Les Falles són una manifestació ancestral de la cultura i de la forma d’entendre la vida i el cicle del temps. Són, a més a més, un fenomen de masses. Fins fa poc surava el prejudici que la cultura popular era antagònica de la cultura, diguem-ne, acadèmica. Com l’oli i l’aigua, no es podien barrejar, s’hi repel·lien. Una creença interessada que va deixar, durant massa temps, les festes i els esports de masses en mans d’un determinat sector ideològic. Però les coses van canviant, i les Falles d’enguany, més literàries que mai, en són un bon exemple.
Em permetreu un breu repàs a l’origen de les falles, per entendre la importància de no renunciar a cap camp, en especial el popular, en el procés de redreçament cultural. Durant el segle XVIII, pren embranzida un nou model festiu: fer ninots per a després cremar-los a mitjan Quaresma. La Quaresma era una època de privacions, imposades per l’església. Existien unes poques tradicions, els Carnestoltes, les festes de bojos, els perots… que implicaven un parèntesi efímer, una alenada momentània per suavitzar la repressió brutal de la resta de l’any. Durant un breu interval de llibertat, es permetien actes censurables en qualsevol altra època. I quin acte encarna millor la llibertat que el dret a la queixa i a la protesta? Les falles entronquen amb aquesta persmissivitat, en el sentit que eren, i encara ho haurien de ser, una oportunitat per a la crítica.
En temps dels romans, i molt abans, l’any començava amb les Calendes de març, amb la primavera. La tradició és capgirà quan Juli Cèsar adoptà un calendari més pràctic, el calendari julià. El primer dia de l’any, es trasllada a gener. I amb ell, la força dels rituals pagans, a què la gent estava acostumada. Així tenim dos començaments d’any: l’oficial, gener (posteriorment cristià); i el natural (pagà), quan ha de començar l’any, si no amb la primavera i el bon oratge, al març?
Per estrenar l’any amb bon peu, tocaven una sèrie de rituals. Després de l’hivern, del fred, de la falta d’aliments, de la terra adormida, calia cridar el bon temps. I com es cridava? Si tens fred, encens una bona foguera. Les fogueres de Sant Antoni, al pic de gener, i les fogueres de març, tenen aquest origen. Són una forma d’escalfar la terra, d’espantar el fred i atraure la prosperitat.
En aquest context, apareix el cristianisme. I com fa sempre, adapta les festes paganes dels romans (experts a nostrar les festes dels pobles conquerits) a les seues creences. Quin dia posem per a celebrar el naixement de Crist? El mateix del naixement del Sol. Quin dia dediquem a la l’Asssumpció de la Mare de Déu? L’equinicci d’estiu. Quina època dediquen a la Passió i Resurrecció? El final de l’hivern i començament cíclic de la primavera.
Però, què té a veure tot això amb el component crític i reivindicatiu de les falles? De falles, no se’n fan a tot arreu. Però fins i tot en pobles on s’ha perdut la tradició o no ha existit mai, hi ha un altre costum emparentat: el costum de traure al carrer nanos o perots de tela, amb cartells crítics, coincidint amb la Quaresma.
Les primeres falles eren poc més que un munt de coses per cremar, un perot de tela o fusta i algun cartell. El model festiu i reivindicatiu s’havia estés pertot Europa, durant l’Edat Moderna, encara que els ninots no sempre eren cremats. A Mutxamel, per exemple, es conserva amb el nom de “El vell i la vella”; a Cocentaina, fan els nanos; a Alcoi, hi havia els perots; a Xixona, els monots; a Elx, penjaven uns nanos pel matí fins a últimes hores de la vesprada, les Velles de la Serra. També a Llíria i Picassent col·locaven uns ninots de nit, per a preservar l’anonimat dels responsables i a Torrent, els pallassos. La festa es coneix amb noms i variants diverses, com la Vella Serra, a Mallorca. A Mallorca paraven un ninot que evocava una iaia amb set cames, tantes com setmanes dura la Quaresma. Enmig d’un gran ambient festiu, s’alçava un cadafal a la plaça i serraven el ninot entre rialles i riotes. I arreu d’Europa trobem recialles i documents que ens parlen de costums similars, a Itàlia, França o els Països Baixos.
Fet i fet, les falles combinen dues pràctiques rituals: encendre fogueres la vespra d’una festivitat i cremar ninots al·lusius a conductes o actituds dignes de crítica. Durant gran part del segle XIX, encara serà freqüent trobar ninots més o menys artesanals penjats en camins o finestres, per a després cremar-los o no. Aquells ninots primitius presentaven una estructura similar: un escenari o cadafal recreava una escena de la vida quotidiana, amb un parell de figures i algun cartell amb versos o explicacions de caràcter humorístic o satíric. La festa dels ninots de tela penjats pel carrer es conserva amb força a Cocentaina. S’hi celebra la festa i dansà dels Nanos, en què el barri del Raval s’ompli de figures elaborades pel veïnat i fins i tot per les escoles. Vos recomanem el
documental que l’any passat presentàrem en col·laboració amb Diània TV i l’Associació El Guaret de Cocentaina.
Però no volia parlar solament de l’origen de les falles. Al començament de l’article em felicitava perquè enguany, la literatura està més present que mai gràcies a la campanya Llegim Falles i el Ninot Literari. Un exemple de com la cultura de masses i festiva és un àmbit al qual no pot renunciar l’altra cultura, perquè si hi renuncia, si l’abandona, cau en mans de qui no deu.
Si visiteu les falles del cap i casal o de qualsevol dels nostres pobles, vos trobareu algunes sopreses. Hi ha tota una ruta de ninots literaris, en falles infantils o fins i tot d’adults, que podeu anar seguint. La majoria, tot s’ha de dir, són ninots referents a personatges de la literatura internacional. Hi ha Harry Potter, Pippi, el soldadet de Plom, Alícia, el Llibre de la Selva, el Petit Príncep… És que els valencians no escrivim? O potser és que no ens llegim? És que els nostres llibres no criden l’atenció de les comissions falleres? Enmig del desert, vull destacar la valentia i l’originalitat de la Falla Na Jordana, sempre capdavantera en la cultura i atenta a la literatura. La seua falla infantil està dedicada no a un personatge, sinó a tot un univers: el món fantàstic de l’imaginari valencià, inspirat a partir del llibre La Maria no té por (Andana edicions), que vaig escriure a partir d’una coneguda cançó de l’amic Dani Miquel. A la Falla Na Jordana trobareu el Butoni i l’Home del Sac, els donyets i la Quarantamaula, les bruixes voladores i moltes altres presències que són nostres, de la fantasia dels valencians. Un monument excel·lent a la cultura de tot un poble, en què els artistes i germans Garcia han adaptat els nostres personatges a la seua visió, moderna i dinàmica, gràcies a l’espenta de la falla Na Jordana. I encara podríem afegir un altre exemple. La Falla El Campanar de Benicarló plantarà el primer monument dedicat a la Fallera Calavera, el llibre i el joc (Sembra Llibres), la zombi més valenciana i exitosa.
Tant de bo, aquestes iniciatives no foren l’excepció, i les nostres falles apostaren decididament per la nostra cultura. Seria fantàstic trobar, de forma natural, ninots de Tirant i Carmesina, d’Enric Valor i el gegant Esclafamuntanyes, de Peret i Marieta o de qualsevol de les persones que dia a dia fan o han fet cultura: Enric Valor o Isabel Clara-Simó, Raimon o Pau Alabajos, Botifarra o el Genovés… Seria un pas més cap a un país normal.
Francesc Gisbert
Viatjant i llegint és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat
(Escola Valenciana)
