ja havia començat a recobrar el color de la carn gràcies a les samarrades d’Ambròs. Abans de baixar per l’escala de corda, el relleu va engolir dos glops de cassalla per reforçar l’encalentida.
-No vos priveu de res… -va dir Rafel Puig agafant l’ampolla de cassalla i fent un glop.
-És una altra manera de recuperar la temperatura, -va explicar Ambròs.
-No m’estranya que no paren de cantar.
L’exterior era un continu anar i tornar de gent amb cabassos. A cada entrada del pou un encarregat apuntava els viatges dels nevaters. En un racó més apartat, al costat de la font, una foguera calfava una caldera gegant de calaveres amb bufanda de la qual dinarien els treballadors. A l’entorn del foc, uns nevaters maldaven per ressuscitar mans i peus gelats.
Ambròs els va explicar que aquell era un dia fort gràcies a la nevada del dia anterior. Aquell dia collien neu més de dos-cents agresans, també dones i infants, entre les quatre caves i mitja dotzena de ventisquers d’aquell tros de Mariola. Qui en tenia aportava també algun ase o cavall, per tal d’aprofitar millor els viatges, ja que cada vegada havien d’anar més lluny perquè la neu més propera a la cava era la que primer es collia.”
Francesc Gisbert
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana)
